PREMONICIONS POLÍTIQUES

Fa uns dies, en aquest espai exhaustiu de la segona cadena a l'entorn del cinema hispànic, van passar El disputado voto del señor Cayo. Hi ha gent que no segueix amb atenció aquest llarg cicle i aleshores,  un dia, per casualitat, sense saber de què va la cosa, s'ensopega amb alguna història rància i posa al crit al cel, com va passar amb l'emissió de Raza. Cal dir que abans de les projeccions es fa un debat, malauradament massa breu, però que informa sobre les característiques, intenció i contingut del que vindrà després. La visió de moltes d'aquestes pel·lícules ens explica molt més sobre el país i els costums que qualsevol manual d'història, la veritat.

Veure avui aquesta pel·lícula pot sorprendre els més joves que pensen que el desencant polític és fill del present, quan ja a mitjans dels vuitanta la cosa anava a mal borràs. Potser, tot s'ha de dir, pel fet que havíem posat unes grans expectatives en un canvi que va ser com va poder ser i que no es va esdevenir fins que el dictador no va fer moixoni, que ja va costar. Quatre dies abans, com qui diu, aquella pressió popular, tan magnificada en el record, no va poder aturar unes darreres penes de mort, per cert. 

La pel·lícula segueix de forma força fidel  una novel·la breu de Delibes, autor sobre el qual ja he escrit en moltes ocasions. Que Delibes no aconseguís el Nobel i Cela sí ja diu molt de com van les coses pel món intel·lectual. Delibes va ser un home del seu temps, coherent, amant de la cacera, una activitat avui mal vista però que ell entenia d'una forma molt diferent, lligada a la natura i als seus paisatges castellans, com una activitat ancestral de subsistència dels humans. 

Delibes, que a partir de la mort de las seva dona va ser un home trist, era una persona recta i honesta, escrivia de meravella, en aquell castellà que avui sembla pertànyer a d'altres temps, el mateix que el català literari del passat. Tot evoluciona, potser ha de ser així. Quan jo estudiava magisteri algun bon professor jove de literatura ja trobava que Delibes era com d'una altra època. Crec que la valoració era injusta i parcial, la veritat. 

Del que sí que sempre es va mostrar satisfet Delibes, amb raó, va ser del tractament que el cinema i la televisió van donar als seus llibres,  sempre van ser tractats amb respecte, sense afegitons inútils, conservant l'esperit de l'autor. Explicava l'escriptor que aquest llibret li va inspirar la visió, gairebé carnavalesca, de les campanyes electorals de l'època, allunyades, ja aleshores, del món real, i que repetien tòpics diversos sense manies. 

Cayo és un paradigma excessivament idealitzat del pagès típic i, suposadament, pur, però això seria discutible quan sabem que no es parla ni amb l'únic veí que té. Es va lloar, aleshores, l'ambientació, les preses aèries, molt boniques, però a la pel·lícula hi ha algun recurs d'atrezzo una mica barat, com quan el senyor Cayo assenyala unes flors dient que són malves quan, en realitat, són floretes de test posades allà com un bolet.

Algunes crítiques actuals diuen que Bosch i Marimon, que van ser parelleta durant un temps, estan encartonats. Jo no els hi trobo pas, la veritat. És clar que Galiardo i Rabal estan tan bé en els seus papers que potser desdibuixen la resta. També sembla que al Rabal li hagin fet aprofitar el vestit i la gorra de pagès de Los santos inocentes, la veritat. 

Pel que fa a Galiardo, crec que mai no va estar tan guapo o tan interessant com aquí, ni abans ni després. El seu paper l'hauria pogut fer el Rabal ben plantat d'anys enrere, per cert. Galiardo va produir la pel·lícula, va ser un home amb una vida mogudeta i complexa, un vitalista apassionat i una mica turmentat en alguns moments de la seva existència. I un grandíssim actor en molts casos, sobretot a partir de la maduresa.

Amb les seves limitacions, El disputado voto del señor Cayo mostra la davallada de la política de partit convencional, ja aleshores. Les imatges de les primeres eleccions són en colors, les d'aquell present dels anys vuitanta, en blanc i negre. Tot ha perdut brillantor, els joves ardits s'han col·locat i els antics i sincers lluitadors moren gairebé en l'ostracisme, incomoden.  Fa angúnia comprovar com, tan aviat, van canviar les coses i com es va fer de la política un modus vivendi sucós i ple de possibilitats, amb algunes excepcions personals, que sempre n'hi ha. 

L'interès actual per temes a l'entorn de la Guerra Civil i la primera postguerra contrasta amb el poc que s'estudia a fons aquell passat recent i les seves misèries, potser es que encara queden molts testimonis en actiu, qui sap.

El poble, Cureña, és en realitat Cortiguera, un dels espais mítics de Delibes, avui revitalitzat, en part, gràcies a alguns joves que aprecien els valors d'aquells espais, tan poc coneguts per una gran part dels espanyols, catalans inclosos, de moment. Espanya, ens agradi o no, és molt més que  determinats polítics o que la historia dels Reis Catòlics passada per Franco o pels redactors de textos escolars normalitzats. 

Cayo no se sent pobre i no té res, per això no entén el missatge que li porten els tres visitants del poble, els quals acabaran per ensopegar-se, també en aquelles solituds, amb els altres, molt més inquietants. Hi plana per tota la història i per la seva lectura cinematogràfica un cert maniqueisme però veient el que veiem avui i llegint el que llegim això és peccata minuta.