LA MORT ABANS DELS CINQUANTA

No crec que a la gent normal, de sentiments normals, li sigui indiferent la mort d'una persona relativament jove, encara que, com en el cas de Carme Chacon, no fos objecte de les devocions d'una gran part de catalans d'un altre tarannà, fins i tot d'un altre tarannà en el camp socialista. Per les xarxes he llegit avui molts planys sobre aquesta desaparició però també bestieses diverses, com sol passar, i és que avui sembla que ni tan sols la mort aconsegueix, durant un breu temps, consensuar el respecte temporal vers la persona traspassada. No era Chacon una persona que em resultés ni propera ni simpàtica per molts motius, però avui no toca fer valoracions professionals.

Potser a Carme Chacon la va perdre, en la seva fulgurant carrera política escapçada, un excés d'ambició, no ho sé. En tot cas encara tenia molt de camp per córrer i no se sap mai. La recordo quan encara jo no sabia ben bé qui era i la van fer, molt jove, ministra de l'habitatge. A la televisió, on l'entrevistaven, trucaven joves que expressaven la seva esperança en què una noia jove incidís en el problema de l'escassedat i el preu dels pisos. Avui tothom evoca el seu pas pel Ministeri de Defensa però jo la recordo més aviat en aquell primer pas, tan breu, per la política d'alta volada.  Els primers temps de l'etapa Zapatero van enllumenar una esperança efímera sobre tots nosaltres però ja sabem com va acabar.

Va durar poc en aquell càrrec i semblava una dona imparable, ho semblava excessivament, qui sap si la constatació d'un risc vital, com ara aquesta maleïda cardiopatia congènita, no produeix una certa necessitat de superació, qui sap. Hi ha persones que no mostren ambició per fer coses fins que no passen un tràngol gros, n'he conegut alguns casos. I és que em semblava una persona que, sense tanta pressa, podia haver arribat molt més lluny, però avui tot ho veig des d'una altra dimensió.

És curiós, tinc una novel·la inèdita en la qual un dels personatges és una dona ambiciosa, jove, ficada en política i a la qual l'ambició professional i política li ve a través de la superació d'una leucèmia, quan era petita. No vaig pensar en cap moment en Chacón quan escrivia el llibre, que tinc al calaix des de fa molts anys, però avui no he pogut evitar fer un estrany paral·lelisme. Pel que fa a l'edat en què ha mort, una edat en la qual en els nostres temps considerem una persona encara molt jove i amb totes les seves facultats en actiu, el fet és que en aquesta edat, més o menys, han mort persones conegudes, moltes de les quals, dones: Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig...

També he conegut la mort, a aquesta edat, de persones amigues, que no han estat famoses. Com ara la Maria Àngels Barba, gran persona i gran mestra. Era germana de l'arquitecta Rosa Barba, la qual també va morir relativament jove. Vaig estudiar amb ella magisteri, va venir al meu casament, jo vaig anar al seu. Vam compartir sortides, excursions. En una ocasió vam anar totes dues soles al Santuari del Paller, jo no hi havia estat mai, ella era escolta i coneixia molts indrets. També vam fer una altra sortida, totes dues, al Far. 

Ens vam casar i cadascú va fer el seu camí, ella va tenir quatre fills, li encantaven les criatures. El seu marit també era mestre. Feia anys que no ens vèiem i en una ocasió ens vam trobar, demanant unes autoritzacions per a visites, a la mútua mèdica. El meu problema no va ser res important però el seu va fer que aquell mateix estiu m'ensopegués amb una esquela al diari que em va trasbalsar. Havia mort i ja no ens trobaríem mai més enlloc.

En una ocasió, per la televisió, van fer un documental sobre la seva germana arquitecta però en cap moment van mencionar la Maria Àngels, se'm va fer estrany. La recordo sovint, de la mateixa manera que recordo tanta gent de la meva generació i d'altres, que ja no retrobaré mai, imatges a les fotografies, ombres del passat. La recordo en una ocasió en què vam anar a Montserrat, tota una colla de la Normal, i al vespre fèiem gresca, crec que és l'única vegada que la vaig veure una mica empipada ja que no la deixàvem dormir. La recordo quan em va ensenyar la casa de Gaudí del carrer de les Carolines, que jo desconeixia, la recordo quan, en una ocasió, vam anar a estudiar a casa seva i la seva mare ens va portar pa amb xocolata per berenar. 

Quaranta-sis anys són molt pocs per morir. Però considerant que cada dia mor al món molta gent que les ha passat magres, de forma violenta, injusta i absurda, haver fet una vida convencional, amb elements convencionals, estudi, feina, amor, fills, sembla un regal del destí, un regal que potser no hem fet res per merèixer a fons, no ho sé. La  vida és molt amable, deia el meu pare, que n'havia passat de tots colors. En tot cas la vida és l'únic que tenim i cadascú l'ha de viure el millor que pot, sap i el deixen. Descansin en pau tantes dones de la meva generació i de tantes altres que no han pogut, com jo, arribar al portal de la vellesa.