TEORIES RETROSPECTIVES A L'ENTORN DEL GÈNERE NOVEL·LÍSTIC

En repassar el diari del primer d'abril del llunyà 1973 m'he ensopegat amb un divertit i irònic article de Joan Fuster sobre la novel·la. En dedueixo, pel contingut, que Fuster no era un gran amant del gènere, però em puc equivocar, ja que Fuster va ser també un personatge heterodox, avui poc recordat en profunditat. Fuster va col·laborar sovint en el diari La Vanguardia. Quan l'any 1976 es va publicar, amb una gran campanya mediàtica, el diari Avui, a l'entorn del qual crec que encara està pendent un estudi aprofundit, recordo que algú va comentar a Fuster com era que s'estimava més publicar a La Vanguardia i l'escriptor va manifestar que pagaven millor i de forma puntual, cosa que avui deuen continuar pensant alguns estranys col·laboradors outsiders del nostre diari més llegit i més criticat. L'Avui va començar bé però va tenir alts i baixos i una administració deficient tot sovint, així com una línia editorial una mica -o molt- erràtica. Tot i amb això, el trobo a faltar, crec que el que en queda no és ben bé el mateix ni tampoc el diari estrella del jovent d'avui, l'ARA, em fa el pes del tot, però qualsevol diu res, que tinc amigues que en són devotes seguidores.

Fuster ironitza a fons sobre la novel·la, un fruit del romanticisme, de fet. La novel·la emblemàtica, segons un professor que havia tingut Fuster a la facultat de dret, seria Els tres mosqueters, una mala novel·la, ben mirat, però que va assolir un gran èxit i continua vigent i propiciant pel·lícules de darrera generació, com passa amb Jane Eyre i unes quantes més. En aquells anys setanta el tema de la novel·la en català era molt vigent, havia estat un gènere menystingut pels poetes i assagistes nostrats, en el fons era a causa d'allò tan vell de la guineu i el raïm. Es pontificava sovint sobre què era o no era una novel·la, els debats eren sucosos i crec que hem perdut molta capacitat de debat i crítica distesa, en els darrers anys.

Fuster evoca un personatge molt interessant, avui oblidat, com tants altres, Mariano de Cabrerizo. El senyor Mariano era fill de gent hidalga aragonesa. Pertanyia a una família nombrosa, tots els seus germans es van dedicar al camp, excepció feta d'un capellà i d'ell mateix. El nostre personatge va emprendre tota una aventura editorial valenciana, intentant espanyolitzar el romanticisme europeu. Malgrat que avui tot plegat ens pugui fer somriure va aconseguir donar a conèixer autors com Byron, per exemple. Entre els autors que van escriure llibres d'aquest estil per les espanyes trobem, per exemple, Ramón López Soler, que va plagiar molts passatges de Walter Scott, tot i que en aquella època el plagi no era vist ben bé com ara. Mariano de Cabrerizo va ser padrí de bateig de Blasco Ibáñez, un escriptor que amb les seves novel·les d'èxit va fer diners a cabassos i va ser conegut a nivell internacional. I que consti que de joves vam tornar a patir amb ell quan per la tele van emetre Cañas y barro, per exemple.

De l'article que menciono en copio aquest fragment amb la teoria de l'editor sobre el gènere:

Y Cabrerizo —1818: atención a la fecha— dejaba caer esta feliz definición: «La novela viene a ser una máquina eléctrica que el novelista dispone conforme necesitan los lectores para que reciban un sacudimiento más o menos fuerte; pero siempre ha de partir, la acción de un hecho verosímil e interesante, y ha de tener por objeto un bien moral...» Lo del «bien moral» lo dejaremos a un lado. La referencia a la «electricidad», en cambio, ha de conmovernos. 1818 era —en todas partes, y más en Valencia— puro dominio del candil, del quinqué, de la cerilla. En ese contexto, la noción dé «electricidad» adquiría un alcance" que hoy no llegamos a entender del todo... De todos modos, lo que el novelista y el editor del novelista se proponían era el «sacudimiento más o menos fuerte."..». Una entera y verdadera «teoría de la novela». 

Fuster continua fent broma seriosa sobre la teoria i sobre les teories que en aquella seva època, avui també llunyana, havien escrit i defensat gent com Lukács i d'altres admirades i comentades patums de la nostra joventut. Evoca i potser fa una mica seu el menyspreu vers el gènere de Paul Valéry, molt del gust, potser, de les elits antinovel·leres de la cultureta. I acaba amb una reflexió impagable:

Los asuntos de cada día no son «novelescos». Lo que Valéry imaginaba que era una «novela» —la marquesa yendo de un lado para otro—, se reducía a una mera «nota de sociedad». Los novelistas qug saben a qué atenerse son «románticos». La novela es la gran creación del Romanticismo. Y pensada y proyectada como una prehistórica —paleolítica— «máquina eléctrica Y si no, la prueba al canto: ¿qué novelas son best-sellers? «Simplemente María», «El Padrino», «¡Oh, Jerusaleml». Tebeos frenéticos... Como «Los bandos de Castilla»... 

Cal recordar que Fuster menciona novel·les d'èxit del 73, avui la llista seria una altra i hi podríem afegir alguna cosa televisiva. Los bandos de Castilla era una novel·la de López Soler, per cert. Tot l'article és una delícia, com quan Fuster es refereix a què si la novel·la no és violenta, o verda, és rosa. Avui dir que una novel·la és rosa sembla un penjament però s'escriu molta novel·la rosa que no ho voldria ser, fins i tot novel·la rosa tenyida de fosc, amb algun crim pel mig. 

Cabrerizo va tenir alguns problemes polítics per les seves idees i conspiracions, eren temps difícils que avui no valorem en profunditat. Fruit de la seva experiència va escriure Memorias de mis persecuciones políticas de 1820 a 1836 (Valencia, 1854).

Avui es fa difícil debatre sobre la novel·la, en surten un munt cada dia, això de la novel·la negra ja és una plaga i la novel·la històrica n'és una altra. No hi ha dia de la setmana en el qual un o una periodista conegut, jove o vell, no ens promocioni una novel·la pròpia. No sé si un gran nombre de periodistes (però també metges, advocats, policies, cantants) són professionals frustrats, la veritat. Surt molta palla i alguna cosa que està bé, i ja no entro en valoracions qualitatives sinó en què els productes siguin, al menys, llegibles i distrets. Vaja, que tinguin una mica d'electricitat, en el sentit retrospectiu amb què s'hi referia Cabrerizo.

Aquí també es van escriure novel·les romàntiques i roses, en català, i es va fer teatre romàntic, plagiat sovint de veritables dramons estrangers. El paradigma de la novel·la rosa, moral i d'èxit va ser Folch i Torres, se l'ha menystingut força però a la majoria de lletraferits potser ens agradaria esdevenir tan populars i llegits per la gent normaleta com ho va ser ell. Pel que fa a l'electricitat, tampoc cal que ens electrocutin, és clar, i l'electricitat de Folch i Torres era moderada, controlada, políticament correcte per l'època i absolutament sostenible. Fa anys algú em va dir, en un comentari, que el meu blog era patufetista, m'ho vaig prendre com un menyspreu però potser era una lloança.

Com a teoria curiosa, la trobo molt actual, aquesta de l'editor Cabrerizo, encara més avui, quan fins i tot molts cotxes són elèctrics.