BELLESA, MONSTRES I ARTISTES RECUPERATS

Havia d'anar a veure l'exposició sobre Ismael Smith quan la van inaugurar però un refredat molt fort m'ho va impedir, després ha vingut l'estiu i la resta, avui finalment he pogut pujar al MNAC. Encara queden quinze dies per anar-hi, la veritat és que m'ha impressionat força i m'hauria sabut greu perdre-me-la. Amb Ismael Smith(1886-1972), La bellesa i els monstres, el MNAC continua la seva interessant recerca i difusió d’artistes poc coneguts o oblidats. 

Smith va ser una de tantes grans promeses de l’art català, en els primers anys del segle XX. Va ser, així mateix, un personatge estrany, fora del normal, probablement un geni poc entès en el seu moment, tot i que es va relacionar amb artistes diversos i va comptar amb admiradors incondicionals. L’exposició, desconcertant, ja que ens mostra un home amb moltes facetes, obre interrogants sobre la seva vida i la de la seva família, molts detalls de la seva biografia no són coneguts. 

Un d’ells és la seva sexualitat, amarada d’una immensa ambigüitat en aquests personatges estrafets i enigmàtics dels seus dibuixos, pintures i escultures. Hi trobem dones amb cara d’home i homes del que avui en diríem estètica gai, criatures monstruoses i fins i tot els retrats i busts de personatges famosos resulten molt poc convencionals. Els anys 20 i 30 es van obrir moltes portes però la modernitat catalana arrossegava força prejudicis.

Va pertànyer a una família de cinc germans, va perdre el pare quan era petit, un dels germans va morir als Estats Units, assassinat per la màfia. Cap d’ells no va tenir descendència, l’únic que va arribar a tenir parella, en contra del parer familiar, la va deixar ben aviat. L’única noia de la família també dibuixava, sembla que estava força unida a Ismael i probablement el va influir artísticament. A Smith el van retratar Casas, Junoy, Mariano Andreu, que ens el mostra jove, vestit de torero folklòric i amb una flor a la boca, en una actitud equívoca i provocadora. Va ser un home popular, brillant, un dandi, però malgrat els elogis de gent com Ynglada, d’Ors, la bona relació amb Cambó i Prat de la Riba, Smith, fins ara, ha estat un nom pràcticament oblidat per la gran majoria de gent.

El seu estil i el seu tarannà generaven controvèrsies, se’l titllava de decadent, de desordenat. L’any 1911 va rebre una beca per anar a estudiar a París. Allà va passar tres anys, fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. A la capital de França es va relacionar amb grans artistes, però no va seguir les modes vigents, es va decebre i no va reeixir. En tornar a Barcelona moltes coses havien canviat, els seus projectes per a monuments commemoratius no van tenir èxit. En algunes fotografies se’ns mostra vestit de dona, al costat d’una model femenina vestida d’home, però això, en aquells anys d’ebullició artística, tampoc no ens diu gran cosa, més enllà d’una certa tendència a la transgressió.

Considerat noucentista durant un temps, fins i tot pel mateix d’Ors, la realitat és que la seva obra és original, singular i amb vincles amb la bella lletjor expressionista, una tendència que a casa nostra no va tenir gaire seguiment. Algunes de les seves temàtiques no podien ser del gust d’aquella societat que volia ser mesurada, neoclàssica. Tota la família sembla que era extravagant, van viure tots junts en una mansió amb jardins, als Estats Units. Ismael Smith es va dedicar allà a la publicitat, a la confecció d’ex-libris, i a la il·lustració, amb certa tendència a temàtiques espanyoles, com ara el Quixot, o els toros, tot i que la seva visió és distorsionada i sovint és el torero qui resulta destrossat per la força primitiva del brau. 

Smith va retornar a Barcelona l’any 1926 i hi va romandre fins al 1930, però no va aconseguir fer realitat els seus projectes, com ara el d’un Sagrat Cor per a l’Exposició de 1929 que es va refusar amb un cert escàndol per la seva aparença efeminada. Tot plegat va fer que bandegés les seves aspiracions artístiques. El 1930 es va capficar amb el tema del càncer i, sense tenir formació mèdica, a base de lectures i informacions diverses, va elaborar una teoria sobre el seu guariment, relacionada amb la vida saludable i l’alimentació. Aquestes dèries li van provocar problemes amb la família. La seva devoció pel naturisme va provocar denúncies de veïns, ja que es passejava nu pel seu jardí. Va ser reclòs en un centre psiquiàtric, on restava gairebé incomunicat i on va elaborar les seves darreres obres, unes inquietants màscares. S’hi va estar dotze anys, fins al 1972, quan va morir.

Smith, malgrat el seu cognom, pertanyia a una família catalana, el cognom provenia d’un avantpassat de Colònia, que va arribar a Catalunya el darrer terç del segle XVIII. Fins i tot tenia sentiments independentistes, tot i que, com molts artistes de l’època, sentia fascinació pels temes hispànics, Cervantes, els braus, las majas, la música espanyola. A la seva obra hi ha trets inspirats en Goya. Parlava i escrivia en català, alguns documents exposats a la mostra evidencien el seu domini de la nostra llengua. Va mantenir els llaços amb artistes i intel·lectuals catalans. Un seu germà fins i tot volia comprar el Palau Maricel de Sitges, per fer-ne una residència familiar. La seva mort va frustrar aquelles intencions. Ismael Smith va fer gestions per tal que el gruix de la seva obra restés a Catalunya, així com una bona part de la seva biblioteca.

El país al qual es va sentir tan lligat no ha estat just amb l’artista, moltes de les seves obres i documents han restat oblidades en fons de reserva. Al Museu d’Art de Cerdanyola, lloc on Smith va estiuejar en diferents ocasions, hi ha una part molt interessant del fons d’Smith. L’exposició del MNAC impressiona i neguiteja, els personatges grotescos, els nus masculins, els temes repetits, com ara el de Salomé, l’ambigüitat de les parelles, les relacions entre éssers estrafolaris, tot plegat ens obre un món estrany i complex i evidencia la simplificació que ha representat dividir de forma arbitrària els artistes d’aquells anys entre modernistes i noucentistes, sense matisos ni heterodòxies. La vida i l’obra d’Smith se’ns presenta com si fos una pel·lícula amb llums, ombres i enigmes, absolutament fascinant. Paga la pena passar per l’exposició i, si pot ser, més d’una vegada.