A BODES EM CONVIDES

Fa un temps escrivia sobre les estranyes tendències que maneguen el llenguatge habitual i recordo que incidia a l'entorn de l'ús i abús de la paraula encontre, que havia anat substituint partit, trobada i molts altres mots més senzills i menys redundants. No entraré a fons en aspectes filològics i semàntics en els quals no sóc especialista però, en tot cas, amb els anys constates com sovint tenies raó en les teves percepcions quan es retorna, no se sap ben bé com, a la senzillesa i la normalitat primitives. Un cas com un cabàs, relacionat amb les xarxes, va ser allò del bloc i el blog, per acabar-ho d'adobat també es va intentar que per a denominar això que ara faig, una entrada, un article o el que sigui, es va determinar que calia dir apunt. 

Hi ha dogmàtics de les normes oficials per als quals sembla que les directrius oficials siguin el déu i la deu de la llengua seriosa. Sobre blocs i blogs van existir debats sucosos, amb aportacions diverses. El bloc no tenia cap raó d'existir però els seus defensors eren legió. Amb el temps i amb la lògica es va prioritzar l'etimologia i es va tornar al blog, encara que fos de forma discreta i quan els blogs ja no tenien el pes dels inicis. Abans de blocs s'havia intentat popularitzar bitàcoles, dips... no sé si algú recorda tot allò que ja sembla el passat remot de la bloguística nostrada.

Hi ha paraules que no es pas que no siguin admeses pels diccionaris canònics sinó que no eren gens habituals fins que algú les va començar a fer servir/utilitzar. Una de la qual s'abusa avui és el relat. Em mirava fa un parell de dies un debat matiner a l'entorn del tema de l'ETA i la paraula relat es van repetir centenars de vegades en poc menys d'una hora i escaig. Hi ha paraules que m'encantaven i van desaparèixer, com allò de les novel·les d'enjòlit, una troballa avui gairebé marginal, ja. Tinc una mania especial a aquesta làmpada que ha substituït el llum i que, si bé ja existia, no feia referència al mateix. És clar que sovint dèiem làmpara i per tal de no acceptar les làmpares castellanes es va recuperar i difondre la làmpada, que em sona a ball brasiler, més aviat, mentre el pobre llum, a l'entorn del qual i per tal de diferenciar el llum i la llum, havíem fet exercicis prehistòrics en els cursets de català de la resistència.

Darrerament s'ha estès el costum de dir boda a aquest esdeveniment que abans era sagramental, en general, i avui sovint és laic, cívic i descregut. Sempre, al menys en el meu entorn, havíem dit casament i la boda, més aviat les bodes es reservaven a esdeveniments de molta categoria, casaments dels protagonistes de rondalles o passatges evangèlics com aquell tan conegut de les Bodes de Canà, tot i que els puristes d'aleshores utilitzaven el mot noces per no caure en bodes amb rerefons hispànic, em temo. Avui, però, això de la boda, amb el seu derivat informal, bodorrio, s'ha generalitzat a bastament, en les publicitats i a tot arreu. Ara mateix acabo de veure de nou una coneguda fotografia que mostra un casament a les barraques de Montjuïc i que demostra que la gent, allà, també es mudava quan calia, i qui l'ha posat de nou al facebook ha titllat l'esdeveniment de boda.

També les tendes, que abans eren tan sols les d'acampar al volt del Foc de Camp mentre entonàvem boniques cançons excursionistes que avui recordem amb enyorament, ara són, de fet, les antigues botigues de tota la vida, al menys de la meva, de vida. Encara pitjor és anar a fer xòping, però això ja seria un altre tema i el tractarem en una altra ocasió. Durant un temps, entre dos mots, sempre es prioritzava, fos o no canònicament correcte, aquell que més s'allunyava del castellà, per motius polítics, cosa que contradiu l'altra tendència possible: utilitzar el més semblant al que és popular en castellà per tal de no posar entrebancs als usuaris. Tot canvia, el llenguatge també, i sempre existeix una mena de tensió entre les imposicions oficials i acadèmiques i allò que es cou al carrer. 

Avui, amb l'alfabetització generalitzada i l'increment del català als mitjans de comunicació, la cosa està molt més unificada i diria que a la baixa. Per la tele i la ràdio escolto moltes bestieses. O així m'ho sembla tot i que, al capdavall, l'important, pel que fa al llenguatge, sigui pur i ortodox o esquitxat de barbarismes, amb perdó dels bàrbars, és que ens entenguem i que entenguem que menysprear qualsevol forma dialectal forma part d'un elitisme de molt poca volada, la veritat.

Per part meva continuaré anant a casaments, això de boda ho podem reservar per a les d'or, d'argent i la resta, tot i que en aquests casos, fa temps, ens agradava més allò de les noces. De casaments, ara, se'n fan molts menys que abans i em sembla molt bé. Encara més, pensava jo de jove que el matrimoni desapareixia de forma definitiva però resulta que si bé hi ha molta gent que no es casa, tot i que aleshores s'inventen formes administratives equivalents, més o menys, als llaços matrimonials tradicionals, qui avui es casa de forma oficial, en molts casos i encara que la convivència de la parella no sigui cap novetat ni hi hagi seguretat pel que fa a la durada de la relació, fa uns casaments tan exagerats i ridículs que em fan angúnia, la veritat. Tot és vanitat i cadascú que faci allò que li abelleixi però per criticar que no quedi.