LES RESTES DEL NO-RES I UNA MICA DE CINEMA

La Filmoteca ha dedicat un cicle a Maria de Medeiros (Lisboa, 1965), una actriu molt personal, de projecció internacional i amb una bellesa ben poc convencional. Medeiros és una persona polifacètica i polièdrica, ha dirigit cinema, ha escrit guions i canta bé. Parla molts idiomes, també el català, està casada des de fa temps amb un català i viu, més o menys, a Barcelona. Medeiros ha fet moltíssimes coses, fins i tot va sortir a Cuéntame fent el paper d'una periodista de l'època de la Revolució dels Clavells, que tenia un breu afer amb el fill gran de la família. Medeiros va escriure, dirigir i protagonitzar Capitães de Abril, sobre aquella revolució pacífica que tant vam envejar i envegem encara, pel·lícula que també han passat en aquest cicle. 

Malauradament tan sols he pogut anar a veure fins ara una de les pel·lícules del cicle, Il resto di niente, de l'any 2003, dirigida per una dona italiana, Antonietta de Lillo (Nàpols, 1960), una dona que a més a més de directora de cinema és periodista i fotògrafa. No recordo que arribés als cinemes convencionals malgrat que va rebre un munt de premis de tota mena. La pel·lícula se situa a Nàpols, en els anys de la Revolució Francesa, i explica, molt bé per cert, la vida d'una altra dona, Eleonora de Fonseca Pimentel, de qui es pot dir que va donar la vida per la revolució, revolució que a Nàpols va ser de durada efímera i final tràgic.

De Lillo va realitzar la pel·licula a partir d'una novel·la d'Enzo Striano (Nàpols, 1927-1987),  periodista i narrador, que porta el mateix títol. És el llibre més conegut de l'autor. Striano, periodista d'origen humil, va militar convençut en el Partit Comunista de l'època i va patir molts desenganys de tota mena en el camp polític i professional, això va fer que es dediqués més a fons a l'ensenyament, per al qual també va escriure textos interessants. Malauradament va morir relativament jove i no va poder gaudir de l'èxit del seu llibre més conegut, que va trigar en publicar-se i en tenir ressò. 

Striano no va poder veure, és clar, la versió cinematogràfica del llibre, crec que li hauria agradat, tot i que en aquestes coses sempre es perden uns matisos i se'n guanyen uns altres. Els molts actors que comparteixen el repartiment amb Medeiros són desconeguts per a nosaltre. En tot cas resulten excel·lents en els seus papers, sense excepcions. Sobre Maria de Medeiros, però, recau tot el pes de la narració. La noble portuguesa i napolitana recorda la seva vida quan s'enfronta amb la mort imminent, però els records no estan explicats de forma convencional ni lineal, això fa que en alguns moments et perdis una mica en el rerefons de la història, encara més quan jo crec que aquells fets són per a nosaltres, encara, poc coneguts.

Malgrat això, la pel·lícula resulta fascinant per l'ambientació, el vestuari, la música, la fotografia i les mirades de la protagonista que ho diuen tot parlant molt poc. En la història d'Eleonora Pimentel Fonseca hi convergeixen moltes coses, la fragilitat dels idelas, l'aspra diferència entre els somnis, les bones intencions i la realitat o la situació de la dona, encara que fos noble, tot i que la noblesa de la família topa amb moltes dificultats, fins al punt que a ella li neguen el privilegi de la decapitació i l'acabaran penjant a la forca. 

S'evidencia el fet de què ser noble no comportava tenir una economia sanejada quan no es comptava amb alguna pensió concedida pels poders. Un aspecte de la revolucio francesa en el qual no s'incideix prou és que els grans problemes econòmics de la monarquia no provenien de les gresques de Maria Antonieta sinó de l'excés de pensions que s'havien de pagar a aquells nobles d'aleshores.

Eleonora va ser una dona intel·ligent, amb cultura, bondat i inquietuds, escriptora de poemes des de molt jove, tot i que com ella mateixa manifesta, quan arriba el seu final, gairebé no ha pogut triar res del que li ha esdevingut. Casada amb un noble maltractador, groller i violent, que li provocaria dos avortaments a causa de les pallisses, va aconseguir alliberar-se'n, gràcies a la intervenció del seu pare. Il·lusionada amb els ideals revolucionaris, tot i que amb forts dubtes sobre els esdeveniments violents que desembocarien en el període del Terror, va fer de periodista militant en una època en què l'analfabetisme era el més habitual entre el poble i fins i tot entre una part de l'aristocràcia. 

Tot i que ella no havia comès altres delictes, més enllà d'escriure a favor de la revolució, la seva condemna a mort sembla provocada per alguns poemes satírics sobre la reina Maria Carolina, titllant-la de lesbiana. Amb la reina, de jove, havia tingut una bona relació però les coses es van complicar. Maria Carolina va ser una dona de armas tomar, de caràcter fort i expeditiu, de fet, manava ella ja que el marit era més aviat el contrari. 

A la reina la va trasbalsar a fons l'execució de la seva germana Maria Antonieta. Va tenir divuit fills però molts d'ells van morir de la verola, una plaga letal aleshores, que segurament va ser la causa de la mort del nen d'Eleonora.  Ferran I, era un dels fills del nostre Carles III, qui havia estat rei de Nàpols, com és sabut. Hi ha testimonis personals del poc que s'agradaven l'un i l'altra, malgrat això van complir amb el seu deure procreatiu, però quan ella va morir el rei va cedir la corona a l'hereu i es va tornar a casar amb una dama afable i discreta, per poder dur una vida més tranquil·la, aquell casament, als tres mesos de la viduetat, va provocar cert escàndol.

La llegenda, que potser és, fins i tot, certa, explica que quan Eleonora anava a morir va pronunciar una frase de Virgili:  Forsan et haec olim meminisse iuvabit. Els finals personals tràgics i injustos demanen certa fe en la posteritat, altrament tot semblaria encara molt més absurd i inútil. 

Figlio, tu regni in Cielo, io qui men resto
Miseria, afflitta, e di te orba e priva;
Ma se tu regni, il mio gioire è questo,
Tua vita è spenta e la mia speme è viva.

Anzi la Fede e cresce e si ravviva,
E per essa al dolor la gioia innesto:
Chè il viver fora al paragon molesto,
E tutto ottien chi al tuo morir arriva,

E parte di tua gloria in me discende,
Chè l’esser madre di uno spirito eletto
L’alma devota in caritate accende.

Ma il laccio di natura in terra é stretto.

Ah, se per morire ancora in Ciel si stende,
Prega tu pace all’affannato petto!

(Un dels sonets d'Eleonora Fonseca)