FACÈCIES CINÈFILES I MUSICALS DEL PASSAT RECENT O NO TANT

Aquest mes de març ha fet anys del naixement i la mort d'Antonio Molina. Ahir, a la segona cadena, recuperaven una pel·lícula força oblidada de Borau, La Sabina, de l'època en la qual Ángela Molina, la més popular de les guapes filles i fills del cantant, era un mite eròtic imprescindible, a les nostres pantalles. Borau va treballar sovint amb actors estrangers. A La Sabina hi trobem el cantellut Jon Finch, l'elegant Simon Ward, Carol Kates, Harriet Andersson... La pel·lícula es va endegar amb una part de capital suec. 

També s'hi pot veure a Ovidi Montllor, amb el seu aspecte habitual d'esperit primari, rural i turmentat. Montllor va trobar una bona sortida al cinema en l'època en què aquí es va bandejar la Nova Cançó, en general se suposa que per motius més aviat polítics però cal dir que també el sector popular de les festes majors va tirar més aviat cap a les havaneres, un fet anecdòtic però no tant, ja que tenim una gran aptitud per passar de l'ambició intel·lectual a la frivolitat, els humans. 

Encara recordo molt bé Montllor explicant, en aquella època, que la gent de TV3 va anar a una filmació a entrevistar alguna actriu estrangera, potser era la Sidney Rome, i que ni a ell ni a la Montserrat Salvador no els van donar ni el bon dia. A Montllor, al cinema, el van acabar encasellant en una personatge trist i ombrívol, lligat al seu aspecte físic.

Després de l'èxit esclatant de Furtivos, com sol passar en aquest país i al del costat, Borau va tenir molts problemes per poder tirar endavant La Sabina. Volia a Alan Bates i va haver d'optar per Jon Finch, també crec que volia a Geraldine Chaplin en el paper que va fer Carol Kates. La pel·lícula, en el seu moment, sense ser un gran èxit, va agradar a sectors cinèfils concrets però avui li ha passat el temps sense contemplacions i costa de trobar-li el què, més enllà de l'emoció personal i evocadora que té contemplar aquell repartiment de l'època i els bonics paisatges andalusos amb una cova  mítica l'entrada de  la qual sembla que té forma vaginal, cosa que vaig descobrir fa poc temps, tot s'ha de dir.

Molts dels homes que surten a La Sabina  han desaparegut. En canvi no ha estat així amb les dames més joves, que encara es troben en actiu. Ángela Molina és avui, ja, més gran que no pas el seu pare quan va morir, l'any 1992, un any de devot record olímpic, per cert. El record olímpic en algun moment haurà de comptar amb algun estudiós que en faci la crítica aprofundida, sobre el que va representar i els calerons que es van perdre pel camí, tot i que sembla que bé està allò que bé -suposadament- acaba.

A les seves memòries, Fernán Gómez incideix en el fet de que aquí un actor -o el que sigui, afegeixo jo- encara que triomfi i sigui popular no té mai les garrofes assegurades. Fa uns dies llegia una entrevista a la gran actriu, avui retirada i sovint mal aprofitada, Julia Martínez, en la qual comentava com després dels premis que va rebre a Sant Sebastià la seva actuació a Hay un camino a la derecha pensava que aniria de dret a Hollywood i on va anar és a fer teatre per províncies i encara gràcies. Martínez es va fer més popular amb aquella sèrie televisiva de la casa que portava el seu cognom que no pas amb els seus papers més seriosos al cinema o al teatre o, fins i tot, a la mateixa televisió, en aquells enyorats espais  teatrals de categoria, ja sol passar. 

Hay un camino a la derecha, malgrat el seu títol, que es presta avui a fer brometa, i el seu desenllaç, lligat a les exigències morals de l'època, és encara una bona pel·lícula, Rovira Beleta ha estat un altre dels genis ocults del país malgrat que de tant en tant el reivindiquen. Com Borau, també va intentar fer un cinema més internacional. Hay un camino a la derecha té valors documentals afegits, aquella Barcelona miserable, els interiors de les cases, el realisme de molts dels seus fragments més reeixits... Passa això amb moltes pel·lícules d'aquells anys, una altra història a la qual el temps ha amollat valors afegits i que també passa a la Barcelona pobra, és Sin la sonrisa de Dios, de Juli Salvador. 

A mi, quan era petita, m'agradaven les cobles amb històries llargues que cantava Piquer però no suportava Molina ni Valderrama. Amb el temps els he anat valorant en el seu context. Molina era un habitual en la secció de discos sol·licitats i també va fer algunes pel·lícules però en aquells anys ens agradaven més el actors joves dels Estats Units, moderns, alts i ben plantats. Una de les cançons més populars de Molina, a banda de la de l'orgull minaire, era aquella que fa tengo una copla morena hecha de brisa, de brisa y de sol... De fet és el cant d'un emigrant, els emigrants de les cobles eren uns sants, en lloc de criticar o maleir el país del qual els foragitaven a causa de la misèria se li dedicaven musicalment amors incondicionals en moltes ocasions. Aquest, pel que he comprovat, és un sentiment força internacional.

D'aquella cançó en cantàvem a l'escola una paròdia popular relacionada amb la famosa Vespa, aquella que va provocar una crida d'atenció a La Codorniz quan va gosar dir que el Marquès de Villavespa tenia una moto verda. Recordo moltes lletres d'aquell tipus, força innocents però amb un rerefons evidentment crític, crític sense riscos, a l'estil del Carpanta del Pulgarcito. Més o menys, si la memòria no em falla, feia així:

Tengo una vespa muy verde hecha de hierro, de hierro y cartón/ cruzando la carretera, la vespa se me rompió/ adiós cinco mil pesetas, lo que la vespa costó/ un año sin camiseta, dos años sin pantalón...

No totes les paròdies que entonàvem de petites eren tan blanques, una de les més agosarades, taral·lejada en secret, era aquella sorgida de Violetas Imperiales que deia cerca de aquí, me la encontré, en la qual s'explicava una relació sexual molt desagradable que acabava, però, amb una paternitat assumida ja que als nou mesos de la trobada entre el qui cantava i una noia amb la roba interior esparracada tenien un bebé. En una ocasió vaig veure horroritzada com algú, en un racó del pati de l'escola, havia escrit una part d'aquella lletra tan verda i vaig témer que en passaria una de grossa, però no va passar res. Alguna de les monges d'aquell temps ho devia esborrar de forma discreta, que és com s'han de solucionar les situacions enutjoses, vaja.