RELACIONS HUMANES A LA ITÀLIA PROFUNDA

 

Donatella di Pietrantonio (1962) és una prestigiosa escriptora italiana. Fa poc que he llegit 'L'edat fràgil'. En general, de moment, constato que m'interessa més com escriu que no pas el rerefons de la història. D'ella he llegit 'La retornada' i 'La meva mare es un riu'. Les relacions entre mares i filles suren en els arguments i a 'L'edat fragil' l'autora es va inspirar en un cas real, l'assassinat de dues noies, fa trenta anys. 

Aquests temes em trasbalsen, per sort l'autora no s'hi rabeja, incideix en l'angoixa dels supervivents, en la culpa que genera no haver pogut evitar el desastre. Amb aquest llibre va obtenir el prestigiós premi Strega, en les categories juvenil i d'adults.

Son molt interessants les referències que l'autora fa sobre el mon rural, un mon rural que va esdevenint minoritari però que conserva les seves característiques ancestrals, en molts aspectes, en el qual, malgrat la placidesa de la natura, poden esdevenir-se tragèdies i fets violents. L'escriptora ha obtingut d'altres guardons i reconeixements.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Donatella_Di_Pietrantonio

LA GUERRA QUOTIDIANA

 

«Mig segle després de la seva publicació, mentre el genocidi i les massacres continuen sacsejant el món, l’obra de Morante recupera una profunda rellevància. La fúria de l’autora s’adreçava a tots els que van participar en la guerra o es van negar a aturar-la».
Nilanjana Roy, Financial Times

La Història, tercera novel·la d'Elsa Morante, es va publicar l'any 1974. Fins molts anys després no ens van arribar la versió castellana (Lumen) i la catalana (Quaderns Crema). És un llibre de gruix i extensió, cosa que sembla que, avui, espanta una mica. Es divideix en capítols que fan referència a la guerra mundial, des dels seus inicis i prolegòmens fins un temps després del final. Juga amb la història oficial, afegint a cada capítol referències als fets que es desenvolupen i a les violències que generen, i amb la petita història de la gent, gairebé sempre humil, soferta, víctima no sempre conscient dels desastres. 

El pal de paller de la petita història és Ida, una mestra humil, espantada dels fets, i amb dos fills, un del seu matrimoni i, l'altre, fruit de la violació d'un jove alemany. La mort plana sempre pel llibre, hi ha un degoteig de víctimes entre una població que intenta sobreviure com pot enmig de la fam, les bombes i la situació. Morante va voler que el llibre es publiqués en una edició barata, per tal que arribés a un màxim de gent, va tenir èxit i vendes. Autores com Natàlia Ginzburg o Elena Ferrante han reconegut el mestratge i la influència de Morante. 

Malgrat el rebuig que, en teoria, provoquen les guerrs, la humanitat no ha aconseguit bandejar-les i la pau universal sembla encara una mena de miratge innocent. Al llibre ens ensopeguem amb anarquistes, comunistes, nazis, gent amb febles ideologies i amb esperances excessives. La fam es un altre dels perills que envolten una població espantada i resignada. Al costat dels éssers humans fins i tot les bestioles tenen un paper destacat al llibre, gossos, ocells, gats... Ida té una part jueva, i viu amb la por de patir-ne les conseqüències o que les visquin els seus fills, el gran, un coratjós supervivent i el petit, un encisador infant amb ulls blaus i una mena de vital i innocent alegria. 

CARLO CASSOLA, EVOCACIONS CINÈFILES I LITERÀRIES

 

A primera hora de la tarda em miro, de tant en tant, alguns 'serials'. Un de molt popular és aquest italià que es diu 'El paradís de les senyores', llarg, com solen ser aquestes produccions, i el el qual van introduint, com cal, trames i secrets que, en algun moment, desenes de capítols més tard, es 'descobriran'. Ara ens trobem a l'any 1963 i al cine habitual on van alguns dels protagonistes fan 'La ragazza di Bube', cosa que m'ha portat molts records al cap. 

Crec que vaig veure la pel·lícula i fins i tot vaig llegir el llibre. Els protagonistes son Clàudia Cardinale, esplèndida, i George Chakiris, qui a West Side Story va robar moltes escenes al protagonista, però que no va tenir després, al cinema, una carrera excessivament rellevant.

La pel·lícula la va dirigir Luigi Comencini, un director una mica irregular i  potser menys valorat del que mereix. A la televisió va ser el responsable d'una sèrie magnífica sobre Pinotxo, entre d'altres coses. 'La ragazza di Bube' no és una pel·lícula excessivament apreciada avui però en tot cas sempre s'ha remarcat la fotografia, la música i el treball de Cardinale. Va obtenir alguns reconeixements importants. 

L'argument pertany a un escriptor que avui també es troba una mica oblidat, com tants altres, a casa nostra, Carlo Cassola. Havia llegit fa molts anys uns quants llibres d'aquest autor, dels quals en recordo poca cosa, excepció feta d'un que es deia, en castellà, 'Miedo y tristeza', que em va semblar terriblement trist. L'any 2017 va ser el centenari del naixement de Cassola però no recordo que per aquí en fessin gaire celebracions. Hi ha algun títol d'ell traduït al català, com ara 'La tala al bosc', amb versió de Maria Aurèlia Capmany. 

Cassola te una àmplia obra literaria i uns quants premis. Te una escriptura relatviament senzilla, poètica. Va rebre el Premi Strega, el 1960, precisament amb 'La ragazza di Bube', que és també una història força trista. Cassola va morir el 1987. 

LLIGAMS COMPLEXOS

 

Domenico Starnone (Nàpols, 1943) és un escriptor i guionista italià. En una tria a l’atzar m’he ensopegat amb el seu llibre Lacci, de 2014. El llibre, publicat per Lumen, porta el títol castellà d’Ataduras. No coneixia aquest autor fins ara, aquest va ser el seu primer llibre traduït al castellà, tot i que he comprovat que ara n’hi ha uns quants més. No n’he trobat, de moment, en català.

Starnone va ser professor de secundària durant anys, S’ha interessat per la relació entre oralitat i escriptura en l’ensenyament de l’italià. Ha col·laborat en revistes i diaris. L’any 2001 va guanyar el premi Stregga i ha escrit per al cinema i la televisió. Té una obra extensa, com a narrador i assagista.

Amb aquest llibre, de 2014, va guanyar el premi 'The Bridge' i algunes ressenyes especialitzades el van considerar, en la seva traducció a l’anglès, el millor llibre de l’any. Explica la història d’un matrimoni jove, amb dos fills, i la seva crisi. La novel·la te tres parts diferenciades en les quals es dona veu, respectivament, a la dona, al marit i a la filla. L’home, amarat per la rutina, s’embolica amb una dona més jove, i la difícil reacció de la dona, malgrat que acabaran per tornar a estar junts fins a la vellesa, mostra les esquerdes d’una relació complexa.

La temàtica ha estat tractada en moltes ocasions i de moltes maneres. El fet d’estar molt ben escrit fa que el llibre inquieti i emocioni, fins i tot quan, en molts moments, ens sentim lluny dels seus protagonistes. El que fem te conseqüències, en aquest cas, damunt dels fills. Cal reconèixer el valor d’entrar a fons en una temàtica poc original. L’autor escriu en primera persona i això acosta el text als lectors. Els conflictes no es resolen i s’arrosseguen al llarg d’unes vides que acaben surant en la mediocritat. Els personatges intenten explicar-se i justificar-se però, al capdavall, mostren una gran incapacitat per acceptar de forma positiva la seva situació i els pares manipularan de moltes maneres els fills, fins i tot de forma no volguda. Fins que siguin els fills, la filla sobretot, els qui endeguin una mena d’estrany acte reivindicatiu, en un final que s’intueix després d’uns fets estranys.

Al capdavall, però, el de menys potser és l’argument, La grapa de l’autor és explicar-nos els fets d’una forma personal i ben resolta, considerant la situació i dèries dels personatges. Molts temes, més enllà de la relació de parella, conflueixen a la novel·la: les dificultats per a trencar amb la rutina i començar de nou, els riscos dels trencaments, les víctimes innocents, que segurament perdran la innocència davant de la realitat. La complexitat humana inquieta, de forma inevitable, en moltes ocasions.

A Starnone i, sobretot, a la seva dona, la traductora Anita Raja, se’ls ha atribuït la personalitat d’Elena Ferrante.

Existeix una versió en cinema que es pot trobar a Filmin i que han emès a BTV.

https://www.filmaffinity.com/es/film299205.html

LECTURES D'ESTIU: ORTESE EN CATALÀ

 

Tot i que en castellà es poden trobar força llibres d'Anna Maria Ortese, El mar no banya Nàpols, amb una bona traducció d'Alba Dedeu, és el primer que podem llegir en català, força ben promocionat, considerant com van les coses avui. El llibre aplega cinc narracions, escrites en moments diferents i de temàtica diversa. El fil conductor és la ciutat de Nàpols. No hi he estat però per coses que m'han explicat persones conegudes que hi han anat fa poc és encara una ciutat caòtica i amb moltes mancances, cosa que sorprèn més en el present, quan tot sembla haver-se netejat a fons, potser en excés, als llocs turístics. L'època del llibre és la gris postguerra, que va potenciar la misèria existent. 

He llegit molt poca cosa d'aquesta autora i per això no soc capaç de fer-ne una anàlisi acurada, El mar no banya Nàpols és una de les seves primeres publicacions i li va comportar rebuig, fins al punt de marxar de Nàpols i no tornar-hi, en gran part perquè la darrera part del llibre és una crònica poc amable sobre diferents companys de professió vinculats a la ciutat. 

Hi ha poca tendresa al llibre, hi surt de tant en tant el concepte de 'plebs', que també sura als llibres de Ferrante. Aquesta mirada poc comprensiva vers la misèria humana, amb una evident manca d'empatia, m'inquieta, tot i que l'entenc. Hi ha autores i autors que, malgrat els tristos i miserables ambients on situen les seves narracions, saben trobar espurnes de grandesa a tot arreu. Com que no et pots escapar del propi imaginari un exemple que em ve al cap, a l'hora de contemplar d'una manera o d'una altra 'la plebs',  és el de Pardo Bazan i Galdós, distants en el temps i el context, evidentment.

Tan sols un dels textos és narratiu, la resta els situaria més aviat en l'àmbit del periodisme i algunes situacions m'han recordat força articles d'Irene Polo, com ara aquell en el qual Polo parla de l'Asil del Parc o un altre en el qual escriu sobre els empenyoraments. Polo creia que el periodisme no era ben bé literatura, va morir molt jove i potser hauria canviat d'opinió i fins i tot potser hauria escrit novel·les. Malauradament no ho podem saber. Ortese va viure més anys, amb alts i baixos, pel que fa a la professió. Jo crec que el bon periodisme també és literatura, un altre tema és el qualitatiu i la intencionalitat. 

El títol del llibre és real i simbòlic al mateix temps. No crec que Ortese sigui una escriptora massa llegida a casa nostra, he llegit ressenyes sobre aquest llibre però aporten poca cosa sobre l'obra de l'escriptora, en general. Ortese va néixer el 1914 i va morir el 1998, no fa tants anys, no recordo haver llegit massa articles sobre ella quan va morir. En algunes referències la situen en una família modesta però això és relatiu, considerant l'època. Va ser la cinquena de sis germans, la família canviava sovint de residència, va estudiar de forma una mica atzarosa a Trípoli, també piano. Va abandonar els estudis de joveneta i es pot dir que va ser autodidacta, va aprendre espanyol i francès pel seu compte.

L'any 1935 va començar a publicar poemes i a col·laborar en revistes literàries, va vitjar força i va escriure reportatges diversos. Des del 1975 va residir a Rapallo. Era una dona solitària, no es va casar i va tenir polèmiques i topades amb el mon intel·lectual italià del qual es va anar allunyant. La seva obra s'ha recollit en diferents idiomes tot i que aquest llibre, de 1953, és el primer que surt en català, esperem que no sigui el darrer. Se la considera una escriptora inclassificable, molt personal i polièdrica. 

ELS ADULTS MENTEIXEN I ELS INFANTS, TAMBÉ

La vida mentidera dels adults és la darrera i esperada novel·la de la misteriosa Elena Ferrante. En el seu estil, tan personal, retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. Ens explica la història la seva protagonista, en primera persona, i se centra en els seus anys d’adolescència. És una novel·la de maduració i podria tenir, com en la coneguda tetralogia de L’amiga genial, una continuació, ja que acaba d’una forma relativament oberta i una mica abrupta. 

L’autora sap jugar amb la intriga de forma magistral, dona pistes, insinua possibilitats. Potser els secrets de família no siguin tan rellevants, al capdavall, com en algun moment havíem intuït o ens havia fet creure, però això té poca importància. Com en d’altres llibres seus sembla que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. La relació de l’autora amb Nàpols deu ser difícil, el napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. Aquí, a Catalunya, potser ens mirem aquest tema amb una altra perspectiva.

La història de La vida mentidera dels adults (La Campana en català amb traducció de Pau Vidal i Lumen en castellà amb traducció de Celia Filipetto) s’estructura a l’entorn d’un objecte que esdevé un símbol. En aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa i passarà a tants adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat, als infants, i que sovint no són com diuen ser ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

El tractament del tema sexual defuig sovint idealitzacions excessives, es manifesta amb una certa dosi de sordidesa i se’ns explica amb una admirable naturalitat. No és aquest, encara, un tema fàcil de tractar sense recorre a descripcions etèries o excessivament brutals o agosarades. Hi trobem una certa idealització dels homes per part de les dones, dels homes valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones. Però tot pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla. Ferrante, com d’altres grans escriptores, pot agradar més o menys, podem trobar els seus personatges inversemblants o terriblement humans, però, per damunt dels arguments hi ha una evidència: ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors i lectores, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar, fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.

Publicat a Llegir en cas d'incendi

MORANTE, UNA ALTRA DONA AMB GAT

He aprofitat la tarda plujosa d'ahir per acabar la biografia d'Elsa Morante, escrita per Lily Tuck i que m'havia passat la meva amiga Montserrat Galícia. Gràcies a Galícia, també escriptora, m'he acostat amb més interès i curiositat a autores les quals, per algun motiu inconscient i estrany, creia que no em farien el pes, com ara Virginia Woolf, Ginzburg, Mc Carthy o la mateixa Morante. 

Diuen que ha baixat  el nombre de lectors a molts països d'Europa, Itàlia inclosa. Aquí encara no havíem arribat als mínims previstos i sembla que ha baixat més. Però crec que les dones lletraferides, al menys algunes, com la Montserrat, fins i tot fan pujar la mitjana de forma exponencial.  Els clubs de lectura, les visites culturals i moltes més activitats compten amb un nombre molt més alt de dones que no pas d'homes, cosa que es pot comprovar fàcilment, per observació directa i sense necessitat de fer estudis ni enquestes.

No crec que sigui tan important llegir, és una activitat més de tantes com es poden fer, a la vida i es poden llegir moltes bestieses. Jo llegeixo força però, per exemple, no he fet mai ni esport ni patchwork. El llegir et fa perdre l'escriure i moltes altres possibilitats, les coses com siguin. Fa un parell de dies algú em va enviar un vídeo  on parla una senyora velleta a la qual li diuen la abuelita mochilera, i que després de jubilar-se ha donat la volta al món i ha estat per tot arreu. 

Avui el viatge sembla un valor en alça, tothom parla dels viatges que ha fet i jo, que sóc poc viatgera, no puc ficar cullerada. Cosa que per a les dones, la majoria de les quals excel·lim en expressió verbal, és un handicap. Això de córrer món o fer esport de competició a edats avançades provoca admiració però si dic que, per exemple, des que em vaig jubilar he llegit mil cinc-cents llibres (o he vist mil pel·lícules), per posar un número hiperbòlic, més aviat molta gent creurà que estic guillada o que no toco vores. Amb això del viatge, amb tot els respectes, sempre em ve al cap un monòleg del Capri (El nàufrag), i allò que una sogra diu al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa...

Aquesta biografia de Morante és molt interessant i seriosa. Incideix més aviat en l'obra literària que no pas en la vida personal de l'escriptora. Morante era una dona d'una gran personalitat, contradictòria en ocasions, una mica estranya a voltes. El seu nom resta lligat al de Moravia, és clar, i diria que tot just fa poc, amb la reedició de llibres seus com La Història, que, per cert, va estar prohibit durant un temps per les espanyes transicionals, s'ha l'ha posat en valor. Tot i que fa molts anys ja una companya de feina, a mitjans dels seixanta, em va passar La meva illa, la versió en català de L'isola d'Arturo, aleshores pràcticament una novetat, i recordo que em va dir que l'havia escrit la dona del Moravia. 

Morante, com Colette, a qui evocava ahir, va ser una altra dona amb gat. El tema dels gats de gent famosa podria fornir material per a una tesi doctoral, potser n'hi ha alguna i tot, i jo no ho sé. Morante, diuen, hauria volgut tenir fills i és possible que transferís al gat el seu afecte maternal frustrat però Colette va tenir una filla, ja una mica grandeta, i va fer més cabal del gat que de la nena, pel que he llegit. La filla de Colette. Colette de Jouvenel va ser una dona intel·ligent i interessant, feminista, però l'ombra materna era molt gruixuda i no se'n va acaba de desfer mai. 

La biografia ens situa en el context de l'època, aquella Roma del temps de la guerra i de després, plena de gent rellevant i entusiasta, complexa i inoblidable, com el mateix Passolini, amic seu, o Moravia, un autor que crec més comentat que no pas llegit i que sembla que en els darrers temps ha anat una mica de baixa. En uns cursos sobre literatura que vaig fer a mitjans dels vuitanta recordo que un dels professors va comentar que això dels autors era com la borsa, pujava i baixava, tot anava a tendències i modes. Constato que és ben cert. Moravia, a les fotografies amb Morante, sempre està seriós, absent, com ella mateixa. És clar que tot plegat pot ser ficció, teatre, els escriptors i la gent famosa, en general, es creen el seu propi personatge i a l'hora de retratar-se intenten reflectir allò que volen semblar. Hi ha poques fotografies on Moravia rigui de forma espontània, en concret n'he trobat una amb Gina Lollobrigida, per cert, de quan l'actriu va protagonitzar La romana. 

Moravia va tenir dues parelles més, la tercera espanyola i jove, Carmen Llera, manifestava no haver estat mai enamorat a fons de Morante i, a més a més, va tenir el mal gust de dir-ho en diferents ocasions, quan les dones, i potser també alguns homes, preferim allò de digues que m'estimes encara que sigui mentida. No va tenir fills amb cap de les tres. D'alguna manera amb Elsa es tenien afecte i ell era allà quan calia i l'ajudava econòmicament si feia falta. Les relacions humanes són complexes i contradictòries i cap biografia, per bona que sigui, pot arribar al fons de l'ànima de la gent.

'LA STORIA' I MORANTE (2)

He  finalitzat la lectura de La Storia, que vaig començar a comentar fa alguns dies. Els llibres extraordinaris et deixen, en acabar-los, una mena de sensació de nostàlgia. Aquest, a més a més, deixa un pòsit de tristor realista, encara més, potser, pel fet que sóc en un indret en el qual la guerra civil es va viure de forma complexa, propera i difícil, en un escenari aspre i pobre. Avui la gent jove té curiositat per aquells esdeveniments, per coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre. S'ha publicat fa poc un llibre d'història local sobre Batea i alguns dels seus exiliats. Les històries personals em resulten més significatives que la història col·lectiva, tan manipulable i lligada a qui l'escriu i la interpreta en cada moment.

Els fets més dramàtics del passat generen, anys després, turisme, negoci.  La Revolució Francesa va estimular una mena de dèria col·leccionista quan encara era molt viu el seu record entre els supervivents, així som els humans. Però hi havia gent lúcida que d'allò que es planyia era de què no s'hagués pogut evitar un bany de sang tan indiscriminat i magnificat després. Victor Hugo ens explica com guies turístics espontanis, predecessors dels actuals, feien bitlles passejant la gent pels escenaris de la terrible batalla de Waterloo i incidint en aspectes d'allò més morbosos. Però els soldats morts no podien explicar res.

Morante va voler que el llibre fos assequible i barat. El va publicar Einaudi, el 1974, en una edició de butxaca i l'èxit va ser esclatant però també va ser important la polèmica generada. A diferents llocs he llegit que Morante, Moravia i Pasolini eren grans amics però al pròleg de l'edició actual de Lumen, de Juan Tallón, aquest escriptor i periodista ens recorda que, a causa de la crítica que el director de cinema va fer del llibre, Elsa Morante no va tornar a dirigir-li la paraula.

La novel·la ens passeja per la Roma dels humils i em puc imaginar aquests grups actuals, amics del consum cultural passejant pel Testaccio i San Lorenzo mentre un iniciat o iniciade els llegeix fragments de la novel·la. No és aquest l'únic llibre de ficció -relativa- en el qual es fa un paral·lelisme entre la historia del poder i el de les seves víctimes però aquí una cosa i l'altra no s'intercalen de forma forçada i postissa. La Storia compta amb nou capítols, el primer i el darrer estan encapçalats per una data imprecisa, 19**, malauradament la tragèdia continua i avui podríem escriure motes seqüeles encapçalades, ja, per 20**.

La llarga llista d'actes de violència i de tragèdies col·lectives de tot tipus que Morante recull abasten des dels inicis del segle XX fins a la publicació de la novel·la però l'escriptora és conscient de què res no s'ha acabat ni s'acabarà. Els set capítols enmig d'aquests dos primers transcorren cadascun en un any, entre 1941 i 1947 i s'encapçalen, així mateix, amb referències precises a la situació del món i de l'Itàlia de l'època. La guerra és el gran genet apocalíptic, és clar, provoca neguits, fam, odis i embrutiment generalitzat, com el d'aquest pobre jueu jove, anarquista i pacifista i que acaba morint envoltat de culpa i de fantasmes. Però la pau tampoc no és mai ben bé pau, no es passa, en tot cas, d'una fràgil absència de guerra i encara gràcies, és clar.

La Storia és un llibre molt crític i molt tendre, a la vegada. Denuncia els feixismes en totes les seves diverses manifestacions, algunes de les quals menys òbvies que els règims de Hitler o Mussolini. Morante parla d'allò que coneix, ella mateixa tenia arrels jueves, com Moravia, tots dos van ser perseguits i van haver d'abandonar la capital italiana per sobreviure. El terror no es manifesta tan sols en allò que et passa sinó en allò que et pot passar quan saps que, de forma innocent i atzarosa, et trobes a la llista de les possibles víctimes de l'absurd. La Storia és un llibre absolutament actual, els temps continuen amarats de crueltat i els llocs d'acollida de refugiats, com aquest de Pietralata on va a raure la protagonista, encara esdevenen imprescindibles.

La guerra passa i, d'alguna manera, continuen les víctimes, les repressions, els oblits. La gent, malgrat el pes de la història, el qual ens hauria de fer desistir fins i tot de reproduir-nos, té una certa fe de carboner en un futur millor, s'entendreix amb les criatures i desitja la perdurabilitat creient, de forma ingènua, que el demà serà millor. Potser ho serà per alguns, no dic que no, cadascú de nosaltres es mou en el camp de l'experiència personal, familiar, propera. Al capdavall la meva generació es filla d'aquesta esperança, del creixement de la postguerra, del retorn dels soldats supervivents. No és cert que per a tenir fills facin falta unes bones condicions econòmiques i socials, al menys, no sempre és així. No sé si algun dia considerarem de fora seriosa i profunda que totes les guerres són civils i tots els homes i dones, realment, germans, d'alguna manera. Una cosa és la teoria i les proclames solidàries per quedar bé i, l'altra, la realitat. 

La Storia, més de quaranta anys després, es un llibre imprescindible que ens enfronta amb una realitat incòmoda i ens recorda molts fets oblidats. Potser fa falta, però, una certa dosi d'oblit i d'inconsciència, altrament la vida se'ns faria insuportable.

LA HISTORIA, HOSTIL I ABSURDA

L'editorial Lumen ha recuperat alguns dels títols emblemàtics de l'escriptora Elsa Morante. L'any 2012 va fer cent anys del seu naixement, un centenari que per aquests verals va passar una mica desapercebut. Morante, pel meu gust força superior literàriament al seu conegut marit durant vint anys, Moravia, és una de les grans de la literatura universal. D'Itàlia han sortit i surten moltes escriptores de categoria però, malauradament, sovint les novetats amaguen els grans noms del passat i calen reedicions que actualitzin els seus llibres.

Estic llegint aquests dies La historia, en una traducció al castellà d'Esther Benítez. És un llibre de gruix, més de sis-centes pàgines, en el qual l'escriptora fa una mena de paral·lelisme entre la història col·lectiva i la individual, esmentant els fets que s'esdevenen en els tràgics anys quaranta a Itàlia i el món, ni més ni menys tràgics que ho poden ser els actuals a tants indrets, per a la gent senzilla, humil i sacsejada per la violència. Es pot accedir al  llibre a través d'eBiblio, un servei bibliotecari extraordinari tot i que potser caldria un cert debat sobre com pot perjudicar les vendes l'accés immediat o gairebé immediat a les novetats, de forma gratuïta gràcies a les biblioteques, físiques i virtuals.

Lumen ha reeditat d'altres títols de Morante, Mentira y sortilegio, La isla de Arturo. De la mateixa manera que em sorprèn comprovar el teatre que ens oferia la televisió hispànica en els seixanta i els setanta, em meravella la innovació de la producció editorial en català d'aquells anys. 

L'isola d'Arturo va comptar amb una edició a Proa, amb traducció de Joan Oliver (caldrà algun dia reivindicar a fons la tasca de traductor del poeta), el 1965, amb el títol La meva illa. Es va reeditar a principis dels vuitanta.

En aquells cinemes d'art i assaig de l'època vam poder veure l'excel·lent pel·lícula sobre el llibre, dirigida per Damiano Damiani, de l'any 1962 i amb uns actors gairebé desconeguts. El pare d'Arturo era un actor americà que va fer una carrera relativament breu, a Europa, ben plantat i una mica ensopit, Reginald Kernan. Com a curiositat, recordar que va fer parella, un any abans de L'illa amb Sara Montiel, a la delirant Pecado de amor, de Luis César Amadori. I és que a la Montiel li posaven uns galants de categoria, la veritat.

La storia es va publicar l'any 1974, va rebre crítiques de tota mena i va resultar una publicació polèmica. Ben al contrari dels llibres convencionals sobre guerres i postguerres, en els quals sol surar un maniqueisme oportunista i trampós,  la prosa de Morante plana de forma pietosa per damunt dels diversos éssers humans que trobem i retrobem en una narració, la qual té com a pal de paller la figura d'una mestra sense ideologia, vídua, amb família jueva i amarada de pors de tota mena, Ida. Ida es violada, de forma fortuïta, per un alemany, de fet una altra víctima de la situació, un pobre desgraciat, vaja. Fruit d'aquest fet i ja una mica gran, amb un fill adolescent del seu matrimoni, té un altre fill, Useppe, un nen escarransit i estimat, que comptarà amb un futur breu i galdós, sacsejat per aquesta història inclement que dóna nom al llibre. 

D'aquesta novel·la se'n va fer una versió llarga per a la televisió i una altra, més breu, per al cinema. Que jo sàpiga, ni l'una ni l'altra no ens van arribar amb normalitat per aquí. La protagonista va ser Claudia Cardinale, no me la puc imaginar en el paper d'aquesta mestra gris, poruga i poc afavorida. Però, qui sap, com que no he vist la filmació no puc opinar. És de l'any 1986  i la va dirigir Luigi Comencini, un dels pares de la comèdia italiana i un gran adaptador d'obres literàries emblemàtiques del seu país. A la versió televisiva també hi sortia Francisco Rabal, en el paper d'un taverner comunista, veí de la protagonista.

Pel que fa al llibre, Morante va demanar que s'edités en una versió barata i assequible a tohom. De forma metafòrica i que va resultar mal entesa per alguns va manifestar que volia que fos un llibre per analfabets. Va ser molt llegit i comentat quan va sortir i es continua llegint i comentant avui, però potser no tant com caldria, considerant que els fils de la història i la crueltat, el fanatisme o la inconsciència d'aquells que els mouen continuen sent tant inquietants com sempre. 

Les tragèdies passen, deixen muntanyes  de víctimes damunt dels quals plana l'oblit, continua la injustícia i si algun pobre arriba a ric i poderós, actua com els rics i poderosos contra els quals havia combatut. No és estrany que Morante provoqués polèmica amb aquesta llarga reflexió novel·lada sobre la condició humana. Sap del que escriu, havia viscut en directe moltes de les desgràcies, individuals i col·lectives, que se'ns expliquen.

Morante es va separar de Moravia l'any 1961. Després de la separació va continuar escrivint de forma més lenta i espaiada, però davant de La storia i el seu gruix no resulta gens estrany aquell relatiu silenci. La seva darrera novel·la va ser Araceli, un llibre inspirat en la vida de la seva amiga, Araceli Zambrano, germana de Maria, la gran filòsofa. Morante va ser molt amiga de totes dues. 

ESCOLES I SÈRIES TELEVISIVES, RECORDANT COMENCINI

La millor versió de Heidi, fins ara, es continua considerant la suïssa de 1952, dirigida per un italià, Luigi Comencini. Comencini va ser un molt bon director tot terreny, té comèdies italianes típiques i tòpiques, de fet se'l considera un dels pares del gènere, però també coses serioses i adaptacions remarcables d'obres literàries infantils i juvenils, com l'excel·lent Pinotxo de 1972, amb un inoblidable Nino Manfredi fent de Gepetto i amb Gina Lollobrigida fent de fada blava. La música, de Fiorenzo Carpi, era molt maca, va ser un gran èxit televisiu en aquells anys.

En uns comentaris a l'entrada anterior hem recordat que després de Heidi a la japonesa van venir Marco i el seu mico. Marco és el protagonista d'un dels contes inclosos al famós llibre Cuore, d'Edmondo de Amicis. El llibre és la història d'un any escolar i va ser molt popular quan es va publicar. Va ser també un dels títols de la col·lecció Historias. En aquella època de la meva infantesa s'havia convertit ja en un volum més aviat per a nenes, però els protagonistes són nens, un parell dels quals, expliquen, inspirats en els fills de l'escriptor. 

De Amicis va tenir una vida complexa, era maçó i socialista i, de fet, en el llibre mencionat es poden copsar elements que fan referència a totes dues militàncies, hi ha una absència notable de la religió oficial, per exemple, cosa que sembla que va desvetllar reticències entre el clergat de l'època. Va morir el 1908 i en el seu centenari es van reivindicar d'altres títols seus, més importants però menys coneguts. Italo Calvino i d'altres escriptors el van reivindicar.

Va ser un gran viatger i en alguns reculls sobre la visió de Barcelona per part dels estrangers que la visitaven es poden trobar textos seus, amb valoracions curioses, per exemple, explica que els espanyols posen els morts en prestatges, com si fossin en una biblioteca. 

Comencini va dirigir una versió per a la televisió de Cuore, l'any 1984, però la va ambientar uns anys després de l'original, ja amb Itàlia unificada, i els contes que el mestre explica, com el del Marco, Dels Apenins als Andes, es passen en versions de cinema mut. 

Va afegir un epíleg molt interessant, en el qual el mestre retrobava alguns antics alumnes que havien sobreviscut al desastre de la Primera Guerra Mundial i admetia que quan a la classe els amollava discursos patriòtics sobre la gran Itàlia unificada pensava sovint que estava enviant les criatures a l'escorxador, com així havia estat, de fet. Cal meditar en com es conreen determinades llavors ben intencionades. No sé què n'hauria pensat, l'escriptor, és clar, ja que era molt patriota.

Molts d'aquells contes que explicava el mestre de Cuore es van incloure en un recull que havia servit de llibre de lectura a moltes escoles, Páginas Selectas, editat per Dalmau Carles Pla, el 1925. Tant la meva mare com el meu sogre l'havien llegit a col·legi, a casa en teníem un exemplar i jo també el llegia i rellegia de petita. Es devia perdre o fer malbé però el vaig tornar a comprar, als Encants, fa pocs anys. Amb el conte amb el qual vaig plorar més, de tots els que explica el mestre de Cuore va ser amb El petit escrivent florentí, sobre un nen que de nit escriu sobres a mà per ajudar el seu pare a sobreviure. Les llàgrimes desfermades m'anaven caient damunt els fulls del llibre, sense aturador. 

De Amicis va tenir problemes amb la seva dona i el seu fill gran es va suïcidar. Un altre fill es va casar però no va tenir descendència. Va deixar un llegat a la ciutat de Torí, força important, per tal de dedicar-lo a beques per a estudiants sense recursos, De Amicis havia estat també pedagog. Sembla que els calerons van desaparèixer a finals dels seixanta del segle passat,  de forma misteriosa, coses de la cultura mediterrània...

Pel que fa a Luigi Comencini, ha estat sovint infravalorat a causa de ser un director que estava més enllà de modes i corrents en un moment en el qual tot havia de ser polític i crític o interpretable des d'un punt de vista filosòfic i millor si no s'acabava d'entendre i podíem passar l'estona a l'Ovella Negre discutint sobre missatges i rerefons simbòlic. Qualsevol dia el reivindicaran, com sol passar, i pot ser que ens en facin un cicle a la filmoteca i un altre a la tele, qui sap. Això del cinema i de la literatura puja i baixa com la borsa.

MÉS EVOCACIONS A L'ENTORN DE PASSIONS, DEVOCIONS, LITERATURA I CINEMA

De vegades la casualitat fa que convergeixin en la nostra vida coses diferents, en un moment puntual. Aquests dies he estat llegint alguns llibres de Natalia Ginzburg que em va passar la meva amiga escriptora, Montserrat Galícia qui, a més d'experta en ciència ficció ho és també en literatura italiana. Confesso que no havia llegit res d'aquesta autora, al menys que jo recordi, car la memòria és estranya, traïdora i selectiva. No vull opinar sobre l'escriptora encara, fins no haver llegit més coses d'ella, però si bé no m'ha entusiasmat no puc deixar d'admetre que té un estil absolutament personal i trasbalsador.

Ahir mateix, en escriure sobre Passions em va venir al cap aquella inoblidable versió de Pasolini sobre L'Evangeli segons Sant Mateu. En aquella pel·lícula hi sortia Ginzburg. Ahir per la tarda vaig anar a Vilalba dels Arcs on, des de mitjans dels noranta, representen una Passió original i tradicional a la vegada que ha agafat una esplèndida volada en aquests darrers anys. Fa uns dies, pel canal comarcal, vaig escoltar una entrevista a l'entorn del muntatge de Vilalba i el xicot que ha fet aquest any el paper de Jesús em va evocar l'Irazoqui de Pasolini, sense que s'hi assemblés especialment, potser a causa de la seva joventut, el seu aspecte mediterrani i el seu entusiasme. 

No sóc una incondicional de l'obra de Pasolini, admeto el poder transgressor i inquietant del seu cinema i la personalitat del turmentat director ha esdevingut tràgica, encara més a causa de la seva violenta mort, mai aclarida del tot, que potser té una sòrdida i Hi ha pel·lícules seves molt incòmodes i a les quals no acabo de trobar el sentit, la veritat. En la meva primera joventut va ser un director habitual en els cinemes d'art i assaig, que tantes alegries ens van donar. He de dir que l'exposició sobre Roma i el director, que es va fer al CCCB em va decebre una mica, en comparació amb d'altres semblants que s'han fet a l'entorn de creadors i ciutats.

Per la xarxa es poden trobar molts comentaris, estudis i entrevistes sobre aquella versió cinematogràfica, tan allunyada dels convencionalismes sobre el tema. També fa uns dies, com vaig explicar, vaig tornar a veure El Judas, pel·lícula la qual, amb tots els seus encotillaments lligats a l'època i a la moral hispànica indefugible, té molts elements de neorealisme, el poble, actors no professionals i una mena d'aura de cinema verité que encara es percep en el conjunt. 

És del millor que va fer Iquino, director que va tenir els seus coneguts estudis a prop de casa meva, per davant dels quals passaven de petites a veure si aconseguíem filustrar algun famós. Durant els anys cinquanta Iquino va entomar un cinema més ambiciós però després va apostar pel cinema comercial i popular ja que amb l'altre potser, parafrasejant Sagarra, s'hi feia més savi que ric. Els mateixos títols de les seves pel·lícules ja ens donen una idea d'aquella evolució professional.

L'Evangeli de Pasolini avui té valors afegits, la gent coneguda però no popular que hi surt, un munt d'anècdotes sobre el rodatge i la figura del seu protagonista, un jove basc que es trobava a Itàlia per motius polítics, un d'aquells nois de casa bona que volien fer la revolució, Enrique Irazoqui, avui veí de Cadaqués. Irazoqui és en l'actualitat un senyor madur, intel·ligent i amable, expert, entre d'altres coses en els escacs, el qual en moltes ocasions ha explicat les circumstàncies i els detalls d'aquell rodatge. 

El seu aspecte juvenil d'aleshores, dinou anys, molt més jove que el del Jesús real o mític, encara impressiona. Irazoqui va establir  relacions d'amistat amb un munt notable de personatges del món cultural, com ara Elsa Morante, però no va continuar de forma professional en el món del cinema. Era d'ideologia marxista i va tenir els seus dubtes en haver d'interpretar un personatge tan manipulat per la posteritat però, en general, es considera que la versió de Passolini conté molt de marxisme en la seva lectura del text evangèlic.

Irazoqui explica que, per exemple, el leprós que havia de besar i abraçar ho era de veritat, i com va aconseguir Passolini que la seva pròpia mare expressés dolor, en recordar-li un seu altre fill, un germà del director, que va morir a la guerra, molt jove. Hi ha anècdotes fins i tot divertides com ara el muntatge maldestre amb el qual van aconseguir que Jesús caminés per damunt de l'aigua o la mala  estona que va passar Irazoqui mentre el crucificaven. La pel·lícula es va rodar a diferents poblacions de la Itàlia profunda, Irazoqui explica també com en algunes d'elles han canviat molt poques coses des d'aleshores.

La pel·lícula va generar polèmica però és absolutament respectuosa amb el contingut, molts d'aquells sectors progressistes del catolicisme d'aleshores la recomanaven. Avui fins i tot l'església més vaticana, rància i oficial la lloa, no va ser ben bé així en aquell 1964, aleshores li van recriminar la manca d'esperit catòlic i coses així, malgrat que fins i tot aquells sectors immobilistes semblaven voler-se posar les piles de la renovació.

LES RESTES DEL NO-RES I UNA MICA DE CINEMA

La Filmoteca ha dedicat un cicle a Maria de Medeiros (Lisboa, 1965), una actriu molt personal, de projecció internacional i amb una bellesa ben poc convencional. Medeiros és una persona polifacètica i polièdrica, ha dirigit cinema, ha escrit guions i canta bé. Parla molts idiomes, també el català, està casada des de fa temps amb un català i viu, més o menys, a Barcelona. Medeiros ha fet moltíssimes coses, fins i tot va sortir a Cuéntame fent el paper d'una periodista de l'època de la Revolució dels Clavells, que tenia un breu afer amb el fill gran de la família. Medeiros va escriure, dirigir i protagonitzar Capitães de Abril, sobre aquella revolució pacífica que tant vam envejar i envegem encara, pel·lícula que també han passat en aquest cicle. 

Malauradament tan sols he pogut anar a veure fins ara una de les pel·lícules del cicle, Il resto di niente, de l'any 2003, dirigida per una dona italiana, Antonietta de Lillo (Nàpols, 1960), una dona que a més a més de directora de cinema és periodista i fotògrafa. No recordo que arribés als cinemes convencionals malgrat que va rebre un munt de premis de tota mena. La pel·lícula se situa a Nàpols, en els anys de la Revolució Francesa, i explica, molt bé per cert, la vida d'una altra dona, Eleonora de Fonseca Pimentel, de qui es pot dir que va donar la vida per la revolució, revolució que a Nàpols va ser de durada efímera i final tràgic.

De Lillo va realitzar la pel·licula a partir d'una novel·la d'Enzo Striano (Nàpols, 1927-1987),  periodista i narrador, que porta el mateix títol. És el llibre més conegut de l'autor. Striano, periodista d'origen humil, va militar convençut en el Partit Comunista de l'època i va patir molts desenganys de tota mena en el camp polític i professional, això va fer que es dediqués més a fons a l'ensenyament, per al qual també va escriure textos interessants. Malauradament va morir relativament jove i no va poder gaudir de l'èxit del seu llibre més conegut, que va trigar en publicar-se i en tenir ressò. 

Striano no va poder veure, és clar, la versió cinematogràfica del llibre, crec que li hauria agradat, tot i que en aquestes coses sempre es perden uns matisos i se'n guanyen uns altres. Els molts actors que comparteixen el repartiment amb Medeiros són desconeguts per a nosaltre. En tot cas resulten excel·lents en els seus papers, sense excepcions. Sobre Maria de Medeiros, però, recau tot el pes de la narració. La noble portuguesa i napolitana recorda la seva vida quan s'enfronta amb la mort imminent, però els records no estan explicats de forma convencional ni lineal, això fa que en alguns moments et perdis una mica en el rerefons de la història, encara més quan jo crec que aquells fets són per a nosaltres, encara, poc coneguts.

Malgrat això, la pel·lícula resulta fascinant per l'ambientació, el vestuari, la música, la fotografia i les mirades de la protagonista que ho diuen tot parlant molt poc. En la història d'Eleonora Pimentel Fonseca hi convergeixen moltes coses, la fragilitat dels idelas, l'aspra diferència entre els somnis, les bones intencions i la realitat o la situació de la dona, encara que fos noble, tot i que la noblesa de la família topa amb moltes dificultats, fins al punt que a ella li neguen el privilegi de la decapitació i l'acabaran penjant a la forca. 

S'evidencia el fet de què ser noble no comportava tenir una economia sanejada quan no es comptava amb alguna pensió concedida pels poders. Un aspecte de la revolucio francesa en el qual no s'incideix prou és que els grans problemes econòmics de la monarquia no provenien de les gresques de Maria Antonieta sinó de l'excés de pensions que s'havien de pagar a aquells nobles d'aleshores.

Eleonora va ser una dona intel·ligent, amb cultura, bondat i inquietuds, escriptora de poemes des de molt jove, tot i que com ella mateixa manifesta, quan arriba el seu final, gairebé no ha pogut triar res del que li ha esdevingut. Casada amb un noble maltractador, groller i violent, que li provocaria dos avortaments a causa de les pallisses, va aconseguir alliberar-se'n, gràcies a la intervenció del seu pare. Il·lusionada amb els ideals revolucionaris, tot i que amb forts dubtes sobre els esdeveniments violents que desembocarien en el període del Terror, va fer de periodista militant en una època en què l'analfabetisme era el més habitual entre el poble i fins i tot entre una part de l'aristocràcia. 

Tot i que ella no havia comès altres delictes, més enllà d'escriure a favor de la revolució, la seva condemna a mort sembla provocada per alguns poemes satírics sobre la reina Maria Carolina, titllant-la de lesbiana. Amb la reina, de jove, havia tingut una bona relació però les coses es van complicar. Maria Carolina va ser una dona de armas tomar, de caràcter fort i expeditiu, de fet, manava ella ja que el marit era més aviat el contrari. 

A la reina la va trasbalsar a fons l'execució de la seva germana Maria Antonieta. Va tenir divuit fills però molts d'ells van morir de la verola, una plaga letal aleshores, que segurament va ser la causa de la mort del nen d'Eleonora.  Ferran I, era un dels fills del nostre Carles III, qui havia estat rei de Nàpols, com és sabut. Hi ha testimonis personals del poc que s'agradaven l'un i l'altra, malgrat això van complir amb el seu deure procreatiu, però quan ella va morir el rei va cedir la corona a l'hereu i es va tornar a casar amb una dama afable i discreta, per poder dur una vida més tranquil·la, aquell casament, als tres mesos de la viduetat, va provocar cert escàndol.

La llegenda, que potser és, fins i tot, certa, explica que quan Eleonora anava a morir va pronunciar una frase de Virgili:  Forsan et haec olim meminisse iuvabit. Els finals personals tràgics i injustos demanen certa fe en la posteritat, altrament tot semblaria encara molt més absurd i inútil. 

Figlio, tu regni in Cielo, io qui men resto
Miseria, afflitta, e di te orba e priva;
Ma se tu regni, il mio gioire è questo,
Tua vita è spenta e la mia speme è viva.

Anzi la Fede e cresce e si ravviva,
E per essa al dolor la gioia innesto:
Chè il viver fora al paragon molesto,
E tutto ottien chi al tuo morir arriva,

E parte di tua gloria in me discende,
Chè l’esser madre di uno spirito eletto
L’alma devota in caritate accende.

Ma il laccio di natura in terra é stretto.

Ah, se per morire ancora in Ciel si stende,
Prega tu pace all’affannato petto!

(Un dels sonets d'Eleonora Fonseca)

GIUSEPPE BONAVIRI I EL PROFUND MÓN RURAL

Giuseppe Bonaviri va ser un escriptor i metge italià. Allunyat en part dels cercles literaris més mediàtics el seu nom es va mencionar en diferents ocasions com a possible Nobel. Si li haguessin concedit ben segur que avui tindríem la sort d'haver accedit a més traduccions dels seus llibres, avui són inexistents en català i gairebé invisibles en castellà. Va evolucionar des d'un realisme molt present en el cinema i la literatura dels seixanta a un altre estil més lligat al mite i a la fantasia que s'ha comparat amb el de Calvino.

Bonaviri va néixer a Mineo, un poble sicilià, l'any 1924. A partir de l'any 1949 i durant set anys va exercir de metge al seu poble natal. Més endavant es va traslladar a Frosinone, al Laci, on va exercir de cardiòleg fins a la seva mort l'any 2009, ocasió en la qual alguns diaris, pocs, es van fer ressò de la seva obra. Una editorial petita i de culte, Sajalín, dedicada a recuperar petites joies desconegudes o oblidades, ha publicat un dels seus llibres, L'enorme tempo, uns apunts realitzats durant la seva joventut com a metge a Mineo, indret amb el qual no va tenir unes relacions sempre fàcils.

Aquest llibret és gairebé periodístic. Mostra una ciutat rural, no pas petita, ja que tenia aleshores més de deu mil habitants, que al cap de pocs anys s'havien reduït a la meitat a causa de l'emigració. Lampedusa ja es planyia, a través del seu príncep de Salina, de l'oblit en el qual la unificació italiana, amb el desplaçament centralista dels centres de poder, deixaria el seu país. El Mineo del jove Bonaviri sobreviu enmig de la ignorància, la pobresa, l'oblit, el fatalisme, la inoperància dels qui manen, el caciquisme i la resignació. Els esforços del jove metge per millorar les coses topen amb molts obstacles, tants que ben sovint abandona els seus intents plens de bones intencions, conscient del fet que la lluita pel canvi tan sols aconseguirà crear-li enemics o agreujar els problemes.

No tot és culpa dels de dalt. Els problemes no són gens fàcils d'arranjar quan s'han enquistat de forma gairebé solidificada. L'autor defuig en aquest llibre, publicat a mitjans dels setanta, els tòpics a l'entorn d'una ruralia romàntica, d'uns camperols purs i també el paper tan literari d'heroi solitari en contra dels elements, a l'estil de l'enemic del poble ibsenià. Misèria, pobresa, sequera, immobilisme, ignorància. Malgrat tot l'autor aconsegueix fer-nos somriure de tant en tant amb una certa ironia molt personal, com quan els pagesos invoquen les relacions de parentiu per tal de no pagar les visites.

Mineo ens evoca d'altres escenaris rurals, presents en la narrativa dels cinquanta, dels seixanta i també d'abans de la guerra. Els nostres pares i avis van patir sovint situacions semblants a les d'aquests sicilians que no tenen més sortida per millorar que emigrar on sigui. Potser els joves que llegeixin aquest volum consideraran llunyans aquests paisatges i aquestes situacions que a mi m'han semblat tan properes, encara. Un llibre excel·lent per tal d'apropar-nos a l'obra d'un autor poc conegut a casa nostra on l'erràtica política editorial i les tendències del mercat manen. Podeu trobar els seus llibres més fàcilment en italià, en francès, fins i tot en portuguès. L'italià no és una llengua tan llunyana com per no entendre-la fent un esforç, fins i tot sense haver-la estudiat. És clar que el consum cultural d'avui no propicia l'esforç lector...

Miscel·lània personal a la italiana

Aquests dies per Florència m'ha sobtat el gran nombre de bones i grans llibreries, moltes de les quals oferien descomptes importants. No sé italià però sóc capaç d'entendre amb paciència un text escrit, si en conec el context, o també a una persona que me'l parla a poc a poc, cosa aquesta habitual quan ens enfrontem amb tot aquest doll d'idiomes i/o dialectes llatins. En canvi, ai, la televisió oficial és més o menys com la nostre, fluixeta i amb molta frivolitat i poca cosa salvable de la destrossa moderna i colorista.

M'ha sobtat trobar tantes llibreries perquè a Barcelona, ciutat molt més gran,  he anat veient com desapareixien establiments emblemàtics al llarg del temps. És cert que se n'han obert de nous i de molt grans, d'aquests de tria i remena, però em temo que el balanç és negatiu, de fet. Pel que fa al llibre en català, encara ho és més. Fa poc vaig entrar en una d'aquestes grans llibreries i l'apartat català era minoritari i restrictiu.

Com que les ciutats i els països promocionen sempre una època determinada, que sol ser la de la seva brillantor cultural i política, la resta queda sovint en la penombra. Això passa a Granada, per exemple, que té un component renaixentista i un conjunt modernista importantíssim. He vist també per aquesta ciutat italiana i pels pobles propers moltes plaques i làpides que recorden personatges i fets de tots els temps. A Barcelona som molt mesquins a l'hora de recordar coses i gent i de vegades aquests recordatoris ni es veuen, de tan petits, oblidats o bruts. Hauríem de prendre exemple de llocs com Sevilla, on es recorda des del gran escriptor a la humil cantaora, sense complexos.

Molts records epigràfics del país i la ciutat estan lligats a la darrera guerra i a les víctimes del feixisme. Florència durant la guerra surt, per cert, a un dels episodis de la pel·lícula Paisà, de Rossellini, que potser ens caldria recuperar, on es combat a prop de l'Arno i en el corredor de Vasari. Un escriptor relacionat amb Florència, contemporani i conegut, és Pratolini, del qual tenim alguns dels seus llibres més coneguts traduïts al català per Maria Aurèlia Capmany, afortunadament. De Pratolini ja n'he parlat més d'una vegada al blog, potser pel fet que la seva lectura, fa anys, em va impressionar molt, així com la Crònica familiar cinematogràfica, una història que té trets autobiogràfics evidents. 

Un altre autor que havia llegit una mica fa anys i relacionat a través d'alguns llibres amb la Toscana és Carlo Cassola. La seva novel·la més coneguda és La noia de Bube, (llibre que també té traducció al català) que es va fer en cinema, amb la gran i guapíssima Cardinale, però a mi em va colpir més Miedo y tristeza (cito en castellà pel fet que així vaig llegir el llibre, en una versió d'Alianza, que durant un temps va publicar diferents llibres de l'autor). La història, trista i desesperançada, em va produir un estrany efecte que només m'ha produït un altre llibre molt diferent, però amb alguns trets en comú, com ara el contrast entre una ruralia endarrerida i fosca i un món urbà que l'ignora, Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó. Aquest efecte va consistir en una pena profunda i malaltissa que em va durar dies, a casa em deien que després de llegir un llibre amb un títol tan significatiu no podia ser altrament. Aquest efecte li va produir a la meva mare la lectura de La plaça del diamant, potser perquè li va evocar la seva adolescència en plena guerra civil i algunes misèries de postguerra i recordo que el meu pare em renyava perquè li havia portat aquell llibre tan trist.

Fa anys que cap llibre em produeix un efecte tan profund, potser pel fet que jo mateixa he canviat o perquè fujo de la possibilitat depressiva quan m'oloro que em pot passar quelcom semblant. Rellegir-los avui probablement no em faria el mateix efecte, evidentment. Clàudia Cardinale també va protagonitzar una pel·lícula toscana que va fer un cert soroll en l'època, aquella època de l'art i assaig i la censura, Vague stelle dell'Orsa, també titolada Sandra, amors incestuosos, títol poètic, una Volterra decadent i Visconti, sempre interessant i brillant.

Una font de coneixement viatger i fins i tot local ens la dóna el nom dels carrers, vaig ser a un hotel excel·lent amb un personal amabilíssim a la Via Don Minzoni, cosa que em va desvetllar al curiositat sobre el nom i el personatge. Giovanni Minzoni va ser una víctima del feixisme, un religiós compromès, una mostra del fet que l'església també ha estat polièdrica i diversa. Tampoc no he pogut defugir els records cinematogràfics del passat al veure que era a prop d'una altra via amb nom de personatge emblemàtic, Matteotti, una altra víctima inicial de la mateixa ideologia, l'assassinat del qual va propiciar una espiral de violència que va acabar amb la presa del poder per part de Mussolini. 

Aquest personatge el vam conèixer els ignorants, fa anys, gràcies a una pel·lícula, Il delitto Matteotti, una mostra d'aquell important cinema polític de l'època. El cas Matteotti té alguns paral·lelismes amb un assassinat de signe ben contrari, el de Calvo Sotelo, pel fet que ambdós van ser diputats del parlament i assassinats després de discursos compromesos i arriscats, amb la complicitat del poder vigent. Tot i que a alguns els pugui semblar una comparació odiosa, atacar el cor del poder democràtic produeix sempre efectes perversos i s'hauria de tenir molt en compte avui, quan sembla que certa visceralitat popular passa de les paraules als fets en alguna ocasió malaurada i es disculpen reaccions que no es poden disculpar.

Fa uns dies recordava autors com Malaparte o Papini, controvertits pel seu flirteig amb el feixisme, tot i que van ser feixistes molt particulars i mal vistos pel mateix feixisme. Malaparte ens va retratar sense pietat el món en guerra i una Itàlia salvatge i miserable, intentant sobreviure. Avui ens estranya que aquelles doctrines totalitàries tinguessin ganxo pel jovent, però de jove ets susceptible de caure en la fascinació per les coses més estranyes si tenen brillantor i líders atractius que prometen impossibles. Malaparte i Papini, de fet, van esdevenir més endavant uns escèptics una mica al marge de tot i van trobar un cert refugi en la religió, a la llarga. 

Ennio Flaiano és  encara un autor italià poc conegut a casa nostra. Irònic i satíric té frases brillants com ara una que fa: In Italia i fascisti si dividono in due categorie: i fascisti e gli antifascisti. O aquesta altra: Gli italiani sono sempre pronti a correre in soccorso dei vincitori. Crec que serien aplicables també a casa nostra, hi ha molts antifeixistes que són absolutament feixistes i al capdavall tots estem disposats en algun moment a 'socórrer els vencedors', ni que sigui els vencedors de les eleccions municipals del poble. Hem tingut una perillosa tendència durant anys, per raons comprensibles, a confondre antifeixistes i antifranquistes amb demòcrates.

Un llibre que em vaig comprar pel fet absolutament materialista que estava molt rebaixat a la llibreria ha estat Poesia per anime gemelle, un recull de poemes d'amor, en el qual s'apleguen un gran nombre de dones escriptores, la majoria italianes, però també algunes d'estrangeres, tot i que cap de catalana, ni tan sols espanyola. Moltes de les quals, ho admeto, no em sonaven gens, però que m'he proposat anar recollint a poc a poc en el meu blog sobre dones poetes catalanes, en aquest cas obert  a d'altres verals. Una de les poques que coneixia, del recull, era la gran  Alda Merini, una dona complicada, de vida difícil, amb problemes personals i mentals, aquests tractats sovint de forma barroera pels metges, però estimadíssima a Itàlia i que va estar proposada o a punt de proposar per al Nobel. Es poden trobar traduccions al castellà d'aquesta autora però de moment no m'he ensopegat amb cap versió en català dels seus poemes, haurem d'intentar fer-hi alguna cosa. Italia té grans escriptores, la majoria, com passa a tot arreu, menys conegudes que els homes de la mateixa categoria.

I poeti lavorano di notte
quando il tempo non urge su di loro,
quando tace il rumore della folla
e termina il linciaggio delle ore.

I poeti lavorano nel buio
come falchi notturni od usignoli
dal dolcissimo canto
e temono di offendere Iddio.
Ma i poeti, nel loro silenzio
fanno ben più rumore di una dorata cupola di stelle.

   Alda Merini