ELS EXÀMENS ROMANESOS I ELS DILEMES MORALS PROPERS

Durant els anys vuitanta una d'aquestes modes pedagógiques que de tant en tant passen entre nosaltres, propicien publicacions, iniciatives pedagógiques i xerrades diverses però que després s'obliden i són substituïdes per unes altres, va generar diferents iniciatives coincidents a l'entorn de l'educació en valors i els judicis morals. En el rerefons hi havia les teories d'un psicòleg americà, Lawrence Kholberg, qui va morir, relativament jove per als nostres temps, l'any 1987. Amb una companya de feina vam escriure alguns articles sobre el tema i vam impartir alguns cursets sobre el tema a Rosa Sensat. Fins i tot, en aquells anys, vaig aplegar un  cert volum de bibliografia a l'entorn d'aquesta possible educació moral.

Però no tan sols va ser aquella una moda centrada en el camp educatiu. Un programa que va arribar a ser molt popular, el Vostè jutja i un joc de taula com Escrúpulos participaven de les mateixes inquietuds i utilitzaven els dilemes morals com a punt de partida. I és que una de les tècniques utilitzades en l'educació moral passada per Kholberg consisteix en plantejar qüestions en les quals l'ètica personal entra en contradicció amb la realitat, com ara si per algú era lícit robar quan en tenia una necessitat material, coses així. 

No sé què n'ha quedat de tot plegat, em temo que poca cosa, car el camp educatiu sembla que sempre necessiti plantejaments suposadament nous i innovadors per reeixir i fer veure que alguna cosa canvia mentre tot continua igual o pitjor. Pel que fa a la tele, un programa com aquell del Puyal avui seria un exotisme, tot i que fa uns quatre anys els lectors de l'Ara el van valorar com el millor programa emès per la nostra televisió, dels d'una llista que se'ls va proposar.

Tot això em venia al cap ahir, després de sortir de veure Los exámenes, una pel·lícula romanesa, del director Cristian Mungiu que va passar de forma brillant per Cannes, on el mateix director ja havia triomfat amb Cuatro meses, tres semanas, dos días. I és que la història que se'ns explica planteja un problema moral: si es poden fer trampes quan es té un objectiu que ens pot semblar desitjable i positiu. Allò de si el fi justifica els mitjans, vaja, que s'atribueix a Maquiavel quan Maquiavel mai no va escriure-ho i sembla mentida que encara s'insisteixi en la seva autoria, avui, quan tot es pot aclarir de forma ràpida per la xarxa.

L'anècdota que conforma l'eix de la història crec que es pot explicar, ja que a tot arreu on es parla de la pel·lícula es menciona. Un metge d'uns cinquanta anys, amb una filla de divuit a punt de graduar-se, vol que aquesta, a frec d'aconseguir una beca, marxi d'un país que no avança de cap manera i se'n vaig a estudiar al Regne Unit. Però la noia és agredida sexualment uns dies abans, pateix un fort trasbals i la cosa es complica. 

El pare, empès per un policia conegut, intentarà moure influències i coneixences diverses, en un món on aquesta mena de petites mafies és habitual, per tal de què els exàmens, de la nota dels quals en depèn la beca, surtin bé. A casa nostra crec, fins i tot, que un tema així ni es plantejaria, en el cinema. M'he trobat massa sovint amb gent que a aquesta mena de trampes no hi veu cap mal, que més aviat es vanta de les coneixences que li permeten reeixir, en més d'una ocasió he escrit i dit que l'erradicació de la corrupció hauria de començar des de baix i per un mateix. 

A l'escola havia copsat a través de l'alumnat comentaris de les famílies que justificaven coses ben estranyes en la intimitat, tot i que davant dels mestres els pares haguessin fet el paperot. Com ara, per exemple, que haguessin mangat algun petit objecte al museu si aquest era massa car. Una estranya normalitat i una doble moral inquietant conforma la nostra vida quotidiana i tot sembla permès si no té greus conseqüències i en traiem un profit familiar. Més greu encara, sovint es veu com un mèrit tenir padrins i coneguts que ens puguin colar a les llistes del seguro o fer-nos entrar el nen a l'escola o institut que no toca, per exemple. Per no entrar en el tema dels pagaments en negre i la resta.

Los exámenes, (Bacalaureat, titol original) s'escola pel mig d'una xarxa subtil de compromisos i endolls diversos però encara que sembli que res no canvia algunes coses evolucionen i al final tot plegat pot tenir conseqüències imprevisibles. La pel·lícula, pel meu gust, té un excés de durada, dues hores llargues, i un final massa obert, considerant l'estona en la qual et fan patir, ja que d'alguna manera la història et neguiteja. Deixa oberts molts interrogants, el final és ambigu, alguns temes es tanquen i d'altres queden per esbrinar, ja sé que això plau a molta gent però a mi m'agrada que m'expliquin les coses a fons, tot són gustos. 

Malgrat aquestes petites mancances es tracta d'una és pel·lícula interessant, amb uns actors de categoria, poc coneguts per nosaltres, llevat de la noia, l'actriu alemanya d'origen romanès Maria Dragus, aquí no tan inquietant com a La cinta blanca però deunidó. I és que tots els personatges de Los exámenes tenen secrets, rerefons, misteris que no se'ns acaben d'explicar. Es mouen en un ambient trist, decadent, però jo diria que tampoc immobilista del tot. La vida continua i res no és sempre igual.

El pes pesat de la història recau en un actor molt valorat al seu país i amb una llarga trajectòria en el teatre i el cinema romanesos, Adrian Titieni, un senyor gras, madur i d'aspecte vulgar que acaba per semblar-te fins i tot atractiu d'alguna manera. Titieni s'immergeix de ple en la pell d'aquest personatge ple d'ambigüitats però també de bonhomia, sensible i dubitatiu, ple de matisos i amb certa desesperació per aconseguir que la seva filla no cometi els errors que ell i la seva dona van cometre, romandre en un país que creien que canviaria de pressa i que s'ha immergit en una grisor profunda. 

Aquí en sabem molt, d'impaciències i desenganys després dels canvis polítics amarats d'entusiasmes, tot i que m'imagino que allà deu ser més greu tot plegat. I es que abans que els sistemes polítics, o de forma paral·lela, hauria de canviar la gent i això és el més difícil. Aquest pare esforçat  i trist cau aixi mateix en l'error en el qual cauen o caiem molts pares i mares, pensar que allò bo per nosaltres ho serà també per als nostres fills, projectar en ells els nostres fracassos i les nostres aspiracions pendents. És difícil respectar la seva llibertat, permetre que s'equivoquin, fins i tot quan saps que tu tens raó, a causa de l'experiència acumulada a còpia d'ensopegades.

Un actriu molt estimada també al seu país, Lia Bugnar, actriu i directora, una dona molt intel·ligent de la qual paga la pena llegir-ne les respostes i comentaris, en alguna entrevista convencional, fa de la mare de la noia, una dona misteriosa, desgraciada i aparentment absent, però que percep tot el que passa mentre fuma de foma constant. Malina Manovich interpreta la mestra jove amb qui aquest home està embolicat des de fa temps. Costa avui accedir a pel·lícules d'aquests països, sobre tot si no han reeixit en els festivals de culte. Per sort no ha estat aquest el cas de Mungiu, la trajectòria del qual hem pogut anar seguint, més o menys, i que encara ens pot donar moltes sorpreses. 

L'ambient opressiu, decadent i a voltes claustrofòbic de la pel·lícula respira grandesa, els herois del fracàs són sempre molt més interessants que els herois ben plantats i uniformats amb lluentons tot i que al cinema ens agrada anar-hi a veure de tot, al menys a mi, i cada història té el seu moment, el mateix pel que fa a la literatura. Aquest final, amb la graduació de la gent jove, somrient, atractiva, fent-se la fotografia habitual,fa pensar en una certa esperança o en què potser les trampes, al menys, seran menys destraleres i evidents d'ara en endavant, si fem cas de la darrera confidència de la noia al seu pare, en un final que fa que no surtis del cinema amb un pes excessiu al cor.