EL VALOR AMBIVALENT DE LES IMATGES COLPIDORES

Ha mort, molt gran, el fotògraf Joan Colom. Les seves fotografies més populars són les del Barri Xino, que ni aleshores ni ara no era ben bé el Raval. En els molts escrits que han evocat la seva figura i la seva obra es passa una mica de puntetes per un fet que sembla que va contribuir a què abandonés la seva afició, al menys de forma pública, durant molts anys. 

Camilo José Cela va escriure un llibre estrany i, segons la meva opinió, groller i irrespectuós, a l'entorn del món de la prostitució, il·lustrat amb fotos de Colom, una curiositat publicada gràcies, segons sembla, a la bona relació de l'escriptor amb el senyor Fraga. Aquella publicació va fer que una de les prostitutes, que sortia en unes quantes fotografies, endegués una demanda.

M'agradaria conèixer la biografia de la dama del carrer que va ser capaç de demandar el fotògraf. He llegit en algun lloc que no en va arribar a treure diners però que allò va fer que Colom quedés molt tocat. En la majoria de referències, d'alguna manera, hi ha una condemna subliminal de la prostituta la qual, com és natural, volia calerons, i de la qual m'agradaria saber tota la història. Fa uns dies un diari explicava la trista vida personal de la primera víctima de Jack l'Esbudellador, vaig trobar que era tot un detall per part del periodista.

Avui el dret a la intimitat és important, però fa anys era una novetat, gairebé un exotisme. Tot i amb això, Colom feia moltes d'aquelles fotografies d'amagat, tot s'ha de dir. En aquella època, i en l'actual, encara hi ha dones que es dediquen a la prostitució sense que la família en tingui notícia i que probablement no es voldrien veure retratades, és aquest un món que encara es troba immergit en la hipocresia, per moltes bandes. I cal comptar amb els clients, a les fotografies de Colom podem veure la fisonomia d'un gran nombre de clients. 

Molts d'aquells fotògrafs emblemàtics de fa anys alternaven coses com ara la publicitat amb models de bon veure, les quals cobraven els seus diners, amb aquesta fotografia documental, farcida de gent anònima i pobra, criatures incloses, la qual no en va treure cap benefici. Tampoc és que els fotògrafs tinguessin un gran afany periodístic de denúncia, en general i amb algunes excepcions. Un bon nombre dels de prestigi vivia molt bé i en la seva vida quotidiana es relacionava amb el glamour, més aviat. Hi havia una altra prostitució, de molta més categoria, de la qual no tenim fotografies ja que la clientela segurament no ho hauria permès.

Tenir una màquina de retratar, fa molts anys, era un luxe. A la meva escala hi havia tan sols un veí que retratava, i era perquè treballava en una botiga de fotografia. Després hi havia els retratistes populars, tradicionals, encara poc reivindicats, tot i que algun reportatge interessant he vist sobre aquests professionals, a la segona cadena. L'any 1963, quan vaig començar a treballar, una de les primeres coses que em vaig comprar amb els meus estalvis va ser una màquina de retratar econòmica, la qual, precisament, em va aconseguir amb descompte el veí que menciono.

De la mateixa manera que el policia de El nostre home a l'Havana explica al protagonista que hi ha gent torturable i una altra que no ho és també hi havia, i encara hi ha, gent retratable (sense cobrar) i gent que no ho és. En això, com en tantes coses, ens movem entre contradiccions. Estem tips de veure morts de tot el món als diaris i teles però quan retraten els de casa se'ns posen els pèls de punta i es condemna el missatger, com ha passat amb això de l'atemptat a la Rambla. 

El més surrealista és quan per la tele t'anuncien que emetran unes imatges colpidores, per tal que no t'espantis, imatges sobre conflictes que no t'han explicat o que t'han explicat de forma parcial i sensacionalista. La majoria d'aquestes imatges te les repeteixen una vegada i una altra, per cert. Quan la policia no permet fer fotografies evidents d'un crim, t'enfoquen la taca de sang, el cadàver tapat i de lluny. Si no es compta amb declaracions dels afectats se cerquen veïns, coneguts, saludats, passavolants. Sempre hi ha algú que admet sortir a la tele, és clar. 

A l'obra de teatre La Treva, de Margulies, el personatge de la periodista, que a La Villarroel interpretava Clara Segura explica una anècdota horrible, una dona d'aquest món que sembla estar sempre en guerra, ensangonada, li demana després d'un atemptat que no faci fotografies, però ella no hi pot fer més i segueix retratant i retratant. L'excusa sempre és allò tan eteri del dret a la informació però el cert és que tanta fotografia i tanta filmació no contribueix, en general, a què els conflictes minvin. I al capdavall la periodista, el que vol, és publicar un llibre amb fotografies, és clar. A l'obra aquest tema, tan important, queda diluït en el conjunt i en les relacions dels personatges, malauradament.

Tinc una relació espinosa amb aquesta fotografia documentalista o com en vulguem dir. A l'obra de teatre El Tragaluz el pare del protagonista, que ja no té el cap centrat, es dedica a retallar de les postals la gent que hi surt, anònima, desconeguda. Existeixen intents mes sensibles, fotografies al costat de les quals s'explica alguna cosa sobre la biografia dels retratats, sobre la seva lluita per la vida, les seves necessitats i les seves circumstàncies

Les fotografies de Colom fetes al Xino, avui, tenen un immens valor, no ho negaré, ens mostren una realitat molt allunyada de la publicitat, del glamour, del país oficial i ranci en el qual ens fèiem grans. Ens costaria avui, sense aquelles fotografies, recordar tanta misèria, misèria que, per cert, retrobaria amb escreix qualsevol fotògraf arriscat que s'immergís en la marginalitat del present. Tot i que avui la cosa és més perillosa, més arriscada. Fins i tot els miserables són conscients, avui, del dret a la intimitat. 

Sobre la fotografia del passat, avui sabem que algunes d'emblemàtiques són muntatges, el famós petó parisenc de Doisneau, els milicians disparant damunt d'un cavall mort, a la guerra civil, la mort d'un combatent durant la mateixa guerra, que tan sols reflecteix una caiguda accidental.

Malgrat que un munt de fotografies d'autor corren per la xarxa, segons quines ens poden causar algun problema si les reproduïm, tenen drets d'autor, és clar, encara que no tinguin drets de protagonistes. La imatge no val més que mil paraules, com manifestava el professor Tuson, però tot és manipulable, imatge i paraula. 

El temps fa que ho contemplem tot d'una altra manera. Un periodista americà va fer un reportatge sobre un poble extremeny, fa molts anys, Deleitosa, on es mostrava una Espanya rural trista i miserable però la gent del poble no ho vivia així i més d'un va protestar dient que al menys els podia haver fet també fotografies de les festes majors, per exemple. 

Un gran nombre d'aquelles prostitutes retratades tenien algun tipus de vida familiar. Escriptors com Passarell o González Ledesma incideixen en aquest tema, moltes dones del Xino travessaven el Paral·lel, venien al Poble-sec, i aquí tenien els fills, les veïnes,la llibreta d'estalvis i un món convencional que ningú no va retratar, i que si ho van consentir elles mateixes va ser amb motiu, per exemple, de la comunió de la fillola.

Berger, per a la pel·lícula Blancanieves, es va inspirar en les fotografies de Cristina Garcia Rodero, impressionants. Hi ha molts móns però tots són a tocar de casa i en una mateixa societat conviuen èpoques, costums, i una sèrie de personatges diversos que en ocasions ens fan esgarrifar. Un altre tema, potser el principal, és que aquests personatges tenen tot el dret a fer la seva vida i a manifestar si volen o no ser retratats, així com a exigir les compensacions que els semblin adients. 

En alguns països pobres i conflictius ja hi ha joves d'allà que fan ells mateixos les fotografies, les filmacions, si algú ha d'aconseguir diners o fama amb imatges doloroses que siguin els implicats. Avui, a més a més, és fàcil que et retratin per tot arreu, que et filmin... Quan passen coses dolentes els voltors dels mitjans cerquen aquestes filmacions i, en moltes ocasions, les paguen, i també hi ha qui negocia amb la seva pròpia intimitat però, en aquest cas, la decisió és personal.

Quan es lloa la tasca de tants fotògrafs de fa anys trobo a faltar reflexions més acurades sobre el sentit de tot plegat, la veritat. A mi m'agraden aquestes bromes fotogràfiques que fa Fontcuberta, destinades a palesar com n'és, de fàcil, aixecar-nos la camisa.