Com se sol comentar i potser ha esdevingut un tòpic, tots els qui ja tenim uns quants anyets recordem què fèiem en el moment en què va morir Kennedy. La família Kennedy forma part d'un passat ple de mitologia política en el qual encara crèiem, de bona fe, que els polítics famosos i brillants pertanyien a una mena de raça diferent i gairebé superior. L'arribada de John F. Kennedy a la Casa Blanca va marcar l'inici d'un temps ple d'entusiasmes, molts dels quals van esberlar-se ben aviat.
La premsa rosa de l'època anava plena de princeses per casar, actrius de fama i alguns personatges privilegiats i glamourosos, un dels quals va ser Jackie Kennedy, amb la seva elegància que avui ens pot semblar carrinclona i el seu rostre, d'una bellesa una mica alternativa. Totes les famílies tenen la seva història i les seves ombres, les famílies nombroses és possible que tinguin més de tot, potser, tan sols, per causa estadística, i un munt de desgràcies de tota mena va fer que surés al volt dels Kennedy molta literatura popular que fregava la llegenda. A més a més, eren catòlics.
El xilè Pablo Larrain ens acosta a la figura d'aquella primera dama, en l'època de l'atemptat, i per això ha comptat amb la Portman, que fa un paper de premi gros i centralitza tota la història, amb uns quants bons secundaris a l'entorn, entre els quals John Hurt en un dels seus darrers papers. La pel·lícula no és ben bé una biografia, ni tan sols un retrat aprofundit del personatge o dels fets tràgics d'aquells dies, però també és , en part, tot això. Els qui ja ballàvem el rock en aquells anys tenim molt present el tema, no sé com el deuen entomar els més joves.
Algunes pinzellades intel·ligents ens mostren la preocupació de Jackie per tenir diners, potser per tal de fer-nos entendre una mica el casament posterior, tan surrealista, amb el senyor Onassis, un altre habitual de les revistes de l'època. També s'apunten les infidelitats del senyor president i algunes altres característiques de la política i de l'època històrica. Natalie Portman, a qui sembla que li han fet a mida el guió, dóna grandesa a algú que en un altre context ens podria semblar absolutament frívol. Hi ha imatges inoblidables i per als de casa, moments emotius, com aquest de Pau Casals, a qui diuen Pablo, tocant el Cant dels Ocells complet davant de la selecta audiència.
Una pel·lícula interessant, original, amb algun grinyol i alguns fragments hipnòtics. Encara no sabem ben bé com va anar allò del magnicidi, ens han donat tantes explicacions raretes que no ens creiem res i tot plegat restarà com un de tants misteris per resoldre. Prenent una de les referències musicals de la pel·lícula, Camelot, com tants altres castells, era un somni i, a més a més, un somni efímer. És clar que contemplant les astracanades de l'actual president em ve al cap allò tan vell de otros vendrán que bueno te harán.
8 comentaris:
No l'aniré a veure perquè no puc associar Jackie amb Portman, sempre em passa quan recordo massa l'aspecte físic del personatge que ens mostra la pel·lícula.
Jacqueline no era cap bellesa, ni tan sols convencional. Amb un aspecte ben simple i molt afrancesat era un símbol d'estil. No li calia la perfecció de Kelly, podia ser simplement especial i això no és poca cosa.
També valoro el fet de que fos fotoperiodista o de que, els últims anys de la seva vida, treballés a l'editorial "Doubleday" i sabés muntar excel·lents col·leccions, sobretot de poesia.
Molt més enllà de l' ¡Hola! i dels biopics hi havia una dona interessant. Vaig llegir una biografia molt documentada i recordo que el dia que es va casar amb JFK el seu "papá" es va haver de quedar al llit de la trompa que portava...
Hi ha qui l'ha trobada genial i també qui ha opinat que era indigerible. Tant Larrain com Portman són artistes genials. Feu el favor de no ser tan intensos!
Glòria, havia rebut una educació excel·lent i això compta, malgrat tot, encara eren temps de 'dones florero'. Tens raó que costa entomar històries sobre personatges que recordem, però com que passen els anys que volent ens hi trobem sovint, en una ocasió Monzó ironitzava sobre el fet que es venien biografies de Capote amb la coberta amb la imatge de l'actor que el va interpretar, ara també traspassat, per cert. No diré que no fos una dona interessant però té un costat frívol i consumista que no m'agrada i, per altra banda, vam tenir tanta informació sobre els Kennedy a l'estil 'els rics també ploren' que tot plegat em provoca encara una mica d'empatx. En tot cas, més enllà de tot això, la pel·licula és interessant per molts motius.
Allau, que són molt bons, no ho dubto, però la genialitat són 'palabras mayores' i crec que tampoc els genis ho són sempre i en tot moment, és una opinió. He de dir que he llegit molt crítiques molt positives i d'altres més matisades però, de moment, no he trobat les que la titllen d'indigerible, cosa que em sembla injusta, tot s'ha de dir.
Sí, va tenir una educació excel·lent per`jo no la culpo d'haver nascut a Palau ni de ser frívola. No és que em caigués especialment bé però intento desmarcar-la de la imatge frívola que sempre ens han vengut les revistes del cor. Tampoc oblido que es va casar amb un faldiller sense remei. No tinc perquè justificar-la però tampo sé que hauria fet jo nascuda chez Bouvier. De fet, a tots els estaments socials, hi ha Jackies i cada una arriba fins on pot.
Curiós que et cridi l'atenció que a Pau casals se li digués Pablo. Com potser deus saber Casals era fill de català i porto riquenya. La mare que va descobrir i promoure el seu gran talent li deia Pablito o Pablo.
Interessant de totes maneres el tema Jackie.
En tot cas, Glòria, no és un dels meus mites, ni de bon tros. Això de Pablo ho deia amb ironia, pel fet que sé que hi ha qui es 'pica' amb aquestes coses. El mateix pel que fa Picasso, qui, per cert, sempre es va fer dir 'Pablo'.
Però, Júlia, Picasso era andalús. Res que veure amb Pau Casals.
Jackie tampoc és un dels meus mites però haig de dir que tendeixo a desmitificar.
Ja ho sé, Glòria, però hi ha qui n'ha volgut fer també un 'català universal', les escoles amb el seu nom es diuen 'Pau Picasso', per això ironitzava. Picasso jo crec que més aviat 'va ser' francès, ja que allà va fer el gruix de la seva carrera, si és que aquests personatges són d'algun lloc que potser són patrimoni universal.
Publica un comentari a l'entrada