EL MÈTODE FINLANDÈS

No sé com es poden prendre alguns iaios i iaies que conec, els néts dels quals van a escoles on segueixen el mètode de Finlàndia (sic), aquest altre costat de l'esperança quan s'ensopeguin amb un món atrotinat, burocràtic, amb més fatxes agressius que pels voltants de casa i amb un personal que no manifesta en cap aspecte del seu tarannà els efectes de la perfecció pedagògica que tant ens han predicat. A sobre, tothom fuma com un carreter, com un carreter dels d'abans o dels de fa quatre dies, fins i tot es fuma mentre es prepara el dinar en un restaurant que m'ha evocat en molts aspectes el de les Tapes del senyor Corbacho, fins i tot l'amo del restaurant m'ha recordat físicament el malaguanyat Ángel de Andrés López.

Hi ha dolls d'humor, suposo que finlandés, en aquesta estranya història que sembla senzilla i no ho és gens. Ha rebut bones crítiques, el director finès té moltes devocions, jo no en sóc tan incondicional. Els anacronismes visuals fan gràcia i també s'agraeix que pel món hi hagi tanta bona gent intentant ajudar qui sigui, vingui d'on vingui. Fa un temps recordo haver vist un reportatge sobre xarxes d'ajuda clandestina que s'endegaven per Andalusia per tal d'ajudar la gent que arribava en pateres, aquestes embarcacions que la normalització absurda, de la qual parlava avui mateix, va convertir en pasteres, amb les quals no tenen ni han tingut mai res a veure. Valia més haver triat barca o barqueta o barca precària. 

M'ha agradat aquesta música de la peli, amb tocs de country, de fado, de tango. En contra de la bona gent hi ha tot un sistema de coses que no es pot defugir, els centres d'internament, la paperassa, la inoperància dels governs, els carallots totalitaris que cerquen brega, l'absurd, en definitiva. Al capdavall, com que les solucions per a les col·lectivitats no existeixen, la gent s'ha de buscar la vida com pot, com aquest pobre sirià de bona fe, però gens ingenu, a qui li ha caigut al món a sobre sense saber ben bé com ni perquè. Per sort, també ens estalvien aquí l'inevitable romanç amorós entre el refugiat jove que ve de lluny i alguna noia del país amb bon cor i bones cames, disposada a ser parella lingüística quan calgui. 

Kaurismäki pot agradar o no però ningú no li pot negar coratge i originalitat, alguns fragments de la història m'han recordat a més algunes pel·lícules de Kusturica, tot i que aquest segon és molt més agre i estripat, pel meu gust, és clar. La pel·lícula té un final obert i a mi els finals oberts no m'agraden gaire. M'agrada que les coses tinguin un final convencional, tot i que si aquest és feliç o no, com deia Huston, depèn ben bé d'on poses el The End. 

El director, sense manies ni prejudicis, admet que ha fet una pel·lícula tendenciosa, que vol influir en la manera de pensar del públic, vana pretensió, com ell mateix reconeix. La vida continua, amb refugiats o sense i com fa aquell famós poema, tan copiat i repetit, de Joana Raspall: si tu fossis nat/ a la seva terra/ la tristesa d'ell/ podria ser teva. La inoperància d'això que en diem comunitat internacional en casos de tragèdies col·lectives de les quals no n'arribem a conèixer mai del tot ni les motivacions ni les implicacions, és escandalosa. 

També clamen al cel les ridícules explicacions sobre els conflictes que ens amollen des dels mitjans, amb ben poques excepcions i, això sí, il·lustrades amb morts i ferits, millor si són criatures. Sembla que els drets d'imatge de les víctimes són inexistents. Fins i tot la protagonista de La Treva, aquella fotògrafa outsider que per aquí va interpretar la Clara Segura, admetia que continuava fent fotografies dels desastres, de forma obsessiva, malgrat que les víctimes ensangonades protestessin.

I que no em diguin que la visió de la desgràcia serveix per a sensibilitzar-nos, que ja estem prou sensibilitzats. I emprenyats. Sí, ja sé que si vols pots trobar informació més aprofundida per molts mitjans, però no resulta gens senzill que t'expliquin les coses de forma intel·ligible, la veritat. Aquesta pobra víctima innocent de les circumstàncies admet que no sap pas d'on queien les bombes que van acabar amb una gran part de la seva gent, ni qui les llançava de forma indiscriminada damunt de la població. Kaurismäki ens evita detalls sinistres i imatges retrospectives punyents i aconsegueix colpir més el personal que no pas tanta pornografia de la violència com ens amollen un dia sí i un altre també.

Tot plegat fa que també demanis als poders celestials allò de l'acudit, verge santa, que em quedi com estic.