CLIQUEU 'M'AGRADA', SISPLAU!!!

El darrer documental de l'espai 30 minuts, un dels pocs programes de TV3 amb cara i ulls dels que es poden contemplar en horari sostenible, tractava sobre el negoci que es genera al voltant de valoracions diverses difoses per la xarxa, els famosos like/m'agrada o els comentaris a l'entorn d'hotels i restaurants. De qualsevol cosa que surti, bona o dolenta, se'n deriva ben aviat un negoci. Aquests negocis poden ser fraudulents i moralment condemnables o amarats d'un cert i admirable enginy, com en el darrer cas explicat al documental, el d'un noi molt jove que ha endegat un sistema amb el qual intercala vídeos que vol promocionar entre d'altres vídeos de curiositats, molt visitats, d'aquests amb gossos simpàtics o d'altres situacions ximpletes però divertides, per exemple.

La xarxa, els telèfons i la resta és avui l'esca del pecat del present, com en un temps ho van ser les novel·les romàntiques, el cinema, la televisió, els jocs de rol o els ordinadors convencionals. A més a més dels experts en generar likes hi ha els experts en tractar les noves addiccions, reals o suposades. En aquests temes suposadament perillosos se'ns mostres casos extrems, nois i noies que ja deuen tenir problemes d'entrada i que no deixen anar el telèfon ni que els matin, metafòricament parlant. 

Totes aquestes coses, ara que sóc grandeta, les he escoltat sobre tants estris nous que ja no en faig cas, la veritat. Em sorprèn encara el gran nombre d'experts que sorgeixen per tot arreu, venedors de fum en la majoria de casos, però que en algunes ocasions assoleixen una credibilitat interessant, des del punt de vista sociològic. No sé si recorren als likes fraudulents per promocionar-se però el cert és que molts mitjans suposadament seriosos els donen una audiència envejable.

La promoció convencional, la publicitat, és lamentable, en general, ja ho era abans d'internet. Se'ns explicaven, quan érem joves, moltes brames. Un dels objectes de consum més condemnable, símbol del capitalisme desfermat, era la coca cola. Sembla que fins i tot Alberti, quan el jovent l'anava a visitar a l'exili, els recitava un poema anti americà i pro castrista en el qual sortia aquesta beguda malèfica. Deien que al cinema, entre les pel·lícules i sense que te n'adonessis, infiltraven anuncis de coca cola o d'altres begudes i que sorties del cinema assedegada i el primer que feies era anar a traguejar la cosa anunciada. Més endavant he llegit que realment s'havien fet algunes proves en aquest sentit, sense un èxit gaire espectacular. En tot cas, potser per motius legals, no van passar de provatures.

L'any passat vaig anar a una trobada a Palafrugell sobre blogs literaris. Va venir una experta en el tema, en el tema de promocionar blogs i d'altres espais personals de la xarxa. Va mirar una mica els dels assistents i ens va dir uns quants penjaments. En cap moment no va incidir en els continguts, en la seva possible qualitat o inoperància, en la qualitat de l'ortografia o del vocabulari utilitzat. No era el seu tema. T'explicava, això sí, com fer que sortissis el primer a la llista del google, com aconseguir fer pujar les estadístiques de visites, augmentar els famosos likes, sortir al twiter de forma reiterativa. Al principi d'això dels blogs van sortir molts experts sobre tot plegat, alguns de molt dogmàtics, per cert, que pontificaven sobre tota mena d'aspectes que avui fan riure. 

Vam caure en el parany, fins i tot, de incloure estadístiques en els nostres raconets i mirar com anava la cosa de les visites. La quantitat, ai, es va prioritzar ja aleshores per damunt de la qualitat, centrada en el tipus de comentaris que t'escrivien persones amb seny i una certa cultureta. Recordo algú, avui desaparegut de la blogueria del present, que assegurava que amb menys de cinquanta visites diàries ja podies tancar la paradeta. D'aquelles pols van venir aquests fangs, com vaig sentir dir fa uns dies a un periodista de culte i èxit mediàtic reconegut del qual, però, una amiga m'ha fet veure que ja no repeteix tant, de forma insistent, com feia abans, la molta gent que el visita i les moltes vegades que és allò del trending topic, un  símptoma preocupant, la veritat.

Tampoc no cal caure en l'elitisme de Juan Ramón Jiménez, amb allò de a las minorías, siempre. En tot cas al destí agraeixo tres coses, en les meves velleses, poder escriure el que em sembla i quan em sembla, no haver de viure de l'escriptura ni de res que comporti competició per l'audiència i haver pogut conèixer l'època de les xarxes socials i els telèfons màgics del present, tan criticats i tan útils i educatius, diguin el que diguin els experts tocadallonses.