QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Improvisant sota un albercoquer

Lluïa com el cel aquell arbre
i de sobte les flors van fer-se estrelles.
El zèfir sobrevolava l'arbre i l'esfullava
pense que amb intencions d'harcar-nos a pedrades.
El cel, és clar, sentí gelosia en veure'l
i induí el vent a despullar-lo.

Ibn Aixa
(Alzira, S. XI)

Tinc l'estranya sensació de què els arbres fruiters, abans, potser no devien florir sinó que més aviat han començat a florir en plenitud així que se'ls ha promocionat turísticament. Ja fa anys van emetre per televisió alguns reportatges sobre els cirerers de la vall del Jerte i conec gent que els va anar a veure, talment com si anés a veure una cosa mai vista. El fet és que ben a prop nostre hi havia cirerers, des de feia anys, a indrets con Sant Climent de Llobregat i molts altres. Sembla que la gràcia de la florida lleidatana és la quantitat, lligada a l'extensió dels conreus de regadiu de les darreres dècades.

Tots els reclams turístics es van esgotant d'alguna manera i aleshores cal redescobrir allò que ja estava descobert. Els arbres florits tenen les seves servituds, ho sap qui hagi viatjat per terres de tarongers en temps de florida, el nombre d'abelles és immens i molest i els animalons s'estavellen fàcilment en els vidres dels vehicles. Trobo que està molt bé que cadascú promocioni el que té, sigui una casa modernista, un pont romà, un bosc de faigs o uns camps de conreu en plena florida. Un altra tema és que sovint tinc l'estranya sensació de què res no existeix fins que no es promociona, ni tan sols allò que veiem cada dia a tocar de casa.

A Barcelona, ara, hi ha molts arbres, les florides dels quals són espectaculars: xicrandes, tipuanes, mèlies... Al meu carrer hi ha pruneres japoneses, que ja han perdut la flor. Amb això dels reclams turístics passa ben bé com, quan de jove, anaves a ballar i no tenies èxit. De sobte n'hi havia prou amb què algun xicot et fes cas per tal que al darrere en vinguessin uns quants més. Ja la meva mare tenia la teoria antiga de què quan et sortia un nòvio te'n sortien un parell més. De joveneta és ben sabut que cal no fer públiques les nostres dèries per algun noiet, car així que ho dius a les amigues aquestes, que fins aleshores ni s'havien adonat de la seva presència, li faran la gara-gara sense manies. El meu gendre em comentava que a ell, a escola, li havia passat una cosa semblant, així que va dir que una companya de classe li feia gràcia els seus amics es van llençar a la competició descarada per cridar l'atenció de la, fins aleshores, ignorada dama en edat escolar.

Tot són modes, els monuments, les ciutats, els llibres, i fins i tot, ara, els arbres florits. No som gens indiferents a les propagandes, malauradament. En una ocasió vaig comentar a una amiga que una pel·lícula espanyola, d'aquelles que passen pels cinemes de puntetes, m'havia agradat força i em va dir, amb un cert menyspreu, que no n'havia sentit parlar gens ni mica.  Aquests dies i d'ara en endavant se succeiran les florides de gairebé tot. Ja he vist ginesta i farigola florides i les flors, siguin grans o petites, sempre són un regal de la natura, la mostra de que tot revifa i es regenera. Només m'angunieja pensar en què tanta propaganda a l'entorn del frutiturisme florit no provoqui un excés de públic a indrets on fins i ara et trobaves poca gent, ja hem vist com ha anat amb els bolets, dels selectes boletaires d'abans s'ha passat als ramats indiscriminats de cercadors compulsius de rovellons. 

Per la tele sovint parlen de bonics indrets i ara fins i tot es veuen una mica obligats a dir que no vagi tothom allà el proper dissabte, inútil advertència. Fa alguns anys coneixia molta gent que anava a tots els indrets que sortien al suplement d'un conegut diari, l'endemà mateix de la publicació. Després tot es torna a oblidar, és clar. He anat a indrets que m'havien assegurat que eren secrets i pregons i m'hi he ensopegat amb cues pel camí pedregós, cues de cotxes, de bicis i d'excursionistes diversos. L'any que em vaig casar, a l'estiu, vam anar a Menorca i disposats a trobar una cala solitària ens vam arriscar per camins difícils i, com si fos un dels acudits del TBO, vam arribar a una cala farcida de gent, car s'hi podia anar per un altre costat més planer i accessible amb l'automòbil.

Tinc mania persecutòria als qui creuen que els badocs som els barcelonins quan avui hi ha badocs per tot arreu i tothom va amunt i avall a veure de tot, sigui el que sigui. L'afany viatger, que jo he anat perdent amb els anys, encara em sorprèn i em pregunto avui què es pot veure en aquestes sortides necessàriament apressades en les quals es va, sobretot, a visitar monuments o paisatges tòpics de tota mena. Quan ets jove hi ha el valor afegit de l'edat i de poder conèixer gent de la teva quinta, per això un gran invent del nostre temps han estat els erasmus i les relacions que comporten després. No vull ser àvia bola però tinc la sensació de què molta gent adulta viatja per poder fer fotografies i, això sí, poder-les ensenyar després, una mica com aquella anècdota apòcrifa de Dominguín que expliquen que va abandonar al llit l'Ava, una vegada completada la feina, per tal d'anar-ho a explicar als coneguts i saludats. 

Cadascú es distreu com pot i tot va bé si ens ajudar a oblidar, ni que sigui de forma momentània, que la vida passa ben de pressa, de la mateixa manera que les flors dels presseguers i totes les flors, en general, duren ben poc per més que les retratem amb els nostres telèfons de darrera generació.