Fa una setmana Joan de Sagarra escrivia sobre el seu pare. He conegut un munt de gent que bescanta La Vanguardia però suposo que la lleg en la intimitat, si no tots els dies, de tant en tant, com ara els caps de setmana. Sobre el periodisme nostrat n'hi ha per escriure una enciclopèdia, el recent llibre de Maria Favà sobre l'Avui d'ahir explica moltes coses, algunes de les quals ja s'intuïen a Servitud.
Hi ha qui m'ha comentat que es compra els dissabtes La Vanguardia pel senyor Moran, amb qui es pot estar d'acord o en desacord absolut, o d'acord en unes coses i en molt desacord en d'altres, però que té grapa i escriu molt bé, unes virtuts que no es troben a l'abast de la gran majoria. Un altre escriptor amb grapa i que escriu bé i que col·labora en el diari és Joan de Sagarra. Aquesta ha estat la gran virtut de la publicació, l'eclecticisme i la capacitat d'adduir heterodoxos.
Joan de Sagarra explicava, pels que no hàgiu llegir l'article, que una estudiant jove i bonica l'havia anat a trobar ja que estava fent una tesi sobre el teatre del seu pare. L'interès de la noia venia de la tradició familiar, la seva àvia havia fet teatre d'aficionats i era una gran admiradora de l'escriptor. L'estudiant aplicada va recordar al Sagarra fill que el 10 de gener de 2018 farà cent anys de l'estrena de la primera obra del Sagarra pare que es va dur als escenaris, Rondalla d'Esparvers, al Romea, és clar, amb un públic de categoria però també popular.
Joan de Sagarra dubtava de què es fes alguna cosa per celebrar l'efemèride, recordava com amb motiu dels cinquanta anys de la mort del seu pare ell havia escrit un article, queixant-se de l'oblit, i un dels pocs senyors aleshores en actiu amb cultura extensa, Ferran Mascarell, va fer el que va poder per arranjar el tema. Ara tot és diferent, amb la gent del Romea actual sembla que no hi té bona relació. Joan de Sagarra recordava així mateix a l'article com els grups d'aficionats s'havien fet seu Sagarra durant molts anys.
Sagarra, com Rusiñol, ha estat un personatge incòmode. Rusiñol podia ser burgès però Sagarra era... aristòcrata! I, quines coses, va connectar amb el poble de forma contundent i dilatada. Va escriure de tot i tot ho feia bé. En contra de l'opinió vigent, Sagarra, com Rusiñol, escrivia molt bé en castellà, això pot semblar un defecte a segons qui, el que passa és que no a tothom se'l jutja de la mateixa manera, depèn de la suposada ideologia, de les dèries i misèries de les capelletes i d'un munt de prejudicis vigents i obsolets.
Si alguns infants de la meva joventut recitaven els monòlegs de Capri també hi havia moltes persones que se sabien poemes i fragments de les obres de teatre de Sagarra. En les excursions en autocar d'un centre excursionista havia escoltat, per exemple, a una molt bona rapsoda amollant fragments de La Rambla de les Floristes. Aquesta obra va ser l'única, diria jo, que TV3 va endegar per a la pantalleta, amb la Sardà, l'enyorat Pep Torrents i un estol de bons secundaris. Va tenir èxit i vam creure que seria l'inici d'una gran amistat entra la nostra i el nostre teatre, però res de res.
La segona cadena, amb molts menys mitjans, havia muntat teatre del bo, divers i ben interpretat, algunes obres es poden veure online, al menys. Si la memòria és, com deien abans, el millor crític, he d'admetre que la millor versió que he vist mai del Cafè de la Marina va ser la d'aquells anys i aquella tele, amb Ovidi Montllor i Maife Gil en estat de gràcia. Més endavant, al Romea, en van fer una versió en viu amb Sansa i Torrents que no estava malament.
Avui coses com ara la lectura en veu alta, els rapsodes, les obres de teatre en vers, a casa nostra han perdut pistonada. Costa trobar actors que llegeixin i recitin bé entre el jovent, tot i que alguna perla amb intuïció t'ensopegues de tant en tant, el mateix pel que fa al castellà, a tot arreu couen faves, que diuen els de més enllà de l'Ebre. Queden rapsodes bons, aficionats, he assistit a alguna trobada d'aquestes. Recitar bé és difícil, llegir bé, el mateix. Es pot caure en l'histrionisme i l'exageració, s'ha de fer teatre sense que sembli que en fas però amb cert èmfasi, no sé si m'explico, ja que no és senzill explicar el que vull dir.
Fa uns dies vaig anar a un homenatge a Martí i Pol, es recitaven poemes seus i es cantava cançó francesa. Els recitadors, home i dona, tots dos ja grandets, ho feien bé però hi havia alguna patinada imperceptible, aquestes patinades tenen a veure, en ocasions, amb la intenció de fer les coses més planeres, eliminant, per exemple, síl·labes (pro per però), tendència que trenca el ritme i la música o musica del vers. D'això me n'adono jo però no se n'adona gairebé ningú. Tampoc es fan a temps les pauses, jo tinc poca oïda musical però aquesta mena de coses em grinyola.
Sagarra ha estat molt maltractat per les elits durant anys. Sobretot el teatre, és clar, el més popular de tot el gruix del seu corpus. No diré que molts dels arguments no siguin delirants o rancis però la força de la paraula sura per damunt de les anècdotes vitals. Per quedar bé es deia que el millor del conjunt eren les obres amb les quals ell manifestava, segons tradició malèvola, ja que es va utilitzar de forma negativa, que s'hi feia més savi que ric. Al menys va ser sincer, no com d'altres, la veritat. Ningú no pot negar l'excel·lència de les seves Memòries o de la novel·la Vida Privada, és clar.
Fa angúnia comprovar com en els antologies de l'època dels Castellets i els Moles, que aleshores remenaven les cireres acadèmiques modernes, àdhuc del triadurisme, tracten Sagarra. El pitjor és que quan ets jove, tal i com comentava fa uns dies, fas molt cas dels experts i passes l'època en la qual et fa vergonya dir que t'agrada això o allò i fins i tot fas veure que t'agraden molts tostons amb missatge, què hi farem. Avui, el mateix. Hi ha obres actuals molt lloades que a mi no em diuen res, per exemple les de Yasmina Reza, però fins i tot els grups d'aficionats joves tenen tirada més aviat a l'actualitat. No idealitzo el passat, es feien molts rotllos oblidables a l'escena nostrada, el mateix que avui i de totes les tendències. Ara que està de moda idealitzar el vell Paralelo, una ullada a les cartelleres antigues demostra que no n'hi ha per tant, la veritat.
Ja he escrit en diferents ocasions sobre Ricard Salvat, en certa manera, un altre outsider amb els seus enemics reticents. Per sort el vaig tenir a la universitat en dues assignatures, en les quals vaig aprendre més que gairebé en tota la resta dels meus estudis ortodoxos. Ell posava Sagarra al seu lloc amb coherència i, jo diria, equanimitat. Joan de Sagarra explica, al seu article, que de petit era conscient de què el Romea era la botigueta del pare. Salvat reivindicava el Romea com a seu del nostre teatre clàssic, dels nostres autors, diversos, menystinguts, oblidats o enretirats.
No diré que avui al Romea no es facin algunes coses que estan bé però no és això el que s'esperava. Va ser durant un temps el centre oficial, fins que no ens van fer l'horrible piràmide del Nacional. Aquella etapa va tenir alts i baixos, llums i ombres una de les moltes ombres va ser aconseguir eliminar el cicle de teatre de Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí. Amb totes les limitacions actuals, lligades al tema econòmic, que fa que veure obres amb més de quatre persones a l'escenari sigui un miracle, el mateix que poder contemplar una obra representada en un escenari a la italiana i amb el teló, misteriós, convencional i avui, gairebé extingit, anar al Romea em produeix una estranya emoció, hi facin el que hi facin.
Una de les grans actrius catalanes va ser Maria Vila, amb el seu marit, Pius Daví, fou de les primeres en recuperar el teatre en català després de la guerra, la primera recuperació, per cert, va ser al Paral·lel, per si un cas, però ben aviat es va retornar al Romea. Avui, aquí, es ven el mite de la Xirgu, no hi ha com marxar de casa per tal que et lloïn, la veritat. Al Romea, fa anys, hi havia un mural amb una entrevista feta a Maria Vila, de gran, a l'entorn del teatre català, de Sagarra i de més coses. Crec que Vila, ja retirada, tenia una botigueta de souvenirs davant de la Catedral. En tot cas no sé on deu haver anat a parar, aquell mural, al reciclatge, segur.
Algunes obres de Sagarra, en recuperar-se, han sofert estranyes lectures, s'ha volgut, per exemple, que els finals feliços no ho fossin tant i el desenllaç ha restat ben perjudicat. Algun dia una actriu jove d'avui s'adonarà del potencial de la Glòria de l'Hostal o de la Caterina del Cafè i tornarem al Romea, a patir amb aquestes dones patidores i fortes, emblemàtiques i inoblidables. Em puc imaginar perfectament l'emergent i interessant Bruna Cusí fent de Caterina, per posar un exemple.
Rondalla d'esparvers explica com un senyor feliçment casat s'enamora de la cunyada, s'escapa amb ella, aquesta li fa el salt, ell la mata, l'encalcen, es refugia en un convent on retroba la primera dona i acaba per suïcidar-se, en no trobar sortida. Les cunyades són perilloses, a l'Hostal de la Glòria el marit s'ho repensa i acaba per fer bondat. L'argument és el de menys però cal pensar que algunes sèries televisives són molt més surrealistes i estan més mal escrites. La cunyada de la Rondalla potser és la modernitat teatral? L'avantguarda pictòrica? En tot cas renunciar a la tradició pot portar pel mal camí o a un camí sense sortida mentre la tradició, ni que sigui de forma temporal, s'arrecera al convent de la literatura oblidada, esperant millors dies escènics. A tot li podem trobar simbolisme, si el cerquem.
10 comentaris:
Josep Maria de Sagarra ha conviscut a casa meva a través de la meva mare des que jo era petit. Ella, sempre de memòria i amb molt bona entonació i dicció oferia en els seus recitals poemes i fragments diversos del teatre sagarrià. Tinc ben presents aquests: El comte Arnau, El poema de Nadal, La rosa de cristall, Fidelitat, La filla del Carmesí, La corona d'espines, L'hostal de la Glòria, El "Cafè de la Marina", L'Estrella dels miracles, La plaça de Sant Joan, La Rambla de les floristes, Reina, La ferida lluminosa, El senyor Perramon, El fiscal Requesens... Poesia i teatre ben escrit, potent, amb continguts que enganxen. La mare els va fer arribar a molta gent que després de sentir-la es van fer sagarrians incondicionals. Jo ho sóc i el segueixo gaudint escoltant gravacions de la Enriqueta Carrillo (la mare) i llengint-lo.
Ja ho deixat escrit altres vegades, Júlia, per a mi Sagarra tenia massa talent per malbaratar-lo amb certs drames rurals, febles històries d'amor i banyes resoltes en versos molt brillants. És la meva opinió. M'agrada molt El cafè de la marina -fa menys d'un any hi vaig tornar a anar a El Port de la Selva- i m'agrada, sobretot, la versió Ovidi-Gil-Anglada-Angelats que considero canònica i que fa que quan he volgut tornar a veure l'obra, esplèndida, les actuacions m'hagin semblat sempre molt pobres.
Tens raó reivindicant a Donya Maria Vila i a Pius Davi. Se'ls hauria d'homenatjar. Mai els vaig veure però en sentia parlar a la gent gran quan jo era petitota. Quant a Xirgu, que va viure anys a Badalona, diria per la fama que té i les fotografies que he pogut veure que era una enorme actriu. Potser ara no ens agradaria com no sé si ens agradaria el gloriós badaloní Enric Borràs, el Manelic per excel·lència. Ja sabem que les interpretacions canvien a través del temps, dels intèrprets, director i espectadors fills de cada època. Però, tornant a Xirgu, no sé si molt jovent sap ni qui és ni si saben que parlava sempre en castellà a fi de que la seva llengua materna, català, no contaminés la llengua de tantes obres notables que va interpretar, Lorca, Wilde etc.. Quasi res. Jo no tinc cap mania ni a Xirgu ni a Borrás i m'agrada que se celebri el seu record. El Museu de Badalona ha fet exposicions molt interessants d'ambdós grans actors i és que Badalona és una mina dramàtica, he he...
Júlia, poguer escriure en el teu Indret és un plaer immens. Em trobo amb tu i, encara que no sempre coincidim doncs ja seria ben estranya, el que et deia, em trobo amb tu i sóc jo. Bon diumenge!
Ramon, en algun moment s'hauria de fer un homenatge seriós a tants actors i actrius aficionats que sovint eren potser millor que els professionals, la memòria de Sagarra els deu molt, en l'article Joan de Sagarra hi insisteix, vas tenir molta sort de gaudir d'una mare així. Sense potser fer teatre moltes persones recitaven a festes familiars o de centres diversos poemes de Sagarra o fragments de les seves obres, escoltar algú que recita bé és una meravella, els poemes de vegades no semblen el mateix segons qui els llegeix o recita.
Glòria, gràcies pel comentari, m'alegro que t'agradi comentar per aquí, els comentaris animen molt el tema i donen visions noves o diferents.
Sagarra era conscient de la feblesa d'alguns dels seus arguments però s'havia de guanyar la vida el millor que podia. A banda, crec que també necessitava el seu públic i l'ambient teatral que li era fidel, els intents més moderns com la Galatea no van reeixir.
De fet, avui hi ha actors molt bons que han de fer bestieses, cineastes excel·lents que fan calaix amb la publicitat, què hi farem. Aquella època no va ser fàcil per a Sagarra.
Hi ha obres con el Cafè que aguanten molt bé, d'acord amb la versió que menciones, coincidim. D'altres, tot i que no aguanten 'en conjunt' tenen fragments magnífics i una cosa que domina l'autor en tot moment és el 'tempo' teatral, cosa gens fàcil, fins i tot en un dramon com La ferida lluminosa la cosa funciona.
Crec que en ocasions la tria d'obres a representar no ha estat encertada, Fa anys van fer La corona d'espines, els actors eren molt bons però l'obra és una mena d'Ama Rosa ben escrita. No fa gaire van fer Ocells i llops, també li pesen els anys, a banda de què es va fer 'en modern'. amb això de l'escenari al mig del pas, que no m'agrada gens, perjudica l'audició i la il·luminació, però com que sembla que toca fer-ho així...
Sagarra sorprèn a més per la riquesa lèxica, noms d'ocells, de peixos, de plantes, prosa i poesia que semblen brollar com si res, aquí està el mèrit. Cal pensar que tots els autors tenen obres millors i pitjors o que lliguen més amb el present, Guimerà té molts bunyols oblidats, obres d'encàrrec, coses així.
Avui aquells actors, en general, potser ens semblarien exagerats, s'actua d'una altra manera, com que no tenim filmacions o en tenim molt poques no ho podem valorar, també parlem d'una altra manera. La Xirgu es va empipar i se'n va anar a Madrid a fer Lorcas, per motius diversos, i més endavant a l'Uruguay, però l'hem catalanitzat tant com ha convingut, un conegut meu deia una vegada que al país sempre hi ha algú que s'emprenya i se'n va a Madrid,he,he.
Borràs tenia un germà que deien que era millor que ell, actuant, més natural. La llàstima és que aquests encara 'sonen' però n'hi ha d'altres ben poc recordats.
A mi, per exemple, el teatre de Lorca no em fa el pes, el trobo exagerat i hiperbòlic i no sé a què venen tantes bodes de sang, però, vaja, tot són gustos i modes. Badalona és una ciutat molt interessant amb una bona història cultural i teatral, efectivament.
No he comentat algunes versions televisives que s'han fet darrerament, Laia, Terra Baixa, El Cafè de la Marina, que no m'han fet el pes, sembla que la modernitat demana foscor i que la gent vaig esparracada i casposa, entre poc i massa, vaja, tot i que els actors i actrius feien el que podien.
Gràcies per la teva resposta tan complerta.
Efectivament el llenguatge de Sagarra és enlluernador, literatura de primer ordre i, encara que toqués temes melodramàtics, dir els seus versos sempre és una proba de foc per un actor.
Vida Privada em sembla magnífica. Està tan ben escrita que et fa oblidar alguns canvis de registre una mica sobtats. Era molt bo, molt bo.
Els germans Borràs tenen un carrer cada un d'ells a Badalona. El de Don Enric és més important. Quant a que fos millor el germà pot ser qüestió de gustos. Don Enric era molt histriònic, la meva mare l'havia vist quan era nena, fent Terra baixa, tan mítica, i n'estava entusiasmada. Però eren altres temps.
És cert que, per viure, molta gent ha de malbaratar el seu talent. M'agrada en Jordi Boixaderas -només és un exemple- però hi va haver una època que no podies veure la publicitat televisiva perquè, fins i tot, les neveres tenien la seva veu, i jo el recordava dient Shakespeare o Miller i em dolia.
Vaig veure "La corona d'espines" que menciones, al Romea. Clavat: Ama Rosa.
Fins aviat, Júlia!
Glòria, Borràs va tenir una vida força llarga i, de fet, a casa meva ja l'havien vist de gran, crec que l'histrionisme, com passa en molts actors importants, se li devia haver agreujat, deien que el germà era més 'natural', també deien que de gran oblidava el paper i s'embolicava, tot ho sé per referències i no sóc capaç de valorar-ho. A més a més després de la guerra, es va mostrar clarament 'franquista' però era un home gran i temorenc i tampoc no és estrany, va fer algun paperet en pel·lícules de la postguerra, fins fa poc no me'n vaig adonar, va morir el 1957 i el germà, el 49. Sovint en les seves biografies passen de puntetes per aquestes circumstàncies. El germà en canvi va col·laborar en la represa del teatre català, això he llegit.
El que dius de Boixaderas és cert, també em va passar amb la Marta Angelat, a més a més m'ha semblat sovint poc aprofitada però el fet és que la seva veu la senties a tot arreu. El doblatge i la publicitat ha estat una bona sortida per a molts actors i actrius de casa nostra, per això, tot s'ha de dir, defensen el doblatge quan es parla de fer més 'versions originals subtitulades', un tema polèmic i complicat.
A la vida sempre s'han de fer concessions o 'enretirar-se', això si no et retiren els altres.
Tinc un llibre que m'agrada molt del Francesc Curet sobre el Teatre Català, d'Aedos, ja té uns quants anys, és del 67, gent com Montserrat Carulla o Josefina Güell hi són presentades com joves promeses, però fa moltes referències a antics actors i actrius que avui són poc recordats, així com a antigues sales de teatre. Tota una època trencada per la guerra tot i que potser no tant com pot semblar.
Fer teatre també m'hauria agradat però quan en feien a la meva parròquia jo estudiava als vespres i no vaig poder, tampoc no tenia una gran vocació, potser, una mica com allò que comentàvem de la ràdio.
Júlia, segur que no tenies vocació teatral. Ja saps que hi ha que, sense mitjans, es troba de cop dalt d'un escenari. És la força de la vocació que no tothom pot acomplir.
Jo hauria volgut un programa de ràdio a Badalona -no ho vaig proposar mai i podia haver-ho fet i m'haurien pres seriosament- . Hi hauria parlat de teatre, de cinema, de llibres, de música. Les meves dèries més notòries.
Si sabés més coses faríem safareig. Enric Borrás era molt faldiller. Poques vegades dormia a casa seva encara que pogués. Ja nom deuen quedar supervivents per dir-nos la seva d'aquell reputat actor -gloria del teatro español- deia un cartell a la finestra de casa seva.
Seguim connectades via xarxa!
He volgut dir a la primera línia: Hi ha qui sense mitjans. Sorry.
Segur que no, era una afició com tantes altres, certament si una cosa t'agrada molt, l'acabes fent, una altra cosa és que t'hi puguis professionalitzar, que això ja són figues d'un altre paner.
Dels famosos sempre s'ha dit de tot, moltes vegades coses que semblaven mentida eren veritat, els senyors, amb poques excepcions, amb això de les faldilles... Miquel Badenes, que menciono en l'altre blog, ens va parlar en una ocasió de les exageracions faldilleres de Martínez Soria, i jo que el veia com un iaio inofensiu...
Però no cal ser famós, senyors que jo veia normals en la meva infantesa tenien fulanes, segones famílies i coses així, i sense uns ingressos importants, que ja té mèrit la cosa.
Ara ja no m'espanto de res. Un tema habitual fa anys era comentar l'homosexualitat dels famosos, ara ja sembla tot normal i resulta que d'alguns es va dir i no ho eren i a l'inrevés. Ja costa escandalitzar, avui dia, la veritat.
En general també corren brames de tot tipus però de segons quines fonts me'n refio. D'altres, no, la veritat.
Publica un comentari a l'entrada