JOSEP PALLACH, QUARANTA ANYS DESPRÉS

Ha fet ja quaranta anys de la mort de Josep Pallach. És interessant comprovar els molts articles que se li han dedicat al llarg dels anys, s'han escrit llibres sobre ell i s'ha posat el seu nom a escoles i carrers. Cercar informació sobre Pallach per la xarxa evidencia l'ingent nombre de referències amb les quals ens podem ensopegar. La mort prematura d'algú interessant té aquestes servituds, amb el pas del temps molta gent, fins i tot de tendències oposades, es pot fer seu el difunt i opinar sobre com haurien anat les coses amb ell i com pensaria en l'actualitat. Però el cert és que això no es pot saber de cap manera.

Avui, en general, es pensa que era Pallach qui tenia raó i que els seus plantejaments haurien beneficiat el socialisme en el cas, és clar, que el socialisme majoritari s'hagués deixat beneficiar de la seva aportació, cosa dubtosa. Quan era viu es feien bromes, en ocasions injustes, sobre el polític, per moltes bandes. Se'l culpabilitzava de les divisions socialistes i el fet és que el seu partit va durar poc després de la seva mort. Potser no s'havia pogut consolidar a fons o és que tot allò de la unificació amb el PSOE va passar una factura que encara estem pagant hores d'ara, ben mirat.

Una tendència inevitable a mitificar el passat fa que oblidem servituds i misèries, per penedir-nos d'allò que hauria pogut estar i no va ser i sobre la qual cosa ja ens prevenia la cançó de Machín. Pallach havia estat una víctima dels comunistes, durant la guerra. Era del POUM i va acabar en un batalló de càstig. Potser, en el fons, això també va tenir un pes, els socialistes del Congrés, alguns dels de més pes específic, eren propers a aquell PSUC dels bons temps o en provenien. El fet de què el POUM fos una víctima dels altres no vol dir pas que fossin uns angelets, en alguns pobles no en tenien un record gaire positiu, després de la guerra. Era allò que deia ahir sobre les víctimes, que no sempre són innocents.

Les divisions fan molt mal als partits i de vegades venen menades per personalismes diversos, no sempre conscients del tot. Les divisions en moments de feblesa fan molt de mal, tant als partits polítics com a les assocacions de veïns, però, malauradament, és en moments de feblesa quan es manifesten. Quan les coses rutllen s'acostuma a fer un esforç per tal de què les picabaralles no arribin al gran public. El que penso jo és que el socialisme català va perdre, això sí, la possibilitat de tenir un líder carismàtic i atractiu, que fes de contrapès a l'inefable Felip Gonsales de les Espanyes. 

No se n'han sortit mai, els socialistes, amb això del lideratge. Raventós no es podia comparar a un Pujol, pel que fa a la dialèctica o al carisma o, potser, fins i tot, a l'ambició. El van enviar ben aviat cap a París i els que van anar sortint després tampoc no van aconseguir grans coses. Maragall va funcionar bé com alcalde però no crec que tingués prou fusta per allò de la Generalitat, que gairebé li va tocar de rebot i gràcies a pactes una mica contra natura. El mateix va passar amb Nadal, que va ser un alcalde gironí amb carisma i no va aconseguir reeixir quan van intentar promocionar-lo a la Generalitat.

Hi ha qui pensa que els personalismes i els lideratges són poc aconsellables però el món funciona així, ens agradi o no. Els del poble anònim i patidor volem entomar seguretats, encara que ens enredin. A nivell casolà això funciona per totes bandes, he conegut directors d'escola molt vàlids professionalment però amb poc carisma, que no se'n sortien, i d'altres de menys volada intel·lectual i fins i tot un mica rucs, però que tenien autoritat natural. Hi ha mestres i professors que tenen un do especial i que en entrar a una classe, no saps el perquè, tothom fa moixoni, i d'altres que són bona gent però no tenen aquest do i ho passen malament quan han de fer callar el personal. Tot es pot aprendre però qui té el do té molt de camí fet. Un altre tema és que el do li generi una seguretat excessiva i es foti de lloros en algun moment, que també passa.

Pallach estava casat amb Teresa Juvé, una persona molt interessant, escriptora en castellà i català, que ha publicat novel·les d'enjòlit situades en èpoques antigues, llibres distrets i remarcables, tot i que a mi m'agraden més els seus volums testimonials i memorialístics, alguns d'ells difícils de trobar. Un dels que es poden trobar amb facilitat és Tu ets jo, publicat a Meteora, fa un parell d'anys, un aplec de vivències, de flaixos, com s'esmenta en el subtítol del llibre. 

A mi m'agrada més el subtítol que el títol, car això de que un sigui l'altre no em fa el pes, cadascú és cadascú, per compenetrat que estigui un matrimoni i penso que una de les coses més importants que tenim és aquesta singularitat irrepetible. Moltes dones brillants i amb una gran personalitat, de la generació de Juvé, van viure en funció dels marits o a la seva ombra, eren uns altres temps. Però em temo que encara passa.

Hi ha qui pensa que una parella sòlida ha de funcionar així, en aquesta comunió ideal de cossos i ànimes, fins i tot un futbolista jove, simpàtic i bonhomiós de primera fila manifestava aquesta opinió en un programa de fa pocs anys, deia alguna cosa com que ell i la dona eren una mateixa persona. Conec senyors i senyores, maridats, que sempre parlen en plural del que sigui: ens agrada viatjar, ens agrada el rap amb suc, ens agrada més el teatre que no pas el cinema... Tot és opinable i valorable però és que crec que aquests sentiments unitaris són impossibles i que, de fet, el que acaba per esdevenir és que un dels dos perd pistonada i possibilitat de divergir quan cal. 

Sobre Pallach, crec que paga la pena més aviat incidir en allò que opinava i escrivia quan era viu que no pas fer volar coloms sobre el que hauria esdevingut més endavant i el que diria o faria avui ja que això no és pot saber i, a més a més, és impossible d'esbrinar. Però aquest esport, lligat a la política ficció, és habitual i recurrent, passa aquests dies també amb gent com Montserrat Roig. Amb els que moren vells no s'acostuma a fer però sí que de tant en tant es diuen coses com ara, ah, si aixequés el cap i sortís de la tomba, segur que es tornava a morir del disgust.