Llegeixo en aquestes webs que evoquen efemèrides que avui fa anys de la mort del Patriarca Atenàgoras. Era l'any 1972, els temps estaven canviant, i jo gairebé havia oblidat ja aquell senyor de llarga barba blanca i bones intencions, segons ens explicaven. Hi ha mites recurrents que en algun moment semblen possibles, la pau mundial, la unificació de les esglésies... Fins i tot recordo monges modernes que ens explicaven a escola que aquella unificació començaria amb els ortodoxos, en aquella època la religió interessava, tenia un gran pes social a casa nostra i es vivien temps d'obertura i harmonia, lema, crec, de la bonica ciutat d'Esplugues, per cert.
L'obertura i l'harmonia van durar poc, moltes coses van canviar però no pas en el sentit esperat, em temo. A les reunions parroquials progressistes comentàvem aspectes de la política que no sortien als diaris però, també, el Catecisme Holandès o articles publicats a les Qüestions de Vida Cristiana montserratines. Ja quan jo estudiava a l'Escola Normal als vespres, més o menys en aquells anys, un professor ens va assegurar que la Unesco propiciaria manuals d'història vàlids per a tots els europeus, dels quals es bandejarien prejudicis, patriotismes abusius i triomfalismes absurds. Bé, res de res o poca cosa, ja ho hem vist. Atenàgoras i Pau VI van fer intents seriosos per a l'entesa i van anul·lar l'excomunicació mútua, vigent des de 1054!
Atenàgoras era modern per el seu temps, maçó, amb ganes de fer tirar endavant el tema de l'entesa i molts altres, va ser un home estimat i respectat però també controvertit. No sé si avui estem més lluny de l'entesa entre religions i de la pau mundial que aleshores. En la nostra vida quotidiniana d'espanyolets a la força i catalans sentimentalment independents la religió ja no és el que havia estat, malgrat que culturalment, ens agradi o no, pertanyem al catolicisme i això pesa i imprimeix caràcter, per més que reneguem dels orígens.
Aquests dies els senyors d'un grup polític, hereus ideològicament de grups polítics que en temps galdosos van aconseguir malmetre i enderrocar un nombre impressionant d'edificis religiosos, en lloc de reconvertir-los en espais per al poble i amb el poble, cremant els seus retaules, orgues, campanes, arxius i el que hi hagués a dins, capellans inclosos, han dit una boutade més, això d'expropiar la catedral. Em pregunto per què la Catedral i no la Sagrada Família o qualsevol altra església emblemàtica. De fet, avui, el patrimoni costa de mantenir i l'església quelitoca, com en dèiem en broma de la nostra, en alguns països, ja s'ha venut edificis. És clar que aquí no es tractaria de comprar sinó d'okupar, vaja.
En aquella època feliç, en teoria, que va de finals de mitjans dels seixanta fins a finals dels setanta jo era jove i crèdula i pensava, de bona fe, que els temps estaven canviant, com cantava Dylan, i que nosaltres no érem d'eixe món. La joventut té la virtut, com la infantesa i encara més, de què tot sembla nou i possible i et sembla que els d'abans ho han fet tot molt malament. La realitat és molt diferent dels somnis i avui, quan llegeixo coses sobre aleshores, m'adono de què el món era galdós, com sempre, ja que el problema és que el capteniment dels humans és com és i, com escrivia Txekhov, el problema som nosaltres. Avui hem perdut la innocència, l'arbre del bé i del mal del Paradís és, de fet, la xarxa, internet, ja no podem dir que no sabem què passa, tenim opinions contrastades a l'abast però, a fons, sabem tan poc com abans.
Mentre, potser de forma injusta, Pau VI no va ser un Papa que desvetllés simpaties, en comparació, per exemple, amb Joan XXIII, Atenàgoras ens semblava entranyable. M'agrada aquest segell commemoratiu, dos vellets xarucs però lúcids intentant que el món sigui una mica, tan sols una mica, millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada