ELS GÜELL, MÉS ENLLÀ DELS TOPICS I EL TURISME GAUDINIÀ

El periodista Andreu Farràs ha publicat un llibre  en el qual ens aproxima a una de les famílies més influents de Catalunya, la qual segueix al llarg de cinc generacions. El llibre és interessant pel fet que els Güell, un cognom que a molta gent li sona a poca cosa més que a indret turístic gaudinià, són encara uns grans desconeguts malgrat el pes específic que han tingut en la política, l’art, la cultura o l’economia del país. A l'entorn de la família s'han escampat un munt d'anècdotes diverses, de tots colors, que en simplifiquen el pes específic, en el context històric en el qual ens els ensopeguem.

El llibre desmunta molts estereòtips a l’entorn de l’alta burgesia catalana, una classe social de la qual és habitual, en certs ambients, fer broma amb tones de sal gruixuda. En el llibre trobem reproduit el fragment d'una novel·la de Vázquez Montalbán, qui va ser molt crític amb els burgesos catalans tot i que es pot dir que després dels seus èxits literaris ell mateix vivia com un burgès, en molts aspectes. Pi de la Serra tenia una famosa cançó que molts entonàvem sense manies, segons la qual l'ofici del burgès era menjar i viure i no fer res. Tampoc no es pot dir que el cantant provingués de les capes més desafavorides de la societat, per cert.

Precisament, com es reflecteix en els diferents capítols, el valor del cognom i de la saga dels Güell ve del fet que un gran nombre dels qui el duien no es van limitar tan sols a fer diners i explotar la classe obrera, sinó a opinar, a treballar, a intervenir de forma directa en la política i en intentar modernitzar el context ranci de l’Espanya de les darreres dècades. I això no va resultar sempre còmode, sovint més aviat el contrari. Per raons òbvies ens trobem amb una classe social que es mou entre contradiccions  i incoherències però, és allò de l'Evangeli, qui estigui lliure de pecat...

 

El llibre de Farràs resulta una mica descompensat, d’uns personatges n’arribem a saber moltes coses i d’altres, moltes menys. Intuïm que hi ha aspectes controvertits que se'ns amaguen i d'altres que, senzillament, s'ignoren o semblen prescindibles. Un dels homes de la família més ben reflectits és Joan Antoni Güell i López, complex i polièdric, qui va viure a l’exili durant molts anys. L’autor transcriu literalment molts fragments escrits pel personatge, publicats o inèdits. Els seus llibres publicats, per cert, són avui difícils de trobar per al public majoritari, malgrat que internet fa possibles moltes coses. Potser l’extensió del volum no donava per a més però s’acaba amb la sensació de què els interrogants sobre els Güell se’ns han obert en molts fronts, sense acabar de tancar-se del tot.

Les grans absents, en el llibre, són les dones. Sense ser primeres figures, tot i que això sempre és relatiu, un gran nombre de dones de la família Güell va reeixir en els camps en les quals podien fer-ho, la pintura, la música, la literatura amable, i mereixerien molta més atenció. Recentment s’ha parlat força, a causa d'una exposició a Pedralbes, sobre una parenta del primer Güell, per la part dels Bacigalupi, Mercè Anzizu, monja activa i emprenedora en un camp dels pocs en el qual les dones podien intervenir, el religiós, i encara. Alguns periodistes fins i tot me l'han etiquetada com a monja rebel, per tal de cridar l'atenció, suposo. Però és clar, això de la rebel·lia és tan interpretable, ben mirat...

L'altre dia vaig escoltar de nou per la ràdio la suada anècdota sobre allò de què una Güell del passat es va queixar de què en una cambra no li cabia el piano i l'arquitecte, tan mitificat en l'actualitat, li va dir que toqués el violí. Qui explicava la facècia, una periodista jove, reblava el clau indicant al públic receptor que allò palesava la ignorància d'aquella classe social fatxenda respecte a l'obra gaudiniana quan si Gaudí va poder fer moltes coses va ser gràcies al mecenatge innovador d'Eusebi Guell. En realitat, la ignorància que es palesava era la de la periodista. A mi aquesta anècdota no n'ha fet mai gràcia i em sembla una mostra de mala educació per part del geni, del qual avui es lloa absolutament tot de forma indiscriminada a causa del calaix que genera, no ens enganyem.

I és que en la família Güell hi va haver molt bones pianistes i en aquest cas segurament l'afectada tenia tota la raó en protestar. No sabem com va continuar la conversa entre la dama i l'arquitecte místic i mític, però l'anècdota ja es fa pesadeta de tan repetida, de vegades atribuïda a uns personatges o a uns altres. Moltes dones de la família Güell van rebre una educació complerta i acurada però els temps eren els que eren, encara més per aquests verals nostrats.  Encara que fossin de casa bona i tinguessin un munt de mainaderes aquelles dames, si es casaven, es passaven mitja vida de part en part, com sembla que resultava preceptiu pel que fa a les dones de l'època, en general. 

Es passa una mica de puntetes per aspectes que es donen per sabuts, com ara el conflicte amb Verdaguer, tot i que a les biografies del poeta, sobretot a la que va escriure Sebastià Joan Arbó, el trobem explicat a fons i defugint els llocs comuns habituals sobre bons i dolents, cosa que també fa Farràs en aquest llibre, sobre aquest tema i molts altres. No caldria, però, que ens insistís de tant en tant en evidències que freguen el tòpic, com ara el fet de què si alguns membres de la família les van passar magres, d’altres persones ho passaven molt pitjor. En ocasions, quan s'escriu sobre gent rica, sembla que qui ho fa es vulgui fer perdonar l'admiració i el respecte que aquestes persones li provoquen amb comentaris d'aquest tipus, tan prescindibles, car tots i totes sabem de sobres que no és el mateix plorar com la Soraya que fent el dinar, com ens cantava la inoblidable Guillermina Motta.

El llibre conforma un passeig per la història recent de Catalunya i de l’estat espanyol. De gent de la família Güell en trobem de tota mena, més lligats al règim franquista o explícitament enfrontats amb una situació que s’enquista i es degrada. No és fàcil posar-se en el lloc dels altres, encara menys en el de gent d’aquesta alta burgesia, relacionada amb les elits de tota mena, però l’autor aconsegueix que se’ns desvetlli l’empatia sobretot pel que fa al ja mencionat Juan Antonio Güell i López, o als darrers representats de la família que es van mostrar clarament partidaris de la modernització del país amb un coratge cívic inqüestionable, com Carles Güell de Sentmenat, un bon home, un dels pares de l'Estatut de Sau i a qui molta gent del seu entorn n'hi va fer de tots colors, en el cruel camp de la política.

Moltes coses ens evoquen el present, com ara l’intent frustrat d’establir uns lligams justos i equitatius pel que fa al tema català, en percebre que la miopia sobre el tema, per part del centralisme hispànic no farà res més que agreujar la situació, com així va ser i com passa en l’actualitat. Les contradiccions, virtuts i defectes d’una classe dirigent que sovint va ser decisiva respecte al tema polític però que no va aconseguir imposar les seves tesis més assenyades, resulta inquietant, pel fet de què en molts aspectes no hem avançat gaire i els problemes regionals continuen sense entendre’s gens ni mica des de Madrid. També podem recordar que la corrupció i la impunitat que l'empara no ve d'ara, ja que s'evoca el cas del CZF Antonio de la Rosa, per exemple, que va esquitxar Carles Güell sense que hi tingués res a veure. 

Amb alts i baixos el llibre ens acosta a una llarga època, força conflictiva, i si fóssim anglesos segurament que s’hauria generat ja una sèrie televisiva de culte inspirada en la saga dels Güell. A nivell popular m’he preguntat sovint pel fet de què l’estàtua d’Antoni López desvetlli tantes ires i penjaments a l’entorn, per exemple, de l’esclavisme, i en canvi amb el primer Güell i el seu monument se sigui molt més comprensiu i benvolent. Potser pel fet de què el trobem més de casa, com ens passa també amb gent com ara el general Prim? Carles Güell de Sentmenat va aconseguir que l'estátua no fes figa, com era la intenció dels poders sindicals, durant el mandat municipal de l'alcalde Hereu, qui després, durant uns mesos després de ser alcalde, tal com se'ns indica al llibre, va treballar en una empresa de la marca Güell.

De tant en tant es tornen a generar moviments arrauxats a l'entorn del Marquès, ni més ni menys esclavista que tants d'altres i l'activitat en aquest sector del qual encara està per acabar de confirmar, al menys que fos tractant de forma directa. Això sí, en alguna localitat costanera fan una lluïda Festa dels Indians, sense gaires manies, i al capdavall gent de moltes procedències i classes socials que va fer les amèriques va tenir relació amb tot plegat, un altre tema és que tingués més o menys èxit a l'hora de fer calerons. Així que em temo que el monument té els dies comptats i espero que al menys li donguin una retirada discreta i digna. 

Aquí es passa del Marquès de Comillas directament a Ferrer y Guardia, pel que fa al nomenclator i a la monumentalitat urbana i potser ens ho hauríem de fer mirar i optar per fer monuments a la Felicitat i dedicar els carrers a elements botànics, per exemple.

 

Les contradiccions en aquesta percepció a l'entorn del Comillas obvien el fet de què tots els rics que van fer construir casses admirables a l'Eixample pertanyien a la mateixa classe social, que la gran majoria va tenir activitats relacionades amb els mateixos sectors econòmics i que la fortuna dels López va anar a parar a la filla casada amb un Güell. La personalitat d'Isabel López queda molt diluïda en el conjunt com la de la seva mare, aquesta Luisa Bru que fumava havans davant de qui fos, en una època tan protocolària i reprimida. No em puc creure que dones amb tants diners no tinguessin més influència de la que se'ns explica, la veritat.

En tot cas cal acostar-se als membres més destacats de la família sense excessius prejudicis. Les mancances del llibre es poden arranjar amb consultes per la xarxa o a d’altres llibres, el mateix que podem fer minvar, gràcies a internet, la nostra pròpia ignorància sobre els fets històrics, molts dels quals avui són poc o gens coneguts, com ara l’intent d’enfrontament monàrquic al franquisme que va costar la vida a l’avui poc recordat militar Juan Bautista Sánchez González i en el qual estava implicat un dels Güell.

 

Són molts els detalls que un lector mitjà trobarà en aquest llibre i més enllà de la família protagonista hi trobarem esdeveniments que han estat oblidats amb el pas del temps. Per tal de contribuir a arrodonir la informació que aquest volum aplega, el llibre inclou una bibliografia extensa. Comptem amb un índex onomàstic, un arbre genealògic familiar i un mapa il·lustrat sobre els molts  edificis i indrets relacionats amb la família. Estaria bé poder comptar, així mateix, amb una cronologia històrica o amb més fotografies. Tot plegat, és clar, demanaria més espai i encariria el conjunt. 

Considerant que el llibre va dirigit a un públic ampli i no especialitzat i que té la grapa de ser més periodístic que estrictament històric, compleix la seva funció amb escreix però en acabar de llegir-lo ens quedem amb una sensació estranya, com si se'ns haguessin obert unes finestretes que ens han tancat de tant en tant davant nostre, sense contemplacions. Algunes coses s'han de llegir entre línies però això fins i tot pot  resultar un al·licient, segons com. Un perill: que la publicació d'aquest llibre i l'acceptació rebuda no generin una plaga de novel·la històrica i refregits puntuals a l'entorn dels Güell en general o d'algun dels Güell en particular. I que això es faci sense grapa, sense una feina d'investigació al darrera i de forma apressada i oportunista.