14.12.16

LA LLEI DE L'EMBUT I LA MOSCA A LA SOPA

Resultat d'imatges de MOSCA

Els nostre prejudicis diversos i humans es projecten sovint en els animals, els quals, per sort, són inconscients pel que fa a les nostres dèries i manies. Hi ha animals que són simpàtics, les abelles, per exemple, o els gossos, i animals que no ho són, però això també varia, segons la política animalística vigent. Jo considero que els humans som animals, però utilitzaré la terminologia habitual per fer-me entendre ja que aquella antiga divisió entre racionals i irracionals avui resulta qüestionable.

Hi ha animals comestibles i animals que ens desvetllen empatia i per això hi ha moltes protestes quan se sap que en algun país remot es mengen aquells que aquí ja han assolit la categoria de mascotes. La visió canvia molt, així mateix, si pertanys a una privilegiada espècie en extinció o a un excés de població molest, a causa de la manca de depredadors afamats. El canibalisme ens sembla en l'actualitat una barbaritat i una salvatjada, amb perdó dels bàrbars i dels salvatges, però en èpoques de grans misèries i fams irreversibles s'ha tornat a practicar, encara que no ens abelleixi pensar-hi ni recordar-ho.

Fa anys hi havia moltes mosques per tot arreu, avui n'hi ha moltes menys però ningú se'n sorprèn, en canvi sembla que la minva en el nombre d'abelles o de papallones resulta inquietant. Tot i que hi ha menys mosques, alguns jocs infantils tradicionals de la nostra cultura, com ara caçar-les amb grapa i amuntegar-les en presons improvisades, una patata buida, per exemple, i amb agulles de cap transformades en reixes de presó, o llençar-les de forma sàdica en una teranyina grossa per tal de veure com surt l'aranya i se les cruspeix, serien avui molt mal vistos per la nostra pedagogia papanates.

La zoologia moderna és racista, vaja, i en això hi compta el fet de què alguns animals puguin perjudicar la nostra salut, és clar. Qui pot defensar avui, amb convicció, el dret del mosquit tigre a fer-nos pupa? O el dret dels escarabats de la llar a colonitzar el rerefons de les rajoles de les nostres boniques cuines modernes? La relació amb els animals resta pendent d'un debat una mica seriós i en el moment en el qual els hem necessitat menys per a la vida pràctica els hem anat reconvertint en una mena d'humans fets a la nostra imatge i semblança, com diu la Bíblia que va fer Déu amb Adam. En mascotes. 

No pas tots els animals, és clar, tot i que hi ha gent que té mascotes raretes, però sí els més habituals, gossos i gats sobretot. En canvi, tenir ocells de gàbia, una cosa habitual fa anys, avui va de baixa, com si els gossos i gats entaforats a pisos de mida reduïda no es trobessin, de fet, en una gàbia, ni que sigui una gàbia d'or amb calefacció. El vegetarianisme gairebé religiós cada dia té més adeptes. I els indrets dels supermercats dedicats a les mascotes cada dia ocupen més espai i generen més negoci, de fet la gran majoria de mascotes es nodreixen, avui, de menjar preparat. Les cadenes de botigues destinades a tota mena de tonteries per a mascotes fan l'agost durant tot l'any. Fins i tot el meu basar xinès de referència té des de fa algun temps un espai amb cosetes per a mascotes i la meva néta creia que eren joguines per a criatures, l'altra dia.

Fa algun temps vaig veure penjada una enganxina virtual, al feisbuc, en la qual s'afirmava que les gatetes no volien tenir més gatets i que calia esteritzar-les ja que, això sí, ens creiem amb el dret a fer que gossos i gats no segueixin, pel que fa a la reproducció, el seu instint natural, tot i que això del que és o no és natural és avui quelcom controvertit i fins i tot contradictori, segons com. Que jo sàpiga cap gateta no ha manifesat obertament el seu desig explícit de controlar la natalitat i poder sortir per la teulada a festejar, sense el risc d'un embaràs no desitjat, vaja. Ara ja ofereixen menjar especial per a gats castrats i tot.

Els gossos, els gats i la resta, han patit una personalització ancestral i inquietant. Són ben presents en llegendes, rondalles i mites. La pobra serp ha estat molt mal vista durant dècades, el mateix que les rates pinyades i d'altres, a causa de la seva identificació amb el mal i els dimonis. Les guineus també han estat animals mal vistos, sigui a causa del suposat maquiavelisme o de la seva promisqüitat, pel que fa a les femelles, car el masclisme nostrat s'ha projectat en el sector.

La modernitat i el cinema infantil han contribuït a la seva personalització ingènua i una mica ridícula tot i que he gaudit molt amb els animalons del Walt Disney. Els gats acostumaven, en els dibuixos animats tradicionals, a ser més dolents i perversos que no pas els gossos o els ratolins, per exemple malgrat que, de forma contradictòria, gos i gossa han estat insults recurrents i ser una gateta, gairebé un piropo. I no cal ni parlar del llop, avui reivindicat fins extrems una mica surrealistes, i que va ser el dolent de la pel·lícula fins fa, com qui diu, quatre dies. Sobre allò que pensen els animals, no en sabem res, com és natural.

Pel que fa a les mosques, en aquests dies de radicalització política m'ha vingut al cap una anècdota de l'època de la transició. La mare d'una escola de barri en la qual vaig treballar durant molts anys, fins a principis dels noranta, davant de les ardides proclames dels pares i mares més combatius, que feien sortir al carrer la gent cada dia, moltes vegades amb raó però d'altres perquè tocava fer gresca a qualsevol preu, em va comentar, de forma confidencial, que un sector més moderat intentaria posicionar-se a l'associacio de pares i mares de l'escola, ja que els qui aleshores la senyorejaven estaven més aviat per desestabilitzar que no pas per mirar per les bondats pedagògiques. Julia, es que estos encontrarán una mosca en la sopa y nos sacarán en manifestación...

La metàfora de la mosca a la sopa com excusa per a cremar, per exemple, contàiners, fotocòpies dels manaires o el que sigui, escridassa, fer pintades i endegar esbossos de revolucions pendents, em ve sovint al cap. I el pitjor de tot és que no arribarem a saber mai ni d'on ha sortit la mosca ni qui l'ha col·locat, de forma estratègica, al plat de sopa del menjador escolar. I la mosca, com que està ofegada i és una mosca, no pot dir ni piu, vaja. S'haura de limitar a ser una màrtir anònima i oportuna, carn de canó i culpable, tan sols, i de forma ben innocent, de què alguna criatura rebutgi l'escudella durant tota la seva vida.


8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Al hilo de esta entrada me hizo gracia tu comentario sobre las moscas en Tot. Es posible que tu argumento esté cargado de razón, pero no menos improbable que las moscas versus las abejas, son la antítesis.

Especialmente me traen buenos recuerdos. Eso de perseguirlas con el mata-moscas y dejar regueros de sangre en la chapa del barracón era insustituible por cualquier otro juego. Y las había a cientos.

Las abejas no, no te atrevías con ellas, primero por miedo, y después por aquello de que eran "laboriosas", palabro que en aquella época no sabía lo que significaba pero que la gente lo decía con sobriedad y respeto.

Supongo que los dos bichos tendrán una causa justificada de su existencia en la Tierra, y que de los dos se sacará algún provecho, creo que más de los segundos que de los primeros, pero ahora que recuerdo, a los gorriones les encantan las moscas, y si, cada vez estamos más parcos de ellos. Tampoco sabemos porqué se están mermando, al menos en Barcelona.

Quizá todo, al evolucionar, está cambiando de aspecto y de forma, no lo se. Lo que si se es que disfrutaba más con las moscas que con las abejas.

Paradojas de la vida.

Un beso.

Fins demá
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

De papallones hi ha les de sempre, mès o menys, abelles si que n'hi ha menys, però en contra del que diuen, no es preocupant, no facis cas d'alarmistes de cap de setmana, estic segur que la polinització seguirà igual. Quan a les mosques, jo diria que n'hi ha menys perquè tambè hi ha menys merda a les cases en general i sobretot, a les ciutats ja no hi ha bestiar que n'era un gran promotor, recordo a pages aquelles tires que es penjaven i on s'hi enganxaven les mosques, als baixos de moltes cases o a la part de darrere hi tenien el bestiar.

Francesc Cornadó ha dit...

Suposo que la nostra relació amb els animals, tant si és per a cuidar-los o per a mejar-nos-els, ha de tractar-se sempre amb criteris científics, apartar sempre el debat polític i a vegades carrincló.
Hi ha qüestions d'higiene, alguns animals trasnameten malalties que es converteixen en epidèmies, altres constitueixen auténtiques plagues que fan malbé collites, hi ha raons antropològiques consolidades i que, amb el temps, formen les diferents cultures del món; hi ha qüestions de bio-equilibri, etc.
L'el·liminació d'una espècie avui és un desequilibri demà. Cal dir també, que l'el·liminació d'espècies, moltes vegades no és més que una evolució per adaptació al medi, desapareixen unes espècies i n'apareixen unes altres. Jo he estat testimoni d'una d'aquestes aparicions, precisament al port de Barcelona, sorprenent, un día n'haurè de parlar.
El que és una "mascota" aquí, és un plat saborós allà; el que és un règim vegà aquí, és una incomprensió en un altre lloc. Una societat que passa gana mai entendrà que un vegà rebutgi un plat de carn d'olla.
Cap discurs polític o esotèric -que ve a ser el mateix-, ni cap raó benèfica se sustenta sino és sota l'òptica de la ciència.
Si la zoologia es racista, no és científica, serà en aquest cas un entreteniment.
Salut
Francesc Cornadó

Júlia ha dit...

Miquel, és que en esto de las animales y sobre sus apariciones y desapariciones leo muchas tonterías.

Júlia ha dit...

Francesc, no estic preocupada en absolut, tots aquests alarmismes són sempre manipuladors i sempre sembla que la culpa 'la tinguem nosaltres'

Júlia ha dit...

Francesc, evidentment això del racisme zoològic era una broma, però em sorprèn la preocupació excessiva per uns animals i l'oblit o menyspreu d'uns altres, però, ben pensat, amb els humans passa el mateix, uns són 'visibles' i d'altres no tant o gens, sobretot quan passen grans tragèdies. També, però, penso que la ciència no ha estat ni és sempre neutral, també respon a condicionants i fins i tot als criteris ètics personals dels científics, ens hem de refiar de quelcom molt'animal', l'instint.

miquel ha dit...

Reprenent el teu darrer paràgraf, encara et diré més, sovint alguns ens diuen que hi ha una mosca a la sopa, però només la veuen ells i ai de tu si...

Júlia ha dit...

Miquel, tens tota la raó, per aixo en algun altre lloc citava allò del bon inquisidor a qui van encolomar allò de les bruixes de Zugarramurdi, que va haver de concloure que 'no hubo brujos ni brujería hasta que no se empezo a hablar de ellos'.

El pitjor és que acaba que no et deixen menjar la sopa a gust.

Trobo que això de la mosca a la sopa dóna per a moltes consideracions, meditacions i metàfores.