DEL VALOR RELATIU DE LA HISTORIA

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.

-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...

(El sentit d'un final, Julian Barnes)

És habitual que s'intenti justificar el present amb referències al passat. Un poble, una nació, un estat, es justifiquen sovint intentant recórrer a arrels ancestrals  i a sentiments col·lectius patriòtics, encara que ens faci repelús tot plegat no està gaire lluny d'allò joseantoniano sobre la unitat de destí en la universalitat. Cada dia em sembla més absurd això de cercar documentacions pretèrites per donar fonaments a un present efímer i que té necessitats lligades a l'actualitat. 

No crec que els desitjos de la gent del present, per exemple, pel que fa referència a aspiracions polítiques de dependència o independència, democràcia o canvis polítics, precisin de cap mirada a èpoques en els quals, en general, la gent no decidia ni governs ni religions. Ni tan sols la llengua no ha estat objecte d'una tria sinó d'una evolució irreversible i força atzarosa, però, com en tants aspectes de la vida individual o col·lectiva ens agrada pensar que decidim alguna cosa. Com dic sempre, fent broma, en néixer no em van preguntar on volia fer-ho, ni en quina família volia caure ni res de res, tot va ser atzar, casualitat. 

Hi ha una gran afició avui a desenterrar mòmies, les mòmies són còmodes, no parlen ni opinen.

Sempre he tingut afició a això de la història. Quan vaig començar a anar a escola la història em semblava tot un seguit de narracions amarades de gent admirable, fets heroics, amors principescs i anècdotes molt distretes. Amb els anys, quan més llegeixes i escoltes, més t'adones de què tot és relatiu, els documents s'han falsificat, tergiversat, destruït i adaptat al que tocava, des de temps ancestrals. Malgrat tantes evidències sobre la invenció del passat adaptada a les necessitats del present, sempre surt algú que et vol obrir els ulls en relació als molts enganys que t'han amollat uns i altres. El pitjor és que els qui et volen obrir els ulls sovint t'enganyen més que no pas els anteriors. I en algunes ocasions fins i tot ho fan de bona fe.

Per fer-te una idea, sempre relativa i limitada, de fets històrics o de la personalitat de determinats protagonistes de la història, cal tenir coratge i constància a l'hora de llegir i escoltar, fins i tot, allò que no ens abelleix. Si ni tan sols no podem estar segurs de la pròpia història familiar, en la qual sovint s'amaguen secrets antics, mitges veritats i misteris d'aquests que tant de joc han donat a la narrativa, com podem saber res a l'entorn d'una història col·lectiva polièdrica i complicadíssima? No coneixem l'entrellat ni tan sols dels fets més recents. Podem escoltar testimonis, llegir hemeroteques, comptem amb més referències que en d'altres temps però, al capdavall, tot ens arribarà a traves del sedàs dels interessats, més o menys convincents.

Avui han proliferat els itineraris històrics, com que hi ha tanta demanda i oferta t'hi trobes de tot, però, en general escoltes moltes bestieses, moltes mitges veritats o, senzillament, mentides. Un exemple flagrant és tot això de la Vampira del Raval. S'ha demostrat a bastament, amb llibres més o menys documentats, les barbaritats que s'han explicat a l'entorn de la pobra senyora Enriqueta Martí. Malauradament tenim tendència a creure tot allò que compta amb un rerefons conspiratori en el qual els poderosos perversos es dediquen a excessos de tota mena amb impunitat.

Sobre aquest cas, fa poc temps vaig col·laborar de forma puntual en una ràdio del barri i després vaig estar comentant, amb una persona de l'emissora, això de la vampira. Era un xicot que havia fet la ruta i es va quedar de pasta de moniato quan em va sentir dir que tot allò era un cuento xino. Oh, com podia ser? Aquestes rutes devien passar filtres abans d'endegar-se, em va comentar. Hi ha persones que creuen que hi ha gent realment experta que basteix els filtres adients per tal que les coses siguin com se suposa que haurien de ser. Una mena d'allò que en el conegut concurs del meu temps en deien los supertacañones. No sé si el vaig convèncer, li vaig dir que hi havia llibres documentats, per si volia saber com va anar o no anar tot allò. 

En una ocasió, al facebook, algú també va penjar coses terribles sobre la dama en qüestió. Jo i algunes persones més vam insistir en què tota la història sobre els nens estossinats era una brama però més d'un i de dos ens van dir que, és clar, això és el que ens pensàvem des de la nostra ignorància, però que era cert, ben cert, encara que s'intentava amagar. I fins i tot va insistir algú en què els llibres recents que intenten explicar les coses eren una mentida més, se suposa que pagada pels encobridors perversos dels crims o pels seus descendents. Vaig escoltar d'altres bestieses, un periodista conegut deia un dia per la ràdio que si a Londres tenien el Jack l'Esbudellador nosaltres també teníem dret a la nostra vampira. Si les comparacions són odioses aquesta em va semblar, a més a més, surrealista.

El pitjor és que els explicadors d'història recreativa o fins i tot d'història seriosa tendeixen a pontificar perquè manifestar dubtes sembla, en aquest món de dogmes, un senyal de feblesa acadèmica. Quan un historiador seriós insisteix en els dubtes que s'apleguen a l'entorn del que sigui, la gent se sent insegura. M'he trobat amb què un mateix bon historiador el qual, en petit comité, t'admet les imprecisions i la manca d'evidències, quan ha de fer una xerrada dedicada al gran públic consumidor ho matisa tot molt més, amb cert temor davant de la possible rebuda d'un discurs que pot resultar impopular. 

Això m'ha passat amb fets sobre la Guerra Civil, a l'entorn de 1714, sobre personatges com Ferrer y Guardia... hi ha qui se t'enfada si li toques els mites, és clar. Molta ideologia actual s'ha bastit damunt de mites reinventats en lloc de bastir-se damunt de les aspiracions legítimes del present, i aquestes aspiracions no precisen d'història ni d'històries sinó de la voluntat dels contemporanis. 

Un personatge històric del qual sento no recordar el nom va dir que no hi havia cap derrota que una pàgina ben escrita d'un llibre d'història no pogués arranjar. Com manifesten  personatges d'una novel·la de Julian Barnes, la història es construeix amb les mentides dels vencedors però també amb els autoenganys dels perdedors. Per afegir llenya al foc hi ha qui pensa que la novel·la històrica, la pel·lícula o la sèrie televisiva són la realitat. 

Fa poc algú m'assegurava que Pilar Rahola era experta en història del segle XVIII i que Amela, que ha escrit alguna cosa sobre carlins, ho era sobre el segle XIX. De novel·les històriques n'hi ha de bones, mediocres i dolentes, però tot plegat té poc a veure amb la documentació amb la qual s'han bastit sinó, més aviat, amb la grapa dels escriptors. De vegades algú fa una novel·la històrica a base de farcir el text amb dates i referències, com si fos una mena de tesi doctoral. En l'entrada anterior escrivia sobre el Cal·lígula de Camus, l'obra de teatre utilitza la història com li sembla i Camus no era pas un expert en història de l'Imperi Romà, ni falta que li feia. 

I, encara, si la gent es dedica a escriure novel·les, té un passi, però alguns mediàtics han endegat llibres d'història recreativa i comercial, suposadament seriosa i fonamentada. Fa poc em vaig assabentar que un mediàtic que rumbejava d'historiador no tenia ni la carrera. No és pas que tenir la carrera vulgui dir, avui, gran cosa, però és que una amiga, davant de les meves reticències sobre la història recreativa escrita pel mediàtic em va assegurar que era un gran historiador. De tota manera, al capdavall,  creure en uns fets o en uns altres acaba per ser, ai, qüestió de fe.