MADRASTRA PÀTRIA

Aquestes darreres festes de Nadal sé que algunes persones conegudes, entre la qual jo mateixa, van comptar amb el llibre d'Aramburu entre els regals habituals de temporada. També sé que algunes d'aquestes persones, com jo mateixa, han deixat el llibre en espera, per molts motius, un dels quals el gruix material, un altre, la temàtica i un tercer, potser, la desconfiança que ens genera un llibre d'èxit popular amb unes quantes edicions al damunt. 

Crec, a més a més, que a casa nostra la temàtica incomoda. La gent no ho manifest de forma explícita, però tinc una estranya percepció potser relacionada amb un temps, espero que definitivament oblidat o gairebé, en el qual miràvem ETA amb una mena de simpatia subconscient vers els lluitadors patriòtics que s'havien vist obligats a utilitzar la violència a causa del tarannà pervers de l'estat opressor. Tot plegat fa que també trobis molts més comentaris a l'entorn del llibre en castellà que no pas en català.

Després de les simpaties subliminals vers el problema basc i el patiment que comportava, va venir Hipercor i l'assassinat de Lluch i molts altres assassinats i la nostra òptica va variar. Fins i tot Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles en l'enyorat Avui d'ahir, diari que vam criticar molt i el qual, considerant el present actual, tenia grans virtuts, va admetre que ho veia tot d'una altra manera i que ja li feien llàstima els guàrdia civils assassinats. 

Fa uns dies un conegut va lloar el llibre a les xarxes i algú li va comentar que sí, però... Aquest llibre es pot valorar literàriament, té moltes troballes interessants, però no podem defugir, encara, el fons. Avui ens parla del País Basc però amb els anys continuarà parlant de com es pot arribar a dividir una societat que viu en relativa harmonia, en com es malmeten relacions personals i familiars en nom del títol, de la pàtria, però podria ser en nom d'una ideologia, d'una religió, d'un racisme progressiu i de moltes coses més, d'excuses no ens en falten, als humans, per tal d'arribar a assolir un grau de mal rotllo criminal i injust de conseqüències imprevisibles. De la mateixa manera, avui, Guerra i Pau ja no ens remet a les guerres napoleòniques sinó a les misèries i grandeses dels humans.

Els nostres pares i mares, a causa de la guerra civil, en sabien molt, de tot plegat. En moltes famílies, ja d'abans del cop d'estat, es vivia un estat de preguerra, discussions agres, renyines diverses. Això passa també a llibres com La muntanya màgica o Clarissa, que comentava fa uns dies. Quan comença la percepció del desastre imminent es mouen tots els dimonis interiors de la gent o d'una gran majoria de gent. 

A casa nostra no hi ha mal rotllo, o això vull creure, però també m'adono de què molts temes no es toquen a fons, ni amb tothom, ni sempre. Aramburu, l'autor, explicava en una entrevista que d'haver viscut en un poble, on el pes de la colla és més proper en determinades edats i el que vols és formar part del grup que talla el bacallà, potser ell mateix també hauria estat vinculat a ETA. Els pobles tenen, encara, condicionants d'aquest tipus i de molts altres, Costa molt, encara, ser homosexual al poble d'origen, per exemple. Quan van mal dades hi sol haver moltes més víctimes als pobles que no pas a les ciutats i les tragèdies s'amaguen millor en mig de la natura.

Patria és una gran novel·la, amb el valor afegit de parlar-nos del passat recent i del present, d'una terra propera que hem contemplat sovint amb certa badoqueria acomplexada, d'un tema espinós i de moltes coses més, entre les quals de com les víctimes acaben per incomodar més que no pas els botxins o de com cerquem justificacions a la violència inútil quan l'exercim nosaltres o gent molt propera a nosaltres. 

Patria ens parla de famílies més o menys felices que ho deixen de ser, del difícil perdó, del penediment, de com es pot cremar una vida jove arrossegada per la rauxa ideològica, de la bona gent, que és gairebé tota la que surt al llibre encara que s'equivoqui i faci disbarats. Tot i que avui les madrastres ja no són com les dels contes d'abans, parafrasejo una frase d'Emilia Pardo Bazán sobre la Natura: Pàtria, et diuen mare, haurien de dir-te 'madrastra'. 

Kallisté (1)

He estat uns dies a Còrsega, jo, que em tinc actualment per poc afeccionada a viatges massa llargs, sobre tot perquè els viatges, com la nostàlgia o com el Barça, ja no són el que havien estat. Ni jo tampoc, evidentment. Però m'atabalen aquests moviments de gent amunt i avall, vaixells, cotxes, autocars... Crec que molta gent gran de la nostra època patim una síndrome viatgera compulsiva, pel fet que en d'altres èpoques ens era molt difícil anar pel món, imagino que la visió dels joves -occidentals- és molt diferent, perquè el món és ja casa seva i les possibilitats d'estudiar, treballar o córrer amunt i avall han esdevingut immenses.

Ep, no faré com molts viatgers actuals que després de quinze dies esdevenen experts en l'indret visitat i en la seva gent. Bé, intentaré no fer-ho, perquè, al capdavall, es fa difícil no caure en incoherències i contradiccions, si una és, més o menys, humana. Però no puc evitar penjar al blog algunes diapositives virtuals sobre les meves vivències recents.

El fet és que l'illa és una mostra de la complexitat identitària i dels sotracs de la història. La geografia n'acompanya la complexitat, des de les altres muntanyes a les platges hi ha pocs quilòmetres de carretera, de carretera plena de revolts, aixó sí, de manera que allà, com ens va dir un amable cors, no es pot comptar la distància en quilòmetres sinó en temps. Aquest senyor se'ns va acostar a Vivario, un poble molt bonic, i ens va preguntar si volíem que ens expliqués la història de l'illa, cosa que va fer de forma apassionada i exhaustiva.

Ell era d'una família d'origen grec que havia arribat a Còrsega a primers del XVII. Al final va sortir el tema dels moviments nacionalistes i es va definir com a nacionalista cultural, a favor de la llengua -que, va precisar, no era exactament la que s'ensenyava a la universitat, cosa que passa a tot arreu amb les oficialitzacions- i del respecte al patrimoni, però molt contrari a grups que utilitzessin la violència. Això encara me'l va fer més simpàtic, la veritat, per la coincidència amb el que penso sobre la nostra terra, pàtria, nació o digueu-ne com volgueu.

Còrsega és una Illa pràcticament italiana, avui francesa (per compra-venda, que ja és gros), amb idioma propi que no és ben bé italià però que sí que ho és o ho sembla, amb un jovent que parla majoritàriament francès, on per tot arreu t'ensopegues amb la figura emblemàtica de l'il·lustrat Pascal Paoli, mort a l'exili, però que també magnifica a Ajaccio i a d'altres indrets Napoleó, omnipresent en horrorosos monoments convencionals. O que plora els fills morts per la pàtria francesa en aquests monuments habituals a la ruralia del país veí, amb grans llistes de joves desapareguts durant la primera guerra mundial.

A Còrsega la sagnia va ser impressionant, hi ha estudis que indiquen que la gran França va enviar molt de jovent de les regions 'problemàtiques' a llocs de perill... Les guerres són absurdes, tràgiques, i aquella ho va ser molt i molt, perquè les trinxeres eren un escorxador sense objectiu concret. En fi, misèries de la història de la humanitat, vaja.

A casa nostra, molt del desprestigi hispànic ve dels temps franquistes, que ens van immergir en una pell de brau molt particular i deteriorada. França n'ha sabut més, a nivell polític, i ha aconseguit encomanar el francesisme i la francofília a través de les escoles i de l'adoctrinament intel·ligent. El problema és que, durant anys i panys, a Espanya no hem tingut ni escoles, cosa que, en certa manera, també ha diluït l'adoctrinament patriòtic. De tota manera, res és ben bé com sembla. Fa poc va sorgir del passat una fossa plena de restes de les masacres, pràcticament genocidis, de la Vendée, en els temps se suposa que gloriosos de la Revolució Francesa. La Revolució Francesa ha estat el gran mite de la modernitat, però voltant per la xarxa es troben també veus molt crítiques amb la lectura que se n'ha fet al llarg del temps. El tractament actual de la memòria de la nostra guerra civil em fa témer que no n'acabem fent també 'el nostre mite revolucionari', de fet desvetlla tanta curiositat i interès com la revolta francesa, i crec que hi ha un intent de reivindicar-ne una lectura en clau gloriosa, però així s'escriu la història i potser així ha de ser, perquè no sé si es pot viure sense mites ni tòpics, em temo que no. El trist és que aquests mites sempre surin en banys de sang.

He estat allotjada a aquesta caseta de forma típica, en un lloc del món que no sabia que existís, el poblet de Valle de Rustino, al cor de l'illa. A la casa hi havia una fotografia de l'avi de la propietària, una d'aquestes fotografies familiars des d'on ens contemplen persones que van ser joves i ben vives. De fet, el poblet es troba molt enlairat, i des de la terrasseta es podia contemplar un mar de muntanyes i verd impressionant. He rellegit, per practicar francès, textos adients a l'estada, com Colomba, o el conte sobre una vendetta de Maupassant, perquè no puc bandejar la meva mitomania literària. Merimée, que amb la nostra Carmen es va passar de folklòric, a Colomba retrata de forma magistral l'indret i els seus costums i, de fet, va deixar transcórrer un temps abans de publicar la història, per evitar que fos massa evident el pes de la realitat en la literatura. Als diaris hi havia aquests dies una polèmica sobre una pel·lícula presentada a Cannes per la imatge que dóna, segons sembla, sobre el tòpic del cors violent i mafiós, però el cert és que hi ha un cert problema, amb un nombre important de fets violents que preocupen la gent del carrer.

Tot plegat no afecta pas els viatgers ocasionals, que percebem un indret modern i bell, l'illa de la bellesa, en deien els grecs, amb contrastos i matisos, amb una gent excel·lent i amable i que té el mèrit de comptar amb un idioma propi, força respectat per l'estat francès, que ja té mèrit, amb una legislació privilegiada en el context estatal pel que fa a la descentralització administrativa i a la protecció de la llengua corsa, però que, per comparació amb el català, em sembla, té molta menys presència que la nostra a ràdios, premsa i televisió, amb excepció del tema de la música popular, que compta amb un gran nombre de grups i cantautors i es pot escoltar molt per tot arreu. Les reivindicacions nacionalistes corses han esperonat les febles reivindicacions d'altres indrets francesos, cosa que sembla inquietar un estat tan centralista.

Ja és ben curiós que un personatge com Napoleó anés a néixer a Ajaccio...