Fa anys, molts, quan Mercè Rodoreda no era encara un valor suposadament indiscutible, hi havia opinions diverses sobre la seva literatura i alguns entesos de prestigi asseguraven que el millor d'ella eren els contes. Vaig escoltar tot sovint el mateix sobre Espriu. En el camp de les arts plàstiques també he sentit opinions sobre coses que tenen un cert paral·lelisme amb aquestes disquisicions, com ara que Picasso, o Dalí, eren millors dibuixants que pintors.
En teoria qui insisteix en aquestes mena d'evidències subjectives ho fa amb bona intenció però el cert és que en el rerefons hi sol raure un cert menyspreu per allò que, precisament, és el més conegut i reconegut d'autors i pintors i que potser, ai, ha arribat a ser del gust de la majoria, fins i tot de forma induïda, és clar. Ara els anys han passat i no ens podem desempallegar de criteris acumulats i valoracions llegides però a mi el que em va agradar més de Rodoreda va ser La plaça del diamant. La resta compta amb el seu personal estil, un dels mèrits de l'escriptora és haver sabut conformar un estil propi, però no em fa el pes, contes inclosos. Per cert, crec que deu provocar urticària a les escriptores que els diguin que se'ls nota la influència rodorediana, durant un temps aquest comentari era un clàssic que les dones sensibles i lletraferides havíem d'entomar de grat o per força, com si fos gairebé una lloança.
Recordo amb certa emoció com aquesta novel·la va trasbalsar la meva mare, que era una lectora intermitent i sense estudis però amb una gran sensibilitat. En general, quan algun llibre agradava a la meva mare jo considerava que aquell era un llibre amb alguna cosa especial, fins i tot metaliterària. Avui molts elements s'han afegit a aquelles lectures virginals, la pel·lícula, el teatre, les interpretacions diverses i la reconversió d'un llibre en lectura obligatòria per al batxillerat, elements tots ells que fan que no resulti fàcil evocar les primeres emocions que ens van desvetllar.
Crec que és una evidència el fet que les dones llegeixen més que els homes, narrativa sobretot. Tan sols cal donar un volt pels clubs de lectura o observar els préstecs de les biblioteques. Això no és ni bo ni dolent, és així i no és cosa del present, sinó que ve de lluny. Moltes revistes femenines que han evolucionat de ple vers la xaronada van néixer com a reculls de narracions breus, Lecturas, per exemple. Fins i tot a revistetes com Garbo sempre hi trobaves alguna narració interessant, moltes vegades d'autors i autores remarcables, tot i que en aquella època de la meva infantesa, en la qual em llegia tot el que trobava a prop, jo no era capaç de valorar el tema. A casa també entraven revistes llogades, d'aquelles que es canviaven, com els tebeos, i que venien de l'Argentina: Para ti, Vosotras... Dedicaven una bona part de la publicació a la narrativa breu.
Jo diria que les narracions breus escrites per dones són, de moment, ben diferents de les escrites per homes. Fa també una pila d'anys, en una escola d'estiu per a mestres i llicenciats, una professora de la universitat ens va posar Monzó, que jo no sabia qui era, pels núvols. Per tal de remarcar-ne l'excel·lència, a més a més, la comentarista va insistir en la pobresa lèxica del català de gent com Montserrat Roig i d'altres d'aquella generació, en comparació amb les meravelles monzonianes.
L'èxit d'aquest escriptor supera la meva migrada intel·ligència, té algunes narracions notables i originals, encara ho eren més aleshores, però, en general, tinc la percepció de què ha viscut del cuento, literalment parlant. Un altre tema sobre el qual es filosofava en aquells anys era què era o no era una novel·la. Monzó va publicar una cosa que se suposava que era una novel·la, tot i que hi va haver debats sobre la qüestió, La magnitud de la tragèdia. Com que a l'escriptor els postmoderns l'havien lloat tant no van gosar afirmar de forma contundent que el llibre era molt fluixet. Com a curiositat diré que fa pocs dies en vaig veure una reedició, en el taulell d'una llibreria de culte, amb d'altres llibres, tots ells etiquetats com literatura juvenil. Això de la literatura juvenil també ha estat un parany habitual que ha perjudicat molts bons llibres.
La gent que té uns deu, quinze o vint anys menys que jo pertany, de fet, a una altra generació i sovint lloa llibres que a mi no em fan ni fu ni fa, els de la Rojals, de Serés, Pagès, Márquez i d'altres. Aviat sorgiran els més joves del present i segurament les modes literàries tornaran a canviar i evolucionar. Tot són gustos i cadascú és fill del seu temps, les lectures generacionals sempre han conformat senyals de pertinença, el mateix que qualsevol producció artística.
Un altre tema és que em remarquin qualitats i originalitats que acostumen a ser subjectives i relatives. M'imagino que ens agrada allò que, d'alguna manera, connecta amb el nostre tarannà i amb la nostra història personal. Hi ha, pel meu gust, un culte excessiu a la novetat en tot, però potser ha de ser així i està bé que sigui així. Trobar el darrer llibre de Xirinacs és una empresa complexa però les reedicions dels llibres de la Rojals els trobes en llocs remarcables, a la vista i amb recomanacions explícites, per posar el primer exemple que em ve al cap.
Fa alguns dies Joan de Sagarra, a qui segueixo, feia broma i criticava la possibilitat de què en l'ensenyament reglat sigui obligatori el visionat de determinades pel·lícules considerades clau en el camp del cinema contemporani. El mateix es criticava, fa anys, sobre el fet de què la literatura fos una assignatura acadèmica obligatòria. La tria sempre serà subjectiva i Sagarra explicava sucoses anècdotes sobre coses com ara el menyspreu de gent com Sartre per títols del cinema que després han estat de culte o la seva lloança per títols que avui considerem mediocres. He manifestat en més d'una ocasió que no m'agrada recomanar res ni que m'ho recomanin, de tota manera, em contradic, sovint, sense mala intenció, he escrit sobre llibres, pel·lícules i obres de teatre que m'havien agradat. M'adono que tot és absolutament subjectiu però també, ai, temporal.
Allò que m'agrada avui potser no m'agradarà demà i no m'agradava ahir, qui sap. Em trobo amb amigues amb qui parlo sobre llibres i d'altres produccions culturals i llegeixo blogs interessants sobre aquests temes però tot m'ho prenc amb una certa distància, la mateixa que espero que tinguin els lectors i lectores que passin per aquí, és clar. Pel que fa a les recomanacions que es poden llegir als suplements culturals de la premsa, fa temps que me'ls passo pel folre, des que vaig descobrir les pressions diverses a les quals se sotmet el periodisme cultural d'aquest país, hi ha llibres que ningú no comentarà mai en aquests suplements i autors els quals, escriguin el que escriguin, tindran el seu raconet ben intencionat i la seva promocioneta.
Ves, avui anava a escriure sobre uns llibres de narracions que he llegit darrerament però me n'he anat pels turons d'Úbeda, frase feta castellana que tradueixo de forma literal i no com he trobat en un diccionari de correspondències, on he llegit que és com allò de què el llegir no et faci perdre l'escriure, cosa que a mi em sembla, la veritat, que té poc a veure amb l'excursió hispànica pels cims andalusos.
Recordo amb certa emoció com aquesta novel·la va trasbalsar la meva mare, que era una lectora intermitent i sense estudis però amb una gran sensibilitat. En general, quan algun llibre agradava a la meva mare jo considerava que aquell era un llibre amb alguna cosa especial, fins i tot metaliterària. Avui molts elements s'han afegit a aquelles lectures virginals, la pel·lícula, el teatre, les interpretacions diverses i la reconversió d'un llibre en lectura obligatòria per al batxillerat, elements tots ells que fan que no resulti fàcil evocar les primeres emocions que ens van desvetllar.
Crec que és una evidència el fet que les dones llegeixen més que els homes, narrativa sobretot. Tan sols cal donar un volt pels clubs de lectura o observar els préstecs de les biblioteques. Això no és ni bo ni dolent, és així i no és cosa del present, sinó que ve de lluny. Moltes revistes femenines que han evolucionat de ple vers la xaronada van néixer com a reculls de narracions breus, Lecturas, per exemple. Fins i tot a revistetes com Garbo sempre hi trobaves alguna narració interessant, moltes vegades d'autors i autores remarcables, tot i que en aquella època de la meva infantesa, en la qual em llegia tot el que trobava a prop, jo no era capaç de valorar el tema. A casa també entraven revistes llogades, d'aquelles que es canviaven, com els tebeos, i que venien de l'Argentina: Para ti, Vosotras... Dedicaven una bona part de la publicació a la narrativa breu.
Jo diria que les narracions breus escrites per dones són, de moment, ben diferents de les escrites per homes. Fa també una pila d'anys, en una escola d'estiu per a mestres i llicenciats, una professora de la universitat ens va posar Monzó, que jo no sabia qui era, pels núvols. Per tal de remarcar-ne l'excel·lència, a més a més, la comentarista va insistir en la pobresa lèxica del català de gent com Montserrat Roig i d'altres d'aquella generació, en comparació amb les meravelles monzonianes.
L'èxit d'aquest escriptor supera la meva migrada intel·ligència, té algunes narracions notables i originals, encara ho eren més aleshores, però, en general, tinc la percepció de què ha viscut del cuento, literalment parlant. Un altre tema sobre el qual es filosofava en aquells anys era què era o no era una novel·la. Monzó va publicar una cosa que se suposava que era una novel·la, tot i que hi va haver debats sobre la qüestió, La magnitud de la tragèdia. Com que a l'escriptor els postmoderns l'havien lloat tant no van gosar afirmar de forma contundent que el llibre era molt fluixet. Com a curiositat diré que fa pocs dies en vaig veure una reedició, en el taulell d'una llibreria de culte, amb d'altres llibres, tots ells etiquetats com literatura juvenil. Això de la literatura juvenil també ha estat un parany habitual que ha perjudicat molts bons llibres.
La gent que té uns deu, quinze o vint anys menys que jo pertany, de fet, a una altra generació i sovint lloa llibres que a mi no em fan ni fu ni fa, els de la Rojals, de Serés, Pagès, Márquez i d'altres. Aviat sorgiran els més joves del present i segurament les modes literàries tornaran a canviar i evolucionar. Tot són gustos i cadascú és fill del seu temps, les lectures generacionals sempre han conformat senyals de pertinença, el mateix que qualsevol producció artística.
Un altre tema és que em remarquin qualitats i originalitats que acostumen a ser subjectives i relatives. M'imagino que ens agrada allò que, d'alguna manera, connecta amb el nostre tarannà i amb la nostra història personal. Hi ha, pel meu gust, un culte excessiu a la novetat en tot, però potser ha de ser així i està bé que sigui així. Trobar el darrer llibre de Xirinacs és una empresa complexa però les reedicions dels llibres de la Rojals els trobes en llocs remarcables, a la vista i amb recomanacions explícites, per posar el primer exemple que em ve al cap.
Fa alguns dies Joan de Sagarra, a qui segueixo, feia broma i criticava la possibilitat de què en l'ensenyament reglat sigui obligatori el visionat de determinades pel·lícules considerades clau en el camp del cinema contemporani. El mateix es criticava, fa anys, sobre el fet de què la literatura fos una assignatura acadèmica obligatòria. La tria sempre serà subjectiva i Sagarra explicava sucoses anècdotes sobre coses com ara el menyspreu de gent com Sartre per títols del cinema que després han estat de culte o la seva lloança per títols que avui considerem mediocres. He manifestat en més d'una ocasió que no m'agrada recomanar res ni que m'ho recomanin, de tota manera, em contradic, sovint, sense mala intenció, he escrit sobre llibres, pel·lícules i obres de teatre que m'havien agradat. M'adono que tot és absolutament subjectiu però també, ai, temporal.
Allò que m'agrada avui potser no m'agradarà demà i no m'agradava ahir, qui sap. Em trobo amb amigues amb qui parlo sobre llibres i d'altres produccions culturals i llegeixo blogs interessants sobre aquests temes però tot m'ho prenc amb una certa distància, la mateixa que espero que tinguin els lectors i lectores que passin per aquí, és clar. Pel que fa a les recomanacions que es poden llegir als suplements culturals de la premsa, fa temps que me'ls passo pel folre, des que vaig descobrir les pressions diverses a les quals se sotmet el periodisme cultural d'aquest país, hi ha llibres que ningú no comentarà mai en aquests suplements i autors els quals, escriguin el que escriguin, tindran el seu raconet ben intencionat i la seva promocioneta.
Ves, avui anava a escriure sobre uns llibres de narracions que he llegit darrerament però me n'he anat pels turons d'Úbeda, frase feta castellana que tradueixo de forma literal i no com he trobat en un diccionari de correspondències, on he llegit que és com allò de què el llegir no et faci perdre l'escriure, cosa que a mi em sembla, la veritat, que té poc a veure amb l'excursió hispànica pels cims andalusos.
4 comentaris:
lA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA, en arribar a la pàgina 3 la vaig deixar i allí està.
Quan a la Rodoreda, confesso no haver llegit res d'ella, vaig veure la Plaça del diamant que em va semblar un folletó, pero no puc opinar, de fet si vas pel carrer i preguntes, a banda de la Plaça del Diamant dubto que el 99& del personal hagi llegit res d'ella ni et sàpiga dir cap més títol.
salut
Francesc, jo crec que la Rodoreda és prou coneguda, acostuma a ser lectura obligatòria als instituts i la gent de la nostra edat l'ha llegit força o així m'ho sembla, dones sobretot. La pel·lícula era molt fluixeta, res a veure amb el llibre i el seu esperit.
Mirall trencat em va semblar molt mes fulletó però té els seus partidaris.
Sobre Monzó, se'ls guanya descansat, els seus articles periodístics són d'estar per casa, segons la meva opinió. Però es veu que li paguen bé, fins i tot li van dedicar una exposició personal al Santa Mônica!!! val més caure en gràcia... un altre es Pàmies però aquest al menys em cau més simpàtic tot i que també viu 'dels cuentos'
Ja he deixat escrit altres vegades que Rodoreda em sembla una bona escriptora. "Mirall trencat" remet a Proust però, és clar, no li arriba enlloc perquè no sembla tenir cap intenció de fer un retrat social. Ara bé té passatges de bellesa intensa, d'aquella que només pot parir un escriptor de raça com era ella. Reduir aquesta novel·la a fulletó em sembla això, afany de reduir. Reduccionisme, vaja.
Monzó va ser molt ben saludat pel seu innegable talent. És un contista audaç, original i amo i senyor de tot un estil. "La magnitud de la tragèdia" no era "Guerra i Pau" però jo no la vaig trobar gens fluixa i sí original i divertida i, ho repeteixo, una mostra d'estil. De Monzó m'interessen molt menys els seus articles i, encara menys, escoltar-lo a la ràdio. No ha pogut escriure la gran novel·la catalana que ell hauria volgut -té dret al somni- i s'ha posat a viure d'una columna que no és més ocurrent del que ho són centenars de converses quotidianes. Penso que la seva manca d'inspiració per crear una gran novel·la l'han convertit en un vividor dels media. Pàmies escriu innegablement bé però és hereu de Monzó i també deutor. El personatge em resulta sumament antipàtic i pedant, quan no directament groller, m'avorreixen els seus aires pel fet d'haver nascut i viscut a París i l'importància que es dóna quan parla del pare i, sobretot, de la mare. Un altra vividor a qui els de la RAC1, tan babaus, li riuen les gràcies encara que no en facin. Es nota que li tinc mania?
Les obres d’art es divideixen en dues categories: aquelles que m’agraden i aquelles que no m’agraden. No conec cap altre criteri (Txèkhov)
Glòria, faig meva aquesta frase de Txèkhov que es pot aplicar, també, a la literatura. Afegiria que també canvíem i el que ens agradava ahir potser no ens agradarà demà. En la mateixa escola d'estiu que comento on ens van pontificar sobre Monzó un altre professor, molt més escèptic, va comentar que el món de la literatura és una mica com la borsa, puja i baixa, cosa que amb el pas del temps es pot comprovar.
Sobre Rodoreda he discutit molt amb gent incondicional però les relectures del Mirall, a més a més de la sèrie de la tele, no van fer res més que solidificar la meva opinió, a més a més el llibre té truculències excessives, pel meu gust, és clar que Rodoreda té un fons truculent, llevat de La plaça del Diamant que encara em sembla el seu llibre més lluminós. No opino sobre d'altres, que em semblen entreteniments o sobre El carrer de les Camèlies, llibre que no he entès mai.
Sobre Monzó i Pàmies ja he opinat, res a afegir, Monzó em sembla sobrevalorat i Pàmies, mediocre. Però vaja, tot són gustos i moments vitals, he de dir que en ocasions algú m'ha fet veure en coses d'art o literatura aspectes que m'han fet reconsiderar opinions i també, a l'inrevés, trampes i mancances que no havia percebut.
Ja dic, són les meves opinions, reduccionistes o no, tot em sembla més relatiu a còpia de fer anys.
Una cosa que em sorprèn és la unanimitat actual sobre Rodoreda que contrasta amb la diversitat d'opinions d'altres temps.
Publica un comentari a l'entrada