ANAR AL TEATRE DESPRÉS DE L'ESCUDELLA, EL CAPÓ I ELS TORRONS

Fa uns dies, per la ràdio, comentaven les obres de teatre que es representen actualment a Barcelona, moltes i per a tots els gustos, i es constatava que aquests dies de festes nadalenques la gent va molt al teatre, després de dinar. Una persona jove va fer un comentari desafortunat però comprensible, ja que tots els qui peinamos canas em temo que hem passat en algun moment pel rebuig que provoquen determinats aspectes dels costums nadalencs intensius. Va dir, literalment, que com que la gent de la família està tipa de veure's i no se suporta potser opta per anar-se'n al teatre, vaja.

No és el meu cas, al menys en el present, això de sentir-me saturada pel que fa a les relacions familiars imprescindibles, però des de fa alguns anys tenim el costum, amb la meva cunyada i els meus nebots, en ocasions també amb els meus fills, d'anar al teatre després del dinar de Nadal per veure alguna cosa que potser no aniríem a veure si no fos Nadal. Una oferta habitual és la de musicals, en cinema o en teatre. La sortida teatrera ja s'ha convertit en tradicional, de fet.

Ahir vam anar a veure La Cubana. El grup, renovat, és clar, ha fet coses molt interessants i d'altres que ho han estat menys. Amb el pas del temps s'ha perdut, de forma inevitable, la frescor dels inicis, que jo crec que va arribar al seu punt àlgid amb l'únic programa televisiu de Cap d'Any que m'ha agradat, aquell de TV3 no fa res. Sovint m'he trobat amb què en els seus espectacles més actuals allarga massa situacions i gracietes, cosa que fa que el conjunt perdi pistonada. 

Ara, com tothom sap, ha adaptat la Gente bien de Rusiñol, tot un clàssic, representat, com s'esmenta en la funció, per la gran majoria dels grups de teatre aficionat del país. Llàstima que no se n'hagi acabat de sortit. I això que es respecta el text de Rusiñol però passa que els gags i els acudits rusiñolescos queden diluïts amb la música i, sobretot, amb les digressions excessives que tallen el text, simulant que no funciona això o allò. Comptat i debatut que he rigut molt més amb l'obra original representada per aficionats que no pas amb el muntatge actual el qual tenia grans possibilitats que no han estat prou aprofitades.

Els fragments que intenten reflectir la societat franquista i la dels vuitanta, així com l'actual, queden en res o en quatre tòpics, i això que la cosa donaria per molt, sobretot pel que fa als vuitanta i la progressia esquerranosa i fatxenda. O, per exemple, fent referències a l'estètica estripada dels fills i néts d'aquells senyorassos carregats de pretensions. He donat un cop d'ull per la xarxa, a veure què n'havien dit els comentaristes i trobo que avui es fa una crítica teatral excessivament complaent, en general. Tots ens coneixem, potser tots tenim un conegut que, en algun moment, va fer una cosa o una altra amb La Cubana, i crec que això també compta, pel que fa a la benvolença amb la qual s'entomen els seus muntatges, la veritat. Tampoc no m'agraden aquestes crítiques que tot ho estripen, ep, però un esforç d'objectivitat lliure de lligams externs seria molt desitjable.

Hi ha al muntatge un excés de repetició de brometes, com ara aquelles que ens recorden, un munt de vegades, que estem veient un assaig i que l'obra de veritat es farà al Tívoli, o la menció d'altres musicals, com Scaramouche, musical, que per cert, no he vist encara i no sento una gran motivació per anar-hi. No ho sóc gaire, jo, de musicals, però, és clar, n'he vist pocs de reeixits, és un gènere car i arriscat, a no ser que s'assumeixi la modèstia amb enginy, cosa que s'havia fet  fa anys, amb els de la Gonyalons, per exemple.  Per cert, mirant comentaris sobre l'obra m'he ensopegat amb un article de l'inefable País en el qual m'han canviat això de Gente bien per Gente de bien, que ja és gros.

Gente bien, tot i que és posterior, té punts de contacte evidents amb La febre d'or. I també compta amb una iaia lúcida i emblemàtica. L'àvia de l'obra és el gran personatge del text i aquí, tot i estar molt ben interpretada per Mercè Comes, sembla un personatge més, immergit en la coralitat imprescindible d'aquests muntatges cubaneros. Hi ha intuicions divertides, la gent que es va passar al castellà es passarà al català quan toqui, és clar, però el nostre temps està molt poc treballat a l'obra i potser faria falta que ressuscités Rusiñol per tal que algú amb prou grapa ens mostrés, en el seu mirall estrafet, de quin peu calcen o calcem, cosa gens fàcil. Les noves tecnologies amb les seves llumetes han omplert de possibilitats les escenografies i espero que amb el temps hi hagi un retorn al classicisme del cartró pintat de forma realista i artesanal. 

L'època nadalenca, amb la multiplicació de regals i regalets, tions i tionets, gairebé demana anar acompanyada de teatre d'aquest tipus, festiu i distret. Un altre variant del gènere són els espectacles, molts dels quals també musicals, dirigits als infants i sobre els quals es podria escriure a fons si avui s'escrivís a fons amb més freqüència, ja que es fan coses molt mediocres amb l'excusa d'anar dirigides a les famílies amb criatures. 

En tot cas el Nadal, al menys a mi, em torna poc exigent amb el teatre ocasional. El que em sap greu és que el potencial de l'obra és bo, la musica no està malament, els actors són brillants i una mica més de profunditat i grapa en el treball del guió hauria pogut aconseguir uns resultats molt més interessants sense trair, ni Rusiñol, ni l'esperit de La Cubana original. 

Pel que fa a don Santiago, qualsevol aproximació a la seva figura sempre queda curta, malgrat els esforços que s'han fet en aquests darrers temps, sobretot per part de gent com Vinyet Panyella, per tal d'acostar-nos a un personatge tan polièdric, polifacètic, lúcid, divertit i tràgic a la vegada, com ell. Fa anys algunes elits universitàries opinaven que Rusiñol havia fet tantes coses que no n'havia fet cap de bé i avui, per sort, s'està demostrant just el contrari, que gairebé tot ho va fer bé o molt bé, al menys molt millor que d'altres, més mitificats per les posteritats acadèmiques.

L'ingent projecte de digitalitzar-ne l'obra literària sencera veig que encara no està acabat i no sé com van les coses, em temo que una mica lentes. Tot i que una tasca així demana públic lector fidel i constant, ja que fer un esforç tan gran per tenir-ho tot penjat i no consultat seria una llàstima, i això de la lectura dels clàssics encara va més lent. Rusiñol és tan inclassificable que incomoda els amics dels etiquetatges rancis i ell mateix, és clar, va contribuir a la difusió d'un anecdotari que ens n'ha mostrat una imatge gairebé pintoresca i frívola.