Els esdeveniments d'aquests dies han fet que passés una mica de puntetes la mort de Danielle Darrieux, als cent anys i alguns mesos. La Filmoteca li està dedicant un cicle, per cert, que potser la seva mort contribuirà a promocionar. Darrieux va morir treballant, gairebé. Quan jo vaig néixer ella ja anava pel tercer marit, era aleshores per a mi una actriu antiga, del temps dels meus pares, més gran que la meva mare i tot! El cinema francès no sempre arriba com caldria i això va fer que mig l'oblidéssim durant un temps quan, de fet, al seu país continuava treballant de forma habitual.
Danielle Darrieux va començar molt joveneta, precisament a Le Bal, una pel·lícula basada en el famós conte de Nemirovsky, una escriptora que moriria setze anys després, ja sabem com, per desgràcia. A Nemirovsky l'hem recuperat per aquí en els darrers anys. Durant l'ocupació alemanya Darrieux estava casada amb un play boy famós, Porfirio Rubirosa, i aquest va estar temporalment presoner a Alemanya, acusat d'espionatge.
Per aquest motiu o per supervivència Darrieux va col·laborar amb la controvertida Continental, de Greven, cosa que li va passar una relativa factura durant tres o quatre anys, després de la guerra. Aquest Greven, amic i col·laborador de molts manaies nazis, se'n va sortir la mar de bé, del seu evident col·laboracionisme actiu, un d'aquells misteris que potser mai no esbrinarem.
Un dels grans èxits de Darrieux, abans de la guerra, havia estat la inoblidable Mayerling de Litvak, al costat de Charles Boyer, qui aleshores feia tronar i ploure. Més endavant, ja en els cinquanta, vindrien La Ronda, Madame de, Cena de acusados... Molts dels seus títols es relacionen amb obres clàssiques i amb arguments dels quals s'han fet anys després noves versions.
No va defugir fer papers de mare, com la de Richard Burton a Alexandre Magne, ella, que sempre va semblar molt més jove i que tan sols tenia set o vuit anys més que no pas el protagonista. Més endavant va esdevenir una mare alegre, sensual i moderna, com a Les demoiselles de Rochefort. Era una bona cantant, tot i que no tingués una gran potència de veu, això es pot comprovar en les pel·lícules amb algun tema musical com aquesta, on és l'unica que canta de veritat.
El seu primer marit va ser un productor, Henri Decoin, amb qui sempre va tenir una bona amistat. Després de Rubirosa, un personatge habitual a les revistotes de quan jo era molt joveneta, es va casar el 1948 amb un guionista i home de teatre, Mitsikidés. Va ser una relació molt llarga que tan sols es va acabar amb la mort del marit, el 1991. Van adoptar un fill, Mathieu, de qui l'actriu tenia dos néts. En poc temps Darrieux va perdre germans, marit i el fill, que va morir amb quaranta anys. No li agradava gaire parlar de les seves penes i feia molt ben fet.
Catherine Deneuve havia dit en alguna ocasió que Darrieux li feia perdre la por a la vellesa. El 1994 , DD, com se li va dir en alguna ocasió, abans que a Brigitte Bardot se la bategés com BB, va conèixer la seva darrera parella, un músic, Jacques Jenvrin, vint anys més jove que ella, un detall aquest que en el cas dels senyors ni tan sols no es mencionaria. Jenvrin ha estat al seu costat fins a la seva mort, relativament ràpida, provocada per una caiguda.
Darrieux, per sort per als seus devots, no es va fer aquests horribles arranjaments estètics de la modernitat. En certs aspectes li trobo alguns paral·lelismes amb la nostra Montserrat Carulla, són un tipus de dona que podia fer papers d'ingènua innocent i, si tocava, de vampiresa i a les quals un físic determinat els ha permès semblar durant anys i panys molt més jovenetes. És clar que això no és França i no hi ha les mateixes oportunitats. En certa manera també m'evoca el cas de Lillian Gish, qui no va arribar als cent anys però sí als noranta-nou, en actiu.
Danielle Darrieux va treballar moltíssim al teatre i a la televisió. Durant els seixanta, amb les noves tendències i allò de la nouvelle vague la van deixar una mica de banda, fins i tot a França passen aquesta mena de coses. Malauradament, a causa de les males distribucions o del que sigui, no les hem pogut veure totes, al menys al cinema convencional. Va treballar amb grans directors i amb grans actors.
La gran majoria de les pel·lícules que va fer són bones, amb poques excepcions. I si no ho són del tot, tenen alguna gràcia. Va tenir la grapa i la sort de saber triar els papers. Va anar a Hollywood durant un temps però es va estimar més tornar a la seva França. Aquests dies han mort alguns altres actors més jovenets, Luppi, Rochefort. Però Darrieux és tota una altra cosa, tot un segle de cinema i d'història, molt més que una actriu convencional, vaja. Era un mite vivent però per llarga que sigui la vida ja sabem que s'acaba, descansi en pau al cinema Paradiso.
8 comentaris:
tens raó, no m'he assabentat que havia mort, de fet estaba bastant oblidada, i es que 100 anys són molts fins i tot per a una artista.
Aqui la tindríem oblidada, Francesc, però a França, on cuiden més la seva gent, res de res, a banda de què va treballar fins com qui diu fa quatre dies.
Júlia, quan dius Reno potser vols dir Rochefort.
Tens raó, he matat al pobre Reno, ara ho arreglo.
M'havies espantat, que això dels obituaris ho porto molt al dia.
Doncs ja tens feina, he, he.
Jo també relaciono Darrieux amb Carulla però a aquesta última la veig molt gran des de fa anys per no dir que, tot i el seu atractiu, mai l'he vist prou jove mentre Darrieux envellia de manera envejable. Crec que haver estat "collabo" li va tancar més d'una porta a partir dels seixanta. Després tot es va suavitzant.
Glòria, de fet va estar tres o quatre anys després de la guerra una mica 'enretirada' però als 50 va fer un munt de pelis, durant els seixanta en va fer menys però en general s'atribueix al fet dels canvis en el cinema, amb l'esclat de nous actors i directors. Tot és relatiu car sempre va treballar molt, també al teatre i a la tele.
Montserrat Carulla gairebé no va treballar al cinema però jo li havia vist fer papers de molt jove quan ja era una mica grandeta i en concret recordo una molt bona 'Filla del mar', fins i tot recordo que en saber l'edat que tenia em vaig quedar parada, a l'escenari semblava molt més jove.
Publica un comentari a l'entrada