MADRASTRA PÀTRIA

Aquestes darreres festes de Nadal sé que algunes persones conegudes, entre la qual jo mateixa, van comptar amb el llibre d'Aramburu entre els regals habituals de temporada. També sé que algunes d'aquestes persones, com jo mateixa, han deixat el llibre en espera, per molts motius, un dels quals el gruix material, un altre, la temàtica i un tercer, potser, la desconfiança que ens genera un llibre d'èxit popular amb unes quantes edicions al damunt. 

Crec, a més a més, que a casa nostra la temàtica incomoda. La gent no ho manifest de forma explícita, però tinc una estranya percepció potser relacionada amb un temps, espero que definitivament oblidat o gairebé, en el qual miràvem ETA amb una mena de simpatia subconscient vers els lluitadors patriòtics que s'havien vist obligats a utilitzar la violència a causa del tarannà pervers de l'estat opressor. Tot plegat fa que també trobis molts més comentaris a l'entorn del llibre en castellà que no pas en català.

Després de les simpaties subliminals vers el problema basc i el patiment que comportava, va venir Hipercor i l'assassinat de Lluch i molts altres assassinats i la nostra òptica va variar. Fins i tot Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles en l'enyorat Avui d'ahir, diari que vam criticar molt i el qual, considerant el present actual, tenia grans virtuts, va admetre que ho veia tot d'una altra manera i que ja li feien llàstima els guàrdia civils assassinats. 

Fa uns dies un conegut va lloar el llibre a les xarxes i algú li va comentar que sí, però... Aquest llibre es pot valorar literàriament, té moltes troballes interessants, però no podem defugir, encara, el fons. Avui ens parla del País Basc però amb els anys continuarà parlant de com es pot arribar a dividir una societat que viu en relativa harmonia, en com es malmeten relacions personals i familiars en nom del títol, de la pàtria, però podria ser en nom d'una ideologia, d'una religió, d'un racisme progressiu i de moltes coses més, d'excuses no ens en falten, als humans, per tal d'arribar a assolir un grau de mal rotllo criminal i injust de conseqüències imprevisibles. De la mateixa manera, avui, Guerra i Pau ja no ens remet a les guerres napoleòniques sinó a les misèries i grandeses dels humans.

Els nostres pares i mares, a causa de la guerra civil, en sabien molt, de tot plegat. En moltes famílies, ja d'abans del cop d'estat, es vivia un estat de preguerra, discussions agres, renyines diverses. Això passa també a llibres com La muntanya màgica o Clarissa, que comentava fa uns dies. Quan comença la percepció del desastre imminent es mouen tots els dimonis interiors de la gent o d'una gran majoria de gent. 

A casa nostra no hi ha mal rotllo, o això vull creure, però també m'adono de què molts temes no es toquen a fons, ni amb tothom, ni sempre. Aramburu, l'autor, explicava en una entrevista que d'haver viscut en un poble, on el pes de la colla és més proper en determinades edats i el que vols és formar part del grup que talla el bacallà, potser ell mateix també hauria estat vinculat a ETA. Els pobles tenen, encara, condicionants d'aquest tipus i de molts altres, Costa molt, encara, ser homosexual al poble d'origen, per exemple. Quan van mal dades hi sol haver moltes més víctimes als pobles que no pas a les ciutats i les tragèdies s'amaguen millor en mig de la natura.

Patria és una gran novel·la, amb el valor afegit de parlar-nos del passat recent i del present, d'una terra propera que hem contemplat sovint amb certa badoqueria acomplexada, d'un tema espinós i de moltes coses més, entre les quals de com les víctimes acaben per incomodar més que no pas els botxins o de com cerquem justificacions a la violència inútil quan l'exercim nosaltres o gent molt propera a nosaltres. 

Patria ens parla de famílies més o menys felices que ho deixen de ser, del difícil perdó, del penediment, de com es pot cremar una vida jove arrossegada per la rauxa ideològica, de la bona gent, que és gairebé tota la que surt al llibre encara que s'equivoqui i faci disbarats. Tot i que avui les madrastres ja no són com les dels contes d'abans, parafrasejo una frase d'Emilia Pardo Bazán sobre la Natura: Pàtria, et diuen mare, haurien de dir-te 'madrastra'.