AURORA BERTRANA I 'VENT DE GROP'

 

L'editorial Ela Geminada ha reeditat aquest 2023 la novel·la Vent de grop, d'Aurora Bertrama. L'any 1967, després de la publicació per part d'Alfaguara, l'autora es planyia del silenci que va envoltar una novel·la anterior, Cendres. Malgrat un cert aperturisme la moral era encara molt rància i sobten els dubtes i comentaris sobre el suposat llenguatge gruixut d'ambdues novel·les, així com la temàtica sexual present a totes dues, avui, tot plegat pot fer riure, és clar.

Vent de grop però, va tenir una bona sortida, tot i les reticències i una mica d'escàndol, fins i tot, de gent de L'Escala sobre el llenguatge i el capteniment dels seus habitants. El que semblava ser una mena de novel·la rosa agosarada va acabar sent una novel·la de la Costa Brava, segurament la primera que ens mostra la transformació del paisatge, de la mentalitat, de la societat, en definitiva. L'autora era una bona amiga de Caterina Albert, que la va encoratjar en tot moment.

El llibre està basat en un fet real però, mes enllà del tema amorós, traspua la sensació de trobar-nos amb un mon a puht de desaparèixer, amb el creixent increment del turisme. La novel·la va interessar el director Rovira Beleta que la va adaptar al cinema el 1970, per promocionar també la carrera emergent de Joan Manuel Serrat. Es va dir 'La larga agonía de los peces fuera del agua' i té molt poc a veure amb la narració original. 

La investigadora Adriana Bàrcia ha tingut cura de la nova edició del llibre i inclou un article molt interessant sobre el llibre i la seva adaptacio al cinema. Bertrana és la primera escriptora catalana que retrata la transició en els costums, el que representa el turisme en aquell moment, detalls com ara l'allotjament de turistes en cases particulars i el desig de canvi d'un jovent amb poques perspectives de futur, més enllà de seguir a la pesca o dedicar-se a fer de cambrer.

La vida i l'època d'Aurora Bertrana son interessants ja que ens trobem amb una dona molt diferent de la majoria, culta i independent, cosmopolita i desitjosa de conèixer el mon convuls en el qual es troba. Aquests dies he estat llegint Vent de grop. Pot ser que l'hagués llegit fa anys i no la recordés. L'argument pot semblar, avui, fins i tot banal, l'autora defuig excessos passionals, en el fons el pescador enamorat el que vol és un canvi de vida al qual, al capdavall, haurà d'accedir amb els recursos propis. Bertrana excel·leix en el llenguatge, en la forma, en el vocabulari, aparentment planer, però elaborat i ric. Els qui ja som una mica grandets recordem aquells temps de les turistes, noies estrangeres 'alliberades', independents, sovint de bon veure, que els nois 'del país' encalçaven de forma insistent i reprimida. El nostre mon va canviar aviat i el turisme hi va tenir molt a veure. 

Aurora Bertrana (1892-1974), la filla de Prudenci Bertrana, va créixer en un entorn privilegiat, considerant l'època. Va estudiar francès, violoncel i va passar per experiències singulars. No m'estenc massa ja que avui, per la xarxa, es poden trobar moltes informacions i referències, i en els seus llibres ella explica sovint experiències autobiogràfiques. Va forma part d'una orquestra de senyoretes i va viure a França i Suïssa. En una actuació a la ràdio va conèixer l'enginyer elèctric Denys Choffat, amb qui es va casar, ja que el casament li permetria estudiar a la universitat i esdevenir escriptora, una aspiració que al seu pare no li semblava adient però que ella tenia des de petita.

Gràcies a la feina del marit va viatjar a Tahití i va poder conèixer la cultura dels polinesis, amb les dones gaudint d'una llibertat sexual impensable en el mon occidental convencional. Amb l'ajuda del seu amic Lluís Nicolau d'Oler, va escriure sis articles, entre 1928 i 1929, per a la revista D'Ací i d'Allà, que després formarien part del seu primer llibre, Paradisos Oceànics, amb fotografies del seu marit. A partir d'aleshores també va publicar a les revistes Mirador i La Nau. La temàtica exòtica i el fet de ser escrits per una dona van fer que el llibre, en publicar-se, s'exhaurís molt aviat.

Un cop acabada la feina del marit van tornar a Marsella i des d'allà Aurora se'n va anar a Barcelona, a veure la família, ja que la seva germana Cèlia havia emmalaltit de tuberculosi. El marit va entrar a treballar a l'empresa Asland i això va permetre a Aurora viure a Barcelona fins la mort de la seva germana, el 1931. Va publicar una versió en castellà dels Paradisos Oceànics, en col·laboració amb el periodista Emili Oliver. 

Va participar en política, per Esquerra Republicana, però en sortir derrotada va abandonar aquesta activitat. Va continuar escrivint, fent conferències i publicant articles de viatges. Durant la República va col·laborar amb un grup de dones per crear un espai on aplegar projectes literaris i artístics. Malgrat la oposició inicial del pare al fet de què es dediqués a escriure van col·laborar tots dos en un nou llibre, L'illa perduda.

L'any 1935,  després de visitar a Madrid els seus amics empresonats, Ventura Gassol i Martí Barrera, va viatjar tota sola al Marroc, experiència que va reflectir al llibre El Marroc sensual i fanàtic. En esclatar la guerra el marit passa a la zona franquista i se separan. Continua amb una intensa activitat intel·lectual i esdevé redactora en cap de la revista femenina del PSUC Companya, on també col·laboren d'altres dones escriptores.

S'exilia a França, a casa de la sogra i les cunyades, però la divergència ideològica va fer impossible la convivència. Passa aleshores per una època amb moltes dificultats econòmiques. Col·labora en tasques a favor dels refugiats i en diferents activitats literàries mentre fa feines diverses. Entre 1946  i 1948 resideix a Prada de Conflent des d'un pot visitar la seva mare, a Andorra, on manté relació amb Pau Casals i Pompeu Fabra.

El 1950 pot retornar a Espanya. Treballarà com a professora de francès i traductora per a l'Editorial Joventut. Més endavant pot tornar a publicar, un dels seus llibres amb més èxit popular és Vent de grop, que tindrà una versió força lliure al cinema. Mor a l'Hospital de Berga el 1974.

L'obra d'Aurora Bertrana és extensa i diversa. Aquest any se'n commemoren cinquanta de la seva mort. El Palau Robert va acollir una exposició sobre ella i son freqüents els articles a l'entorn de la seva personalitat i la seva biografia. S'ha reeditat una gran part de la seva obra aquests darrers anys. 

 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2018/02/versions-literatura-tendencies-culturals.html

POBRESA INCÒMODA I CIUTATS TRISTES

 

Llegeixo al diari que els manaies de París volen enviar els seus sense sostre fora de la ciutat per tal que no facin lleig durant els Jocs Olímpics. N'hi ha molts, per allà, molts més que Barcelona, la majoria estrangers. Les regions perifèriques de la capital tenen la mosca al nas, tot i que sembla que els oferiran compensacions diverses, només faltaria. Si a Barcelona les Oiimpíades la van començar a reconvertir en Guirilàndia no vull ni pensar que li pot passar a París, oh, la, la.

Els nostres Jocs Olímpics barcelonins, tan mitificats, també van fer desaparèixer les misèries, fins i tot es va controlar d'alguna manera misteriosa que no hi hagués perills terroristes a l'horitzó. Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa. Abans es concentraven més aviat a llocs on els normalets no hi anàvem gaire, si no és que hi teníem parents.

Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro. A Montjuïc hi havia moltes barraques, barris diversos que vaig creuar de tant en tant però jo crec que el Somorrostro era pitjor. Durant el franquisme no es veiem gaire pidolaires pels carrers convencionals i recordo gent del meu barri, que no era pas un dels barris fins de la ciutat, més aviat el contrari, que comentava el fet de forma positiva, sembla que abans de la guerra les misèries de molts indrets eren força més visibles. El fet és que els tancaven o els amagaven amb cura, eren els 'vagos y maleantes' de la llei aquella.

Molta gent viu i mor amb la seva gent i no veu el que no vol veure. Pot pensar, doncs, que amb tres mil euros al mes es passa molt magre. L'únic polític que vaig veure viatjar en metro unes quantes vegades va ser Pasqual Maragall, per cert. Pot ser casualitat o que transitava més per la Barcelona real, qui sap. Una cançó de Iupanqui, o que cantava ell, parla d'un poeta eteri i li diu que vaig a mirar els obrers explotats o els pagesos que fan llargues jornades i que així s'inspirarà. No sé si els poetes oficials, avui, s'inspiren en aquestes coses, amb poques excepcions. Tampoc no sé ja què és o no és un poeta.

A 'Terra Baixa', quan la Marta explica a l'ermità la seva trista vida li diu que els van fer fora de la ciutat a causa d'unes festes. Jo crec que deu fer referència a l'Exposició de 1888, la de la Ciutadella. Quan la gent, avui, viatja, en general, més que no pas viatjar, fa turisme, quinze o vint dies de museus i bonics paisatges i moltes fotografies de consum immediat. El cinema i les sèries retraten les ciutats segons convé a l'argument, no fa gaire, a dues sèries diferents, vaig veure unes imatges de Marsella que s'assemblaven com un ou amb una castanya. Des de contemplar una bonica ciutat turística a transitar per barris decrèpits, plens d'aquests grafits aclaparadors, lletjos i excessius, tot te lectures diferents i tot és veritat, o no. Malauradament molta gent, quan fa turisme d'aquest de consum, creu que ja coneix una ciutat, un país... I et pontifica sobre el tema que dona gust. Una altra cosa son els Erasmus juvenils, un any o més en una ciutat ja pot amollar una imatge més creïble i objectiva. 

Fires, congressos, festivals, la gresca ens aclapara. Barcelona, deien els anti-Colau fins fa quatre dies, estava trista. Sort d'això, si arriba a estar alegre seria el súmmum. Haurien de fer un viatge de denúncia, organitzat i amb finalitats benèfiques, per anar a veure els indrets francesos on encabiran els miserables i els problemàtics, sempre va bé tenir referències per quan toqui prendre decisions. Turisme crític, vaja, en lloc de tant de museu ple de gent i tanta ruta cultural de consum. No és cap invent original, crec que fa anys s'havien fet coses així, amb bona intenció, com ara anar a veure els menjadors socials, no sé si encara es fa, tot això. Paco Candel va escriure sobre el tema. Les eleccions estivals, però, sembla que destorben els interessos viatgers. Ja ho deia aquella sogra del Capri, 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

https://epaper.lavanguardia.com/reader/4de4e6ab-6a84-405d-b035-713230d3c47c?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2023-06-03

LA PELL CREMADA DELS PALETES POBRES

 

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Salvay Papasseit, 'Els oficis', fragment

Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar l'emblemàtica pel·lícula La piel quemada, del director Josep Maria Forn, qui va morir tot just l'octubre de l'any passat. He escrit sobre el director i la pel·lícula en diferents ocasions, l'any 2016 van restaurar-la i ara es pot gaudir en un blanc i negre excel·lent. L'amic de molt anys de blog i tertúlies d'història, Toni Serra, va dir més o menys el que jo pensava, que la pel·lícula, per a nosaltres, la gent que era jove en el moment de la seva estrena, és un mite. 

Em va sorprendre comprovar que molta gent no la recordava o no l'havia vist mai, i no tan sols gent més jove sinó també de la meva generació. La pel·lícula s'ha passat més d'una vegada per televisió, a BTV, al segon canal. En tot cas, al contrari del que em passa en ocasions, em va agradar tant o més que les altres vegades. La gent del meu temps hi pot veure i reconèixer detalls, fets i personatges que, per als de més endavant, poden quedar ignorats o llegir-se d'una altra manera.

La pel·lícula explica la darrera nit que José, un paleta andalús que treballa a Lloret de Mar, en unes obres, passa sense la dona i els fills, que han d'arribar en tren, amb un germà seu, l'endemà, des del seu poble andalús. És, doncs, un viatge sentimental, sociològic, gairebé documental, i també un viatge interior dels personatges, que en una sèrie de flashos ens ofereixen records del seu poble, del seu casament, de la situació de misèria que vivien i del trasbals que, per als homes joves, representava l'enfrontament amb aquella Catalunya i aquell turisme d'aleshores.

A banda de la història, molt reeixida, cinematogràficament és un monument, pel meu gust. I també una panoràmica documental per l'Espanya de l'època, és clar. Forn va tenir la idea en contemplar, amb ulls d'artista, el contrast entre el turisme del moment i uns paletes que treballaven a ple sol, a les moltes obres que van anar sorgint com bolets a tot arreu. L'any 1965 el director ja havia fet un primer intent, que no va reeixir, i que havia de comptar amb uns intèrprets una mica diferents. En tot cas el quadre actoral és de categoria, Iranzo, un gran actor que no va tenir, després, grans oportunitats de fer protagonistes de tant de pes, resulta excel·lent en el seu paper, i Marta May, a qui va passar una mica el mateix, es capaç d'expressar, gairebé sense paraules, els seus temors, els seus desitjos i els seus sentiments més pregons. Un munt de secundaris molt interessant interpreten els companys de feina de José, els familiars, els passavolants. Hi trobem moments entranyables, Escamilla cantant una tonada molt en la línia de la Nova Cançó, en un capvespre costaner, o Jaume Picas amollant un rotllo filosòfic pedant, tipus Woody Allen, a una noia jove i atenta. O la gran Gina Baró, avui poc recordada, fent un extraordinari ball africà en aquells espectacles estiuencs d'aleshores.

Noies en bikini, turistes alliberades sexualment, aquells paletes que et deien tot tipus de barbaritats quan passaves per sota d'una obra, discursos morals religiosos i autoritarisme patern, els prejudicis de la societat catalana de classe mitjana, però també baixa, davant dels costums dels nou vinguts... Com en algunes darreres produccions interessants sentim parlar català, de forma gairebé subliminal, però evident. Recordem allò de quan es pagaven els punts i assistim a la forma de treballar del peonatge d'aleshores, sense gaire mides de protecció. Els paletes d'avui continuen sent 'de fora' però vull pensar que les condicions laborals han millorat, com ha millorat la situació de la dona i les condicions de vida, tot i que em sembla que sovint no volem veure allò que no ens convé i que trobaríem moltes variables poc agradables als nostres bonismes d'estar per casa. 

Forn va tenir després problemes diversos, els de més gruix amb la versió de M'enterro en els fonaments, el famós llibre de Manuel de Pedrolo. Crec que Companys, amb les seves limitacions, és avui una pel·lícula que encara emociona. En canvi amb El coronel Macià no se'n va sortir tan bé. Les seves filles continuen en el mon de la producció cinematogràfica. El conjunt de la seva obra és prou interessant com perquè el tinguem molt més en compte, en el context de la nostra cultura. Evidentment, però, La pell cremada és la seva obra mestra i va coincidir en el temps, gairebé, amb la publicació de Els altres catalans. No ens agrada recordar-ho però hi havia molts prejudicis envers els nou vinguts i avui, ai, n'hi continua havent vers els qui arriben, de tants llocs diferents. També ells, els 'de fora' en tenien, ho hem d'admetre, vers la societat catalana, i aquest és un tema que, així mateix, cueja de tant en tant. Tot és molt més complex del que voldríem. De vegades, que ens posin al davant un mirall retrospectiu, resulta molt saludable.

Revisitar La pell cremada, avui, ofereix un munt de noves lectures i, com en les relectures de bons llibres, hi trobem un munt de detalls inoblidables i d'aspectes que potser ens havien passat per alt. 

QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Improvisant sota un albercoquer

Lluïa com el cel aquell arbre
i de sobte les flors van fer-se estrelles.
El zèfir sobrevolava l'arbre i l'esfullava
pense que amb intencions d'harcar-nos a pedrades.
El cel, és clar, sentí gelosia en veure'l
i induí el vent a despullar-lo.

Ibn Aixa
(Alzira, S. XI)

Tinc l'estranya sensació de què els arbres fruiters, abans, potser no devien florir sinó que més aviat han començat a florir en plenitud així que se'ls ha promocionat turísticament. Ja fa anys van emetre per televisió alguns reportatges sobre els cirerers de la vall del Jerte i conec gent que els va anar a veure, talment com si anés a veure una cosa mai vista. El fet és que ben a prop nostre hi havia cirerers, des de feia anys, a indrets con Sant Climent de Llobregat i molts altres. Sembla que la gràcia de la florida lleidatana és la quantitat, lligada a l'extensió dels conreus de regadiu de les darreres dècades.

Tots els reclams turístics es van esgotant d'alguna manera i aleshores cal redescobrir allò que ja estava descobert. Els arbres florits tenen les seves servituds, ho sap qui hagi viatjat per terres de tarongers en temps de florida, el nombre d'abelles és immens i molest i els animalons s'estavellen fàcilment en els vidres dels vehicles. Trobo que està molt bé que cadascú promocioni el que té, sigui una casa modernista, un pont romà, un bosc de faigs o uns camps de conreu en plena florida. Un altra tema és que sovint tinc l'estranya sensació de què res no existeix fins que no es promociona, ni tan sols allò que veiem cada dia a tocar de casa.

A Barcelona, ara, hi ha molts arbres, les florides dels quals són espectaculars: xicrandes, tipuanes, mèlies... Al meu carrer hi ha pruneres japoneses, que ja han perdut la flor. Amb això dels reclams turístics passa ben bé com, quan de jove, anaves a ballar i no tenies èxit. De sobte n'hi havia prou amb què algun xicot et fes cas per tal que al darrere en vinguessin uns quants més. Ja la meva mare tenia la teoria antiga de què quan et sortia un nòvio te'n sortien un parell més. De joveneta és ben sabut que cal no fer públiques les nostres dèries per algun noiet, car així que ho dius a les amigues aquestes, que fins aleshores ni s'havien adonat de la seva presència, li faran la gara-gara sense manies. El meu gendre em comentava que a ell, a escola, li havia passat una cosa semblant, així que va dir que una companya de classe li feia gràcia els seus amics es van llençar a la competició descarada per cridar l'atenció de la, fins aleshores, ignorada dama en edat escolar.

Tot són modes, els monuments, les ciutats, els llibres, i fins i tot, ara, els arbres florits. No som gens indiferents a les propagandes, malauradament. En una ocasió vaig comentar a una amiga que una pel·lícula espanyola, d'aquelles que passen pels cinemes de puntetes, m'havia agradat força i em va dir, amb un cert menyspreu, que no n'havia sentit parlar gens ni mica.  Aquests dies i d'ara en endavant se succeiran les florides de gairebé tot. Ja he vist ginesta i farigola florides i les flors, siguin grans o petites, sempre són un regal de la natura, la mostra de que tot revifa i es regenera. Només m'angunieja pensar en què tanta propaganda a l'entorn del frutiturisme florit no provoqui un excés de públic a indrets on fins i ara et trobaves poca gent, ja hem vist com ha anat amb els bolets, dels selectes boletaires d'abans s'ha passat als ramats indiscriminats de cercadors compulsius de rovellons. 

Per la tele sovint parlen de bonics indrets i ara fins i tot es veuen una mica obligats a dir que no vagi tothom allà el proper dissabte, inútil advertència. Fa alguns anys coneixia molta gent que anava a tots els indrets que sortien al suplement d'un conegut diari, l'endemà mateix de la publicació. Després tot es torna a oblidar, és clar. He anat a indrets que m'havien assegurat que eren secrets i pregons i m'hi he ensopegat amb cues pel camí pedregós, cues de cotxes, de bicis i d'excursionistes diversos. L'any que em vaig casar, a l'estiu, vam anar a Menorca i disposats a trobar una cala solitària ens vam arriscar per camins difícils i, com si fos un dels acudits del TBO, vam arribar a una cala farcida de gent, car s'hi podia anar per un altre costat més planer i accessible amb l'automòbil.

Tinc mania persecutòria als qui creuen que els badocs som els barcelonins quan avui hi ha badocs per tot arreu i tothom va amunt i avall a veure de tot, sigui el que sigui. L'afany viatger, que jo he anat perdent amb els anys, encara em sorprèn i em pregunto avui què es pot veure en aquestes sortides necessàriament apressades en les quals es va, sobretot, a visitar monuments o paisatges tòpics de tota mena. Quan ets jove hi ha el valor afegit de l'edat i de poder conèixer gent de la teva quinta, per això un gran invent del nostre temps han estat els erasmus i les relacions que comporten després. No vull ser àvia bola però tinc la sensació de què molta gent adulta viatja per poder fer fotografies i, això sí, poder-les ensenyar després, una mica com aquella anècdota apòcrifa de Dominguín que expliquen que va abandonar al llit l'Ava, una vegada completada la feina, per tal d'anar-ho a explicar als coneguts i saludats. 

Cadascú es distreu com pot i tot va bé si ens ajudar a oblidar, ni que sigui de forma momentània, que la vida passa ben de pressa, de la mateixa manera que les flors dels presseguers i totes les flors, en general, duren ben poc per més que les retratem amb els nostres telèfons de darrera generació.

PUNXES MUSEÏTZADES I TENDÈNCIES ARTÍSTIQUES

La Casa de les Punxes, rehabilitada, entra un d'aquests dies a formar part del mapa del parc temàtic del Modernisme turístic. Em torno repatània, segur, però m'agrada més que les cases, per monumentals que siguin, tinguin vida pròpia i estadants que no pas que es converteixin en museus intocables, la veritat. Això ho podria fer extensiu a les esglésies però aquí hi entren consideracions d'un altre caire. Un valor en alça, avui, és el dels terrats i campanars, les visions aèries dels indrets tenen molta grapa i algunes esglésies i edificis han obert aquests espais, car la resta, més o menys, ja la coneixiem.

L'entrada a Les Punxes tindrà un preu semblant al d'altres indrets emblemàtics, uns dotze euros, un preu alt però que no limita les visites, més aviat al contrari, els llocs més visitats de la ciutat acostumen a ser aquells en els quals l'entrada és més cara mentre que indrets interessants d'entrada gratuïta o gairebé badallen en la solitud malgrat alguns esforços promocionals.

No diré que no hi vagi, tinc la meva tafaneria i també aquesta estranya servitud humana de voler anar on va tothom. M'explicaran un munt de simbologies i coses sobre Puig i Cadafalch, no sé si entraran a fons en temes controvertits a l'entorn de la seva personalitat complexa, potser sí, tot ven. En un intent una mica innocent d'explicar les coses com convé al nostre temps en algunes referències a la xarxa mencionen que es va exiliar després de la guerra però el fet és que va marxar el 36, per raons òbvies, ja que era un home de la Lliga. Va tornar el 42 però no va poder exercir la seva professió, per raons polítiques, car era freqüent rebre per totes bandes, aleshores ja era una persona molt gran. Malgrat això va estar en actiu, va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans i va tenir cura d'algunes rehabilitacions arquitectòniques, en el context d'aquell exili interior del qual encara en sabem de la missa la meitat. Va morir el 1956, tenia vuitanta-nou anys. Els diaris de l'època no van parlar gaire de la seva mort però un any després se li va fer un homenatge a Terrassa.

Crec que l'obertura de l'espai serà un èxit. A més a més de la casa i la seva història familiar, la de la família Terrades, la figura de Puig i Cadafalch, el qual, amb Domènech i Montaner conforma, amb Gaudí, és clar, la triada capitolia de l'època, ofereixen uns audiovisuals molt vistosos i agosarats a l'entorn de la llegenda de Sant Jordi, la tecnologia permet avui molta faramalla. Cada dia es reivindica un nou arquitecte modernista oblidat o mig oblidat, a causa de l'èxit actual de l'oferta turística i de les possibilitats de fer calaix. 

Les botigues que hi havia hagut als baixos ja han desaparegut des de fa temps, entre les quals la famosa llibreria que va passar durant anys per un període agònic després d'haver estat una de les capdavanteres de la ciutat, recordo que havia anat expressament allà a cercar algun llibre en català. Algunes persones, poques, van escriure sobre el seu tancament, va morir en silenci, de consumpcio, gairebé. Portem uns anys en els quals les pèrdues s'acceleren i ja gairebé ens hi hem resignat, tot i que des que era petita escolto planys sobre la ciutat i la forma destralera amb la qual es tracten establiments i paisatges.

Quan torni a Barcelona alguns amics i coneguts m'explicaran que ja han anat a visitar les Punxes, hi ha gent que té una dèria estranya en ser la primera en tot, passa el mateix amb els llibres, s'han de llegir així que surten. Encara no hi has anat?, em comentaran uns quants. Hi haurà cues, no hi fa res, s'hi arribaran els de casa i els turistes, serà una font de fer diners, com tants altres edificis. He vist gent de la meva edat regatejar un euro en una entrada que en valia tres, fent referència al seu estat de jubilat vellet, però que després ha pagat coses absolutament desproporcionades per espectacles, exposicions o partits de futbol.

Avui explicaven per la tele que havien eliminat reformes fetes pels comerciants que hi tenien negocis, fins i tot he escoltat que s'havia fet neteja. S'oblida que els edificis vius sempre es troben amb reformes i canvis, és el que fem a casa nostra, no sempre de forma encertada, però que reflecteix que la vida real és transformació. La dèria museística del nostre temps té una tirada a deixar les coses com eren, tot i que mai res pot ser ben bé com havia estat i tan sols les mòmies no es belluguen, els afegitons i els pegots també són història i ens expliquen la història dels llocs molt millor que tantes recuperacions artístiques puritanes. Fa algun temps vaig llegir un interessant article sobre les bestieses que s'havien fet en reinventar el romànic, eliminant neoclàssic i barroc sense manies per deixar-ho com era, o més aviat com se suposava que havia d'haver estat per tal de respondre a la lectura mítica corresponent.

Recuperem unes coses i en perdem un munt més, passejar pel centre, si tens uns quants anys, és empipar-se de forma constant. Entrar al Pi o passejar pel claustre de la Catedral ja no és possible quan t'abelleix, per moltes coses has de passar per caixa i, a més a més, comptar amb els ramats de visitants adelerats que t'ensopegaràs per tot arreu. Sobre les explicacions que t'amollen en les visites comentades també es podria escriure un llibre, com que hi ha molta demanda et trobes de tot i en moltes ocasions si preguntes alguna cosa més enllà del discurs oficial ja has begut oli a banda de què et miren malament, mira la iaia set-ciències aquesta...

Quan una cosa dóna dinerons ja no hi ha debat possible sobre les seves virtuts o defectes, vegis el que ha passat amb la Sagrada Família, sembla ahir que fugíem de les recaptes per a l'acabament d'un temple que molts experts deien de forma contundent i convençuda que no s'havia d'acabar o que, en tot cas, s'havia de continuar en estils nous i innovadors, com passava amb les velles catedrals d'abans. Avui ja no hi ha debat possible. 

L'altre dia vaig comprar alguna cosa a la Llibreria Pompeia, del carrer Cardenal Casañas, un establiment dels pocs que queden per allà que té alguns anys i que no sé com aguanta tot i que potser l'exili de la Documenta l'hagi beneficiat ni que sigui una miqueta. No serveix per a res però m'agrada fer alguna despesa de tant en tant en els negocis barcelonins resistents, també al meu barri, cada dia en queden menys i em temo que tenen les hores comptades.

Quan es va fer aquell carnaval amb implicacions escolars de l'Any Gaudí van obrir al públic per primera vegada la Casa Batlló. Jo no hi vaig anar però sé de gent que va fer llargues hores de cua, es va dir i escriure que tan sols l'obririen amb motiu d'aquelles celebracions però la cosa va rajar i ara està oberta de forma indefinida i s'han anat obrint al públic les del voltant. Vaig caure en el parany d'anar-hi més endavant amb una colla, el preu de la visita em va semblar una estafa descarada, malgrat que entenc que la conservacio del patrimoni és cara, ep. Però en això del patrimoni hi ha dèries, modes, tendències i categories i hi hauria molts detalls per debatre a fons sobre tot plegat.

De joveneta encara havia pogut transitar, entre d'altres llocs, per les sales polsoses del Palau Güell, quan hi havia allà el Museu del Teatre, no hi trobaves gairebé ningú. Feia una mica de por veure aquelles màscares, aquells vestits de ves a saber quan, ara encara no sabem on ho posaran, tot plegat, i tampoc se sap on para ni on anirà el fons del Museu d'Història de la ciutat dels segles XIX i principis del XX, per més que ho he preguntat no n'he tret l'aigua clara. És clar que hi ha espais nous de més volada, com ara el Born, sobre el qual també plana una mena de discurs intocable.

L'única cosa que ha provocat polèmica borniana ara per ara és aquest invent municipal de posar el Franco al davant per fer pedagogia (sic) en uns temps en els quals aquest tipus de pedagogia ni toca ni ve a tomb, però així es parla d'altres coses i no d'aquelles que més incideixen en el present ciutadà. Els poders municipals tenen una mena de mania persecutòria, siguin del color que siguin, sobre dues coses: intentar bastir la seva piràmide i aconseguir que es parli d'ells, ni que sigui malament. La piràmide pot tenir molts aspectes, també pot consistir en atapeir els espais amb carrils bici, per exemple.

De jove vaig fer un viatge pel nord amb una amiga. A Santillana del Mar una pagesa et tallava trossos de pa de pessic casolà i et venia un gotet de llet de vaca munyida gairebé en directe. Hi vaig tornar amb la família, pels vuitanta, hi havia un munt de paredetes amb suposades pageses postmodernes,  la llet anava en tetrabrik i el pa de pèssic era industrial i envasat de forma higiènica i individual. Tot és així avui, no sé si m'explico. Desinfectat i embolicat amb plàstic.

GAUDÍ FOREVER: ELS TEMPS CANVIEN PERÒ HI HA COSES QUE ROMANEN INALTERABLES

Davant de l'entrada del MNAC hi ha una botigueta de souvenirs on els objectes de tota mena, llibres inclosos, són en un elevat tant per cent referències gaudinianes, amb l'inefable trencadís com a rei de la decoració de tapes de llibretetes i d'altres capricis de la imaginació souvenirística de culte. Hi ha altres objectes de sincretisme cultural gaudinià molt interessants que podeu trobar a botiguetes escampades per la ciutat i per tots els pobles costaners o de l'interior amb un cert gruix turístic. També els podeu comprar per internet. 

Per què els museus no s'afanyen en conservar amb cura l'art popular de veritat?

VISCA EL TRENCADÍS I LA SAGRADA FAMÍLIA, OLÉ!!!

Vous aimez le style Gaudi? Barcino utilise la technique de Gaudi pour obtenir un certain chromatisme et pouvoir créer cette spectaculaire figurine de flamenco vêtue d'un costume magnifique. Il utilise de la céramique vernie offrant ainsi des couleurs vives et causant un effet de brillance avec les différentes lumières. 

(de la propaganda d'una casa on es produeixen aquests  bonics objectes gaudinians)

I quin símbol pot ser millor per a una spanish family que una Sagrada Família?

CULTURETA TURÍSTICA

Abans d'ahir llegia al facebook un comentari sobre la ràbia que li fa a un veí de Sants ensopegar-se mil i un turistes diaris que li pregunten on és La catedral del mar. Mentre jo i algú més li vam donar la raó no van faltar opinions contràries, o sigui, de persones que trobaven molt bonic el nom donat a l'antiga església a partir del llibre, que creien que gràcies a l'èxit de la novel·la la gent visitava més l'església i d'altres opinions entusiastes. Ja he comentat en més d'una ocasió com se sol prendre com a dogma de fe històrica qualsevol relat de ficció basat, de lluny o de prop, en coses que se suposa que van ser reals. Per a qui vulgui aprofundir en el relliscós món de la narració del passat, fins i tot de la més seriosa en aparença, el remeto a una ressenya que he escrit sobre un llibre recent. Encara més, en això de la història ens agafem sovint a allò que ens convé, els altres poden haver mentit o conspirat per amagar la realitat, realitat que, per altra banda, és impossible de conèixer, però nosaltres, els catalans, de cap manera. 

A mi també m'han preguntat en alguna ocasió per aquesta catedral novel·lesca. M'he trobat pel carrer amb d'altres preguntes singulars per part de turistes ben intencionats. Un grup sorollós i rialler de jovent estranger,  no sé ben bé de quina nacionalitat, em va aturar fa uns dies i em va demanar, intentant parlar castellà, cosa que ja és tot un mèrit car molts forasters no es molesten pas en fer-se intel·ligibles quan sol·liciten ajuda:

-Dónde está el 'colegio'?

Com que jo no entenia a quin col·legit volien arribar em van mostrar uns papers. Eren fotocòpies d'un d'aquests treballs habituals que es fan fer als estudiants, petits i grans, quan se'ls treu a pasturar i estava escrit en castellà, cosa que em va fer pensar que la colla devia fer algun curset de llengua cervantina. Jo també n'havia elaborat a escola, de treballs d'aquesta mena, així que no entraré a fons en com i de quina manera s'amollen i es realitzen les imprescindibles i sovint inútils activitats educatives. El colegio era el Col·legi d'Arquitectes i, és clar, els demanaven que es fixessin en la façana i en els famosos esgrafiats que un temps van ser polèmics i avui ja són antics i assumits pel paisatge urbà nostrat.

Una simpàtica parella castellana, d'uns quaranta anys, també forasters, em van preguntar en una altra ocasió recent por una especie de Rambla en la cual hay un toro de hierro. Vaig acabar per entendre que el brau cercat era l'avui popular gat del senyor Botero, felí que ha trobat a l'indret el seu lloc de glòria i protagonisme després d'haver estat canviat de lloc un parell de vegades i bescantat per determinades elits d'aquestes que pontifiquen sobre estètica actual. Tant de bo pugui restar allà pels segles dels segles car és objecte de fotografies i de jocs infantils i estic segura que se sent molt feliç havent assolit un paper protagonista evident a la Rambla del Raval. Bueno, es un gato, els vaig comentar, als visitants, cosa que els va fer la mar de gràcia.

Sobre preguntes turístiques, crec que amb una mica més de temps podré elaborar un llibret semblant a aquells que publicaven els professors de batxillerat a l'entorn dels disbarats que havien trobat a les respostes fetes per l'alumnat en els exàmens i que van esdevenir gairebé tot un gènere. Hi afegiré un apartat sobre explicacions pintoresques escoltades en itineraris i rutes, per cert. Ahir ja escrivia sobre això de la pobra Enriqueta Martí, que no sé si ha generat ja, i en poc temps, més literatura de tota mena que la Carmen Broto, un altre mite nacional de la crònica negra. Tot fa calaix, que diuen. 

BARCELONA, LA FESTA CONSTANT

La pregunta que t'acostumen a fer aquests dies els coneguts és: encara no has anat a veure el Born? I com que a casa nostra la garreperia aplicada a determinades despeses és gairebé una virtut nacional afegeixen que ara és de franc i que més endavant s'haurà de pagar. Bé, ja hi he anat, tot i que de forma ràpida i provisional, perquè vaig passar pel davant en un moment en el qual no hi havia cua car ja fa anys que he jurat no fer cua per res que no sigui urgent i necessari per a la meva salut o la de la meva família.

Trenta anys hem hagut d'esperar per a veure tot allò del Born arranjat. M'imagino que moltes polèmiques sobre els usos i futur de l'espai i de les troballes no han arribat al gran públic. Hi hauria molts aspectes a comentar sobre com s'explica la història, però ja he incidit en aquest tema en moltes ocasions. Pel volt de l'espai, que ha quedat molt bonic, tot s'ha de dir, hi han penjat unes pancartes amb cognoms de les famílies que van ser expulsades de l'indret amb la construcció de la Ciutadella. El cas és que resulten confuses, car també hi ha pancartes de protesta i no saps ben bé si els cognoms són de gent actual o antiga, la veritat. Per als no iniciats em temo que la cosa resulta una mica estranya.

Jo crec que també haurien de penjar pancartes, per exemple, a la Via Laietana, amb tota la gent que van fer marxar de mala manera quan la van endegar. O als barris encarits a causa del turisme on la gent va haver de marxar en l'època en la qual els van deixar degradar sense manies. Avui tot és de cara al turisme. Fins i tot a l'emblemàtic carrer de la Palla hi han posat una botiga de barrets mexicans, d'aquestes que van dir que controlarien i tot això. Quan veig la botiga de bosses de mà de la Plaça del Pi, al lloc de l'antiga estamperia, mentre l'església s'ha convertit en una sala d'audicions per a guiris, m'agafa plorera. D'algunes botigues antigues en queda la placa aquella que els van donar els anys noranta pel fet que eren centenàries però ja no queda la botiga. En aquests darrers temps hem vist que molts d'aquests establiments, pel centre i pels barris, havien de fer moixoni en no poder renovar el lloguer. 

A tot arreu s'hi posa el mateix, o bars i terrasses o botigues de roba, d'aquestes sense aparadors, per a jovent, amb la música a tota marxa, música que de vegades se sent fins i tot des del carrer. Al meu barri ha passat una cosa així, a més de l'arribada de nuclis de forasters de tota mena que en alguns casos han propiciat determinades problemàtiques tot i que jo recordo molt bé com durant els anys vuitanta hi havia problemàtiques i no hi havia immigració. El petit comerç ja és residual, gairebé inexistent. Potser no feia calaix, la veritat, no ho sé.

El problema no és d'un barri o d'un altre, és del tipus de ciutat en què s'està convertint Barcelona. Al principi feia gràcia, animava, però ara l'excés incontrolat resulta feixuc i aclaparador. Tampoc no passa tan sols a Barcelona, fa poc temps vaig anar a Besalú, poble on havia anat algun estiu, de petita, a casa d'uns oncles, pràcticament s'ha convertit en un parc temàtic. No fa tants anys hi vaig anar amb gent de la Universitat Oberta i encara era un poble normal, turístic però normal, en el sentit de què no hi havia un bar o una botiga de records a cada entrada, com ara. 

Tot canvia de forma accelerada, fa dos dies que no passes per un carrer i ja s'han carregat una botiga de solera, un aparador tradicional, una torreta bonica. L'altre dia vaig veure com obrien una nova farmàcia a prop de casa, però no era nova, era que l'antiga s'hi trasladava, potser per els mateixos motius d'acabament del lloguer antic, i fins i tot algú de l'establiment va fer broma sobre que segurament hi posarien una altra tasqueta i en dirien Can Pastilles. El carrer de Blai, el carrer Vila i Vilà i ara el proper carrer Parlament, al barri de Sant Antoni, es van convertint en zones d'oci, sempre molt concorregudes, això sí. Els veïns antics de les zones d'oci amb botigues també són, d'alguna manera, expulsats amb això dels nous lloguers o, si són propietaris, per la molt humana temptació de treure rendiment a una propietat. D'altres més aviat s'autoexpulsarien si poguessin i tinguessin calerons, em sembla. 

Quan fas el turista tot això fa una certa gràcia, fins i tot il·lusió. Espais que feien pena ara s'han remodelat i arranjat i a qualsevol raconet hi ha una taula per fer un mos tot i que per comprar-te uns mitjons hagis d'acabar anant a parar al Tall Britànic i encara, car també allà gairebé tot són marques. És el món d'avui i no queda més remei que adaptar-se i gaudir-ne, bars, tasques, itineraris turístics, història recreativa, teatralitzacions diverses i trets de trabucaires. Un altre tema és el de les bicicletes, un tema que van dir que s'arranjaria, els de l'ajuntament, quan van entrar, i que continua de la mateixa incontrolada manera. La bicicleta, de moment, continua sent anònima i fins que no tinguem un disgust seriós em temo que no s'hi posarà un control seriós, també. 

No em vull queixar de tot, moltes coses s'han fet bé, la ciutat té llocs molt bonics i ben arreglats, però també es pot morir d'èxit, com és ben sabut. Com vaig escoltar al senyor González Ledesma en una ocasió, Barcelona és la meva mare perquè m'ha vist néixer i la meva filla perquè la he vist canviar. I avui, ai, els fills creixen i canvien molt de pressa i també ens donen ensurts i disgustos de tant en tant i alguns surten ben esventats malgrat la pedagogia moderna i l'escolarització massiva. De vegades, gairebé ni els reconeixem, de grans. Per altra banda, les mares també tenien els seus secrets ocults, segur que sí.

Cròniques murcianes: Cartagena, romans, bizantins, musulmans, cantonalistes i moltes coses més

Quan jo era petita corria una dita que avui pot resultar políticament incorrecte del tot, que feia: En Cartagena mar sin pescado, montes sin leña, mujeres p..., hombres c... y niños mal educados. Imagino que aquesta dita l'havien elaborat els rivals urbans de la ciutat de Cartagena, potser els mateixos murcians de la capital, qui sap. A Mieres, el poble garrotxí del meu pare, deien dels Santa Pau: Santa Pau, vila merdosa, poca gent i carmellosa, Santa Pau, vila merdera, poca gent i carmellera. Per als no iniciats en el tema aclariré que això dels carmells feia referència als mocs que penjaven dels nassos dels del poble veí. De dites d'aquest tipus n'hi ha un munt, sovint els més propers són els més imaginatius a l'hora d'inventar refranys que malmetin el nom del poble rival, rivalitat que, com és sabut, tot i que jo ho he sabut fa poc, prové del que vivia a l'altra riba i competia per al gaudi de l'aigua, bé preuat i avui no tan valorat com caldria en els nostres petitburgesos verals.

Cartagena és avui una ciutat esplèndida, amb un centre urbà magnífic, cases remarcables modernistes i eclèctiques, que és com en diuen de les cases de l'època modernista que no responen als esquemes als quals estem tan acostumats. La joia de la corona és avui el Teatre Romà recuperat, però té molts altres atractius i espais que m'han quedat pendents per a una propera visita, com ara el Museu Nàutic, el Casino o el Museu d'Arqueologia Subaquàtica. M'agraden els museus però sobretot m'agrada passejar per aquestes ciutats de mida mitjana tirant a grandeta. El mar els dóna un valor afegit, tot i que les ciutats interiors també tenen la seva màgia. Cartagena ha estat una ciutat de mariners i militars, m'ha recordat Livorno, Maó, Bastia i tants altres punts mediterranis que van ser objecte del desig estratègic de tants poders al llarg del temps. Totes s'assemblen però cadascuna té vida pròpia i característiques molt destacades.

Hem pujat al Castillo de la Concepción, al Parc Torres, conegut més aviat com a Parque de los Patos tot i que en aquesta ocasió d'ànecs no n'hi he vist. Al castell hi ha un interessant museu i es pot veure un vídeo que resum en una breu estona la història, diversa i moguda, d'aquesta ciutat. Fa alguns dies, en un comentari, en Francesc Puigcarbó va fer referència als Reis Catòlics i les repoblacions amb catalans i aragonesos però he d'aclarir que, malgrat que els Reis Catòlics i, sobretot, la reina Isabel, semblen tenir la culpa de tots els mals històrics, el tema de les primeres escabetxades i repoblacions van ser culpa, si és que en parlar dels fets d'aquells temps es pot parlar de culpes, del nostre Jaume I, sogre d'Alfons X, que li va demanar ajuda davant de les revoltes que provocaven els musulmans davant dels privilegis que es donaven als nous habitants cristians. Els Reis Catòlics ja es van trobar la cosa feta i Múrcia els va servir de punt important en el tema de la conquesta de Granada. La definitiva expulsió dels moriscos vindria en època de Felip III i és un tema del qual també cal parlar a fons i no de forma breu i arrauxada.

Aquestes terres no havien estat abans, cap bassa d'oli. Un rei musulmà, Ibn Mardanis, dit el Rei Llop, que va protagonitzar l'etapa més remarcable del regne musulmà de Múrcia, ja va tenir problemes amb d'altres reis musulmans, fins i tot amb el seu propi sogre, que era el de Jaen, i a més es va veure amenaçat per l'arribada dels almohades. Va aconseguir de mantenir una certa independència a base de fer amistat i tractes diversos amb els castellans i aragonesos, amb Ramon Berenguer va firmar un tractat sobre Fraga, ciutat de la qual ell havia estat governador. En morir, els seus fills van fer-se vassalls dels almohades i potser no podien fer una altra cosa. La història de la dita Reconquesta és complexa i diversa i no un conte de bons i dolents o una festa patronal de moros i cristians.

Abans d'això la ciutat de Cartagena ja havia tingut un intent bizantí de recuperació, després dels atacs dels bàrbars. I molt abans havia estat objecte de les lluites entre romans i cartaginesos, va ser fundada per Asdrúbal. La ciutat, com la majoria de ciutats i pobles, va patir èpoques de decadència i va gaudir d'èpoques de represa econòmica i cultural. No es pot estar mai tranquil. Un dels fets més singulars i poc coneguts és una revolució cantonal en contra del govern central, en el marc de la Primera República, que va ser reprimida, com tocava. Passo per alt la resta d'alts i baixos, durant la Guerra Civil va restar en poder de la República i també va patir força, no he pogut visitar en aquesta ocasió un refugi de la Guerra Civil, els refugis són també avui uns espais que desvetllen un gran interès turístic. 

Per a una informació més acurada podeu fer un repàs per la wikipedia. De tota manera, per aprofundir en el tema d'aquesta Cartago Nova tan fascinant m'he comprat un llibre que em sembla molt bo, Historia de Cartagena para principiantes, d'Alfonso Grandal López, arxiver de Cartagena i un d'aquests erudits locals tan imprescindibles i vocacionals que podem trobar, afortunadament, a molts llocs de la geografia nostra i dels altres. Malgrat el títol és un volum gruixut i acurat. La llàstima és que més enllà dels propis indrets dels quals parlen aquests llibres costin de trobar tot i que avui, gràcies a internet, la cosa és una mica més senzilla.

És a través d'aquesta mena de llibres com s'accedeix a la història de veritat, la quotidiana i propera, gràcies a la qual podem copsar una mica de la gran complexitat d'un passat que ens han explicat sempre de forma mal resumida i mal interpretada,  ideològica i maniquea, força infantil. Les coses són complexes i les voldríem senzilles, ai.

Sobre la fràgil autenticitat de l'arquitectura turística

La propaganda periodística està promocionant un llibre recent basat en una tesi doctoral sobre la impostura del Barri Gòtic. És habitual que ens venguin com a novetats descobriments o misteris ocults que algú ha desvetllat, sovint coses que son prou conegudes per la gent amb uns mínims coneixements culturals, al menys per la gent interessada en art, història o fins i tot en això que en diem l'invent de la tradició. No dubto gens de l'interès i profunditat del llibre però em temo que propiciarà tot un gènere que, de fet, ja existeix, dedicat a descobrir allò que suposadament no estava descobert i també les secretes intencions que han contribuït a la impostura.

Que el barri gòtic no és gòtic era, doncs, cosa ben sabuda. Els qui tenim uns quants anys hi hem vist construir fins i tot edificis gòtics. El temps passa i tot ho va harmonitzant. Si s'aprofundeix en qualsevol tema relacionat amb la història ens trobem amb moltes sorpreses. De vegades no s'hi vol aprofundir de forma conscient, no fos cas que molts mites acabessin per esmicolar-se, mites lligats a sentiments identitaris, per exemple.

Avui es fomenta un tipus de turisme molt frívol però que dóna grans beneficis, cosa important. Fa anys es va magnificar a Catalunya l'art romànic, en un intent de glorificar un passat català que convenia a la ideologia de la Renaixença. El gòtic nostrat tenia poca volada, el barroc era una bírria, el neoclàssic, una vulgaritat. Els edificis renaixentistes, lligats a una època més hispànica eren ignorats olímpicament. Quan, de fet, qualsevol passeig per pobles i poblets mostra, per l'època de les construccions, la bonança entusiasta que es va desenvolupar durant part del segle XVII i la primera meitat del XVIII.

Amb el turisme actual i sucós cada poble i vila ha volgut promocionar el que tenia i d'aquesta manera s'han revaloritzat, afortunadament, coses que no són romàniques. L'atracció turística es mou segons toca, a tots ens fan ballar una mica al so de les modes culturals, ens agradi o no. Fa uns dies ens vam ensopegar per Montjuïc dues turistes alemanyes que ens van preguntar per un carrer. Érem a prop del MNAC i els vam preguntar si l'anaven a visitar. Van respondre, molt sincerament, que ja estaven una mica tipes de museus, que havien vist coses de Miró, Gaudí, Dalí, Picasso i que ara els abellia més anar una mica de gresca.

Miró-Gaudí-Picasso-Dalí són les nostres marques actuals. Tot i que el romànic encara té algun pes. En la meva darrera visita al MNAC em vaig passejar gairebé en solitari per les sales d'art modern, on s'aplega la magnífica col·lecció que havia estat al Parc de la Ciutadella. Quan es va promocionar aquella exposició sobre Fortuny no hi cabia una agulla, a l'exposició temporal, però els Fortunys habituals són molt poc contemplats, el mateix que els Picassos, que també n'hi ha algun en aquell sector del museu. Hem hagut de basar una exposició sobre el realisme en Courbet per recordar que els pintors d'aquest gènere van tenir a Catalunya i Espanya una representació magnífica i que van ser objecte de la devoció culta i popular durant molt de temps.

Hi ha hagut, darrerament, una proliferació de llibres sobre misteris i secrets de la ciutat. La majoria expliquen quatre bajanades, històries molt conegudes, conjunts de refregits, vaja. Però sembla que es venen bé. També les rutes urbanes sobre temes esotèrics tenen èxit. Un altre tema que ven, avui, és la guerra civil, com ho mostra l'afició als refugis, uns espais durant tants anys oblidats de forma conscient per la població que els va haver d'utilitzar. La crónica negra recupera i mitifica les seves històries, els episodis viuen alts i baixos en la devoció popular i s'acostumen a reinventar per part de periodistes i escriptors. Fa poc hem patit un excés de textos literaris i periodístics sobre la vampira del carrer Ponent, una història molt explicada des que va passar i que, per cert, mai no es va acabar d'aclarir. L'excés d'informació no ha portat a noves descobertes sobre el cas.

Ens agrada pensar en conspiracions diverses, cosa que fa possible titolars com ara aquest que diu la impostura del barri Gòtic queda al descobert gràcies a... Sembla que la promoció turística obvia aquesta impostura quan passeja els ramats de gent pels carrerons vells del centre de Barcelona, carregats d'història i d'encant, malgrat el suposat engany. En tot cas, s'hauria d'analitzar l'explicació que els guies multiculturals fan als seus grups de viatgers per saber si els enreden o no. 

El fet és que qualsevol ciutat turística del món ven mentides i llegendes, parcs temàtics diversos, itineraris de dubtós gruix seriós. De fet això no és nou. Les relíquies que empenyien molts pelegrins a fer camins i desplaçaments eren falses en la gran majoria de casos i també hi havia qui ho sabia o s'ho imaginava. Un cas d'escenari turístic absolutament teatral és la bonica ciutat de Carcassona, per exemple.  La visió del romànic que tenim avui, esglésies de pedra vista, silencioses i amb un aspecte sobri i misteriós resulta absolutament falsa, ja que precisament tot el conjunt, exterior i interior, estava acolorit de forma cridanera. Però les lectures actuals no ens han volgut oferir ni tan sols una mostra aproximada d'aquells colors perduts. Sobre l'afició actual a la pedra vista i la mania als encalats antics hi hauria molta cosa a debatre. Els paisatges rurals també han patit aquest afany falsejador, per mostrar poblets de postal i pessebre que mai van existir.

Però és que tot plegat no té cap mena d'importància. L'aparença compta, molt més que la malmesa realitat, i també el fet de compartir amb la gent escenaris i paisatges. Per això no acabo d'entendre aquest afany actual a fer arranjaments urbanístics amb pegots diversos per tal que quedi ben palès que aquell trosset de paret no és autèntic. Autèntic del tot no hi ha res, car qualsevol edifici precisa ben aviat de conservacions constants que el van transformant. Per això em fa una mica de gràcia quan diuen que deixaran una ermita, una església, un palau com era. Com era, quan? El dia després de la inauguració en el cas, improbable, que es comencés a fer servir acabat del tot?

La història es va fent amb els segles i els afegitons diversos, per maldestres que siguin, volen dir alguna cosa i expliquen també la vida i els problemes dels homes, els seus canvis de mentalitat, els seus problemes, dèries i misèries. Per això les reconstruccions sempre seran traïdores. I per això el barri gòtic continuarà sent el barri gòtic encara que no sigui gòtic. Perquè els anys i la gent han anat convertint-lo en un conjunt molt especial, potser a causa, precisament, d'aquesta barrija-barreja que el temps i les humitats acaben conformant i fent coherent. D'entrada, les esglésies ja van perdre autenticitat, en certa manera, quan es va prescindir dels ciris i espelmes per utilitzar asèptiques lamparetes que no perjudiquessin l'antigor. O quan van prioritzar el seu aspecte artístic i històric per damunt del religiós. 

Tot és mentida o, en tot cas, tot és la veritat que ens hem anat construint al nostre gust, fins i tot la pròpia biografia en l'imaginari més íntim s'adapta al nostre desig. La història, l'art, sempre són contemporanis. Trobo molt bé que s'expliquin l'origen i els canvis soferts pels edificis venerables, que tot plegat se'ns presenti com una descoberta original lligada a conspiracions diverses amb base econòmica o política ja fa riure una mica. Els qui hem viscut sempre a Barcelona i hem rebut la tradició oral dels vells temps de la ciutat per part dels familiars no ens sorprenem de res de tot això, ho sabem i ho hem vist. Però el qui arriba de nou potser sí, ja que aquests dies m'ha vingut al cap com un professor de la Normal d'origen castellà, avui molt catalanitzat, que fa més de quaranta anys, quan jo era molt joveneta, ja ens va comentar amb certa ironia això del barri gòtic, que de gòtic-gòtic en tenia ben poca cosa. 

En tot cas el nostre barri emblemàtic no és l'únic en rumbejar d'antigor, pel món hi ha milers d'exemples semblants de la mateixa manera que molts fets no són com ens diuen que van ser i, encara que en siguem conscients, sempre hi haurà algú que publicarà llibres o dictarà conferències amb tot allò de les grans mentides de la història oficial. Descobrir enganys i secrets té la seva gràcia. Saber que grans edificis emblemàtics no són autèntics hauria de servir, en tot cas, per fer-nos generar respecte i estimació per aquells altres que no han pretès mai ser-ho, que ja formen part dels nostres paisatges íntims i dels quals has d'escoltar sovint que no tenen cap interès. Com ara les grans esglésies neogòtiques del XIX que no són de cap arquitecte de marca. Com la del meu barri, pobreta, que precisa d'un bon rentat de cara integral després d'haver patit els grans desastres barcelonins del segle passat.


En tot cas, autèntic o reconvertit, el barri gòtic em continuarà inspirant la mateixa devoció incondicional i la mateixa emoció de sempre, malgrat el turisme de masses, la proliferació de comerços de souvenirs poca-soltes i la seva dubtosa, tràgica o frívola història. Els paisatges íntims i subjectius tenem poc a veure amb l'autenticitat. Per això la seva destrucció visible ens produeix un sentiment de pèrdua molt dolorós, encara que l'element perdut sigui, fins i tot, una barraqueta camperola o un bloc de pisos sense denominació d'origen.