MARIANNE BRESLAUER AL MNAC

Ahir vaig pujar al MNAC. M'havia apuntat feia temps a la visita organitzada pels Amics del Museu a l'exposicio sobre la fotògrafa alemanya Marianne Breslauer. Vaig estar a punt de no anar-hi, el dia era fred i rúfol i no estava segura de què l'exposició tingués un interès excessiu per mi. En arribar hi havia poca gent, els dilluns el Museu tan sols obre per aquest tipus de visites i resta tancat al públic en general, cosa que dóna un valor afegit a l'experiència.

Però la gent va començar a arribar i érem més de trenta. Hauria estat un gran error no anar-hi ja que vaig passar un matí extraordinari i inoblidable, però tot i que l'exposició és interessant, no hauria estat el mateix sense els comentaris de la seva comissària, Mercedes Valdivieso, professora de la Universitat de Lleida. Aquestes visites en dilluns s'han d'acabar a una hora determinada, per motius administratius i de seguretat, altrament em penso que la majoria de persones encara seríem allà, escoltant bocabadades els comentaris de la persona responsable de l'exposició.

Darrerament es fan moltes visites comentades per tot arreu, en les quals s'expliquen quatre coses banals i un parell d'anècdotes. En fujo de forma habitual, si puc. Però fer una visita comentada amb algú que sap de què va el tema, que el coneix en profunditat i que gaudeix en parlar-ne, és tot un luxe. Recordo una altra visita al MNAC inoblidable, la que es va dedicar al pintor Tapiró, comentada per Jordi Àngel Carbonell. He arribat a la conclusió, al llarg dels anys, que el contingut és el de menys, pel que fa qualsevol àmbit cultural, sinó que allò que compta és qui ho explica i com.

Marianne Breslauer (1909-2001) va tenir una vida professional relativament breu. De família benestant, jueva assimilada -eren protestants-, quan el nazisme va començar a manifestar-se de forma progressiva i perversa va aconseguir marxar del país amb el seu marit, però malgrat tenir diners i coneixences les coses no van ser fàcils. La seva joventut pertany a aquella època esplèndida i esperançada d'entre guerres, en el marc de la República de Weimar.  Casada amb un marxant d'art, ella també es va dedicar a aquesta feina, encara més a fons en quedar-se vídua, en els anys 50. Deia que el nazisme s'havia entestat en convertir-la en no-ària, quan ella i els seus es consideraven ben bé així.

Pertany a una generació amb moltes bones fotògrafes alemanyes. Per a nosaltres té el valor afegit de poder comptar amb imatges que la fotògrafa va fer per una part d'Espanya, el nord i els Pirineus. Aquell viatge va deixar poca petja en Breslauer, al contrari d'un altre que va fer a Itàlia però això no en fa minvar l'interès. A l'exposició hi ha fotografies professionals, molt bones, i fotografies normaletes, gairebé turístiques. El viatge el va fer en companyia d'un altre personatge singular i mitificat, Annemarie Schwarzenbach. Paga la pena immergir-se una mica en aquell món abans d'anar a veure l'exposició, en la qual s'ha prescindit, malgrat l'interès de la comissària, de vitrines amb mostres de revistes alemanyes en les quals es publicaven reportatges i fotografies. 

Aquí es pot descarregar el dossier sobre l'exposició, que aplega informació rellevant sobre el personatge i la seva obra. En copio un fragment que crec que es pot aplicar a moltes coses més ja que precisament aquests dies debatíem en el blog sobre art i poesia:

Cuando en una entrevista le preguntaron cómo se podía reconocer una buena toma, Marianne Breslauer respondió inmediatamente y sin dudar: «Se reconoce porque en una exposición no se pasa de largo delante de ella, porque uno se ve atraído por una página en una revista o se olvida de seguir hojeando en un libro. No son decisivos ni la técnica perfecta, ni tampoco que se trate de un tema extraordinario, lo que cuenta es la fuerza de la imagen, la expresión –el secreto del momento capturado.»

Jo crec que així es pot reconèixer també l'excel·lència de l'art, de la literatura, per una força que podem percebre i que té poc a veure amb tècniques o continguts. Pel que fa als bons comentaristes d'exposicions o els bons professors, diria el mateix, no importa el que saben, ni tampoc la temàtica sobre la qual ens parlen, sinó la seva força comunicativa. Tot i que Mercedes Valdivieso, qui recorda en veure-la aquelles dones hispàniques coratjoses i sàvies del 27, aquelles que es van treure el barret, a més a més, en sap un munt i ha preparat l'exposició molt a fons, tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat d'informació. Més enllà de Breslauer, vam fer un passeig intensiu per aquells anys i aquella gent privilegiada però a voltes infeliç, com Schwarzenbach, o sacsejada per la història, com la mateixa fotògrafa i la seva família.