AUTORETRATS DEL NOSTRE TEMPS

Estem en un temps en el qual sovint es culpa tot de manca de pressupost i d'ajudes. Fa anys es feien moltes coses, a les escoles, a la tele o als teatres, amb una sabata i una espardenya. I amb dinerons, sobretot públics, s'han endegat moltes bírries i disbarats. Talleyrand, home lúcid i espavilat, deia que moltes bestieses polítiques s'havien evitat gràcies a la manca de diners. Jo diria que no tan sols bestieses lligades al món polític sinó també al món quotidià de cadascú. 

Quan es tenen quatre rals, en general, entrem en una estranya espiral destinada a fer-nos estirar més el braç que la màniga, canvis de pis, obres innecessàries a casa, consum inútil, viatges prescindibles i coses així. Fins i tot a nivell modestíssim, si surts de casa i portes diners -avui, amb les targes, això encara s'ha simplificat més- és fàcil que acabis per fer alguna despesa evitable, petita o gran.

Tota aquesta parrafada inicial ve a tomb pel fet que ahir vaig anar a veure Selfie, una curiositat cinematogràfica endegada amb la sabata i l'espardenya que mencionava, sense ajudes, amb mitjans precaris i actors desconeguts per a la gran majoria. El seu director és un home jove, Víctor Garcia León, jove de quaranta anys, però és que avui tot s'ha endarrerit molt i fins i tot sembla que la joventut no té un límit temporal precís. 

Selfie no és una obra mestra, no és rodona, però té molts valors de tota mena que fan que et resulti interessant i simpàtica. Un nen de casa bona es troba de cop i volta amb què el seu pare, ministre del govern, és empresonat a causa d'un munt d'embolics i corrupteles. Li embarguen la casa, la mare se'n desvincula, la germana guilla, la nòvia el planta, la minyona se'l treu del damunt i també se'l treuen del damunt els de la seva corda i el seu cercle habitual d'amics. I ell acaba a Lavapiés, entre gent d'esquerra, immigrants pintorescos, escoles de discapacitats i vivint de gorra a casa de l'amic d'una noia cega a la qual es lliga o, més aviat, és ella qui se li llença al damunt.

Posats a cercar simbolismes, tot i que, de fet, n'hi ha molts en aquesta història, tot plegat és una mena de faula sense moralina final. Espanya podria ser aquesta cega que no s'adona de la realitat i veu el que vol veure, mentre dreta i esquerra resulten inoperants i es miren el melic, sense aconseguir res més que repetir consignes tronades i enlairar pancartes i globets. La pel·lícula està rodada de forma artesanal, com aquesta selfie que li dóna títol. El seu protagonista, un perfecte carallot, però amb grapa i no pas més ximple i gandul que la resta, ens va explicant, a la seva manera, la situació en la qual es troba.

La pel·lícula ens deixa endevinar relacions que no s'expliquen a fons, com ara les familiars del protagonista, Santiago Alverú, una troballa. En ocasions sembla experimental però sense pretensions de nouvelle vague a la madrilenya, desvetlla simpatia i complicitats. També pot desvetllar inquietuds a la gent a qui allò políticament incorrecte fa repelús, no hi ha pietat ni lectures etèries a l'hora de mostrar el món berlanguià (hi ha ressons d'aquell cinema evidents en aquest mirall estrafet del present) de l'escola -o el que sigui- dels discapacitats, ni en algunes bromes a l'entorn de la ceguesa de Macarena. Una ceguesa tan física com espiritual, concentrada en els seus comentaris finals i que ho vol veure tot de color de rosa malgrat la realitat sigui gris o, directament, negra.  

Per sort, entre aquests dos móns que se'ns mostren i que sovint hem vist i patit, existeix, com sempre, gent normaleta i amb iniciativa, com ara aquest director de cinema i el seu equip, que vol fer coses innovadores sense lligar-se a clientelismes i subvencions i acaben per fer-les. El perill és que l'èxit els abdueixi i malmeti, que també passa i ha passat. 

Estaria bé que pels nostres verals hi hagués algú amb tanta iniciativa cinematogràfica, la veritat, potser per allò unamunià de què ens perd l'estètica no ens n'acabem de sortir. Molt de cinema nostrat no s'escapa encara del papà, mamà i patates sense oli. La història, si és que hi ha història, ens passeja per escenaris reals, com ara mítings peperos i de Podemos, amb la presència de polítics coneguts satisfets d'haver-se conegut i en la seva salsa, del signe que sigui. Inspirar-se en l'ara i explicar realitats que no grinyolin ni voler fer discursos de mentalització xarona, no és fàcil, la veritat. És clar que la cosa ve de lluny, si fins i tot la Trini d'Incerta Glòria tenia minyona!