EL REI DE BASTOS, FILL DEL REI DE COPES

Ja fa anys que no suporto que em renyin. La tendència a renyar es característica de determinat tipus de persona, puc tolerar, fins a cert punt, que renyin les criatures. Jo també ho feia quan era mestra, ara potser intentaria d'altres opcions però quan saps l'ofici ja ets vella. El problema és qui renya els renyadors.

Encara ara, de tant en tant, hi ha qui em defensa allò de la bufetada a temps, dedicada als infants malcreients. Jo sempre  responc que els grans no admetríem pas que algú ens fumés una bufa quan no fem les coses com cal. El qui predica la bufa a temps normalment fa poca autocrítica i és fàcil trobar excuses per fer aflorar els dictadors ressentits que la majoria de gent portem a dins, més o menys amagats. 

De vegades, ja de grandeta, anava a cursos i cursets i m'empipava que es tractés els adults com si fossin criatures. De vegades, ho admeto, sembla que ens agradi i tot. La veritable persona amb autoritat no acostuma a renyar ni a afirmar res de forma dogmàtica. D'aquestes, n'hi ha poques. A les feines de tot tipus es poden troba exemples diversos de renyadors abusius.

Aquests dies no fan res més que renyar-nos, de forma generalista i poc matisada. Ahir, ja ens ho podíem esperar, va fer-ho el rei, aquest rei que no cau ni simpàtic, com el pare quan era jove, en uns altres temps i en unes altres circumstàncies. No és tan sols ni campetxano. El pare va ser un rei tolerat a causa de les circumstàncies però hi havia una certa esperança en què la cosa no seria hereditària sinó que el tema, algun dia, se sotmetria a... referèndum? 

Tot és tan surrealista, ben mirat, que comentar el que sigui sembla absurd. Malgrat la inutilitat de tants textos condemnatoris, pels guàsaps t'envien un munt de coses, aquests dies. Hi ha gent que et vol mentalitzar i manar i, al final de qualsevol facècia, seriosa o humorística, et diu, en imperatiu, que ho passis. 

Sembla que en el què ens posem d'acord però el com ja són figues d'un altre paner. La política, deien abans, ara no ho sé, és la ciència d'allò possible. Però sembla que té més èxit allò del maig del seixanta-vuit, tan mitificat i tergiversat: siguem realistes, demanem l'impossible. Per cert, crec que ens demanen massa actes de fe, de creure en el que no podem veure ni ens poden explicar, per raons estratègiques.

La Terra Promesa potser sigui en algun lloc però crec que aquella pobra gent va caminar quaranta anys pel desert i no és pas que arribés pas a un indret tranquil i idíl·lic, ben mirat. A sobre, si se'ls acudia de flirtejar amb el vedell d'or, Déu els en feia de seques i de verdes. 

Malauradament, sota les llambordes -que ja gairebé no en queden- no hi ha la platja, sinó que s'estan bastint els fonaments d'un munt d'edificis destinats a habitatges cars o a pisos turístics. Trobo que es fan volar molts coloms, aquests dies, potser sigui inevitable i això de fer volar coloms -i banderes- s'encomana amb una gran facilitat. Mantenir els peus calents i el cap fred no resulta fàcil, vaja.

I no resulta fàcil perquè els qui ja sabem no fan res més que escalfar-nos el cap i refredar-nos els peus, com aquest noiet casat amb la barbie i que en alguna ocasió fins i tot ens ha amollat quatre ximpleries en català, per fer-nos contents i contentes, cosa que en d'altres èpoques era tot un detall però que avui ja no cola. Ahir ens va renyar, era com si parlés el PP i, per tant, ja no calia la repetició. 

Hauria d'haver afegit una postil·la en català, si s'haguessin admès intervencions li podríem haver enviat una piulada: perdoni, no l'he acabat d'entendre, m'ho pot repetir en la meva llengua, que en la seva no capto tots els matisos?

Les coses poden millorar però també poden empitjorar, ja ha passat amb d'altres il·lusions històriques excessives. Tot i que després els manuals sobre el tema s'arrangen a gust del consumidor de cada present, és clar. Aquests dies em vénen al cap frases diverses, com ara allò de l'evangeli de què el dissabte s'ha fet per als homes i no els homes per al dissabte. O allò altre de tornarem la sofrir, tornarem a lluitar i tornarem... a vèncer? Hem vençut en alguna ocasió, de moment? 

Per cert, en alguns textos actuals substitueixen això de vèncer per guanyar, deu ser que ho troben més col·loquial. Contemplant com està el món, en moltes ocasions penso que plorem de vici, com ens deien els adults renyadors, quan érem petits. Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre... i també podries ser espanyolista o unionista o refugiat errant o fill del Trump. Tot és atzar. Atzar genètic.

Esperem amb candeletes que el rei de copes i el d'oros controlin el de bastos i el d'espases. Nosaltres ens haurem de resignar en ser, tan sols, de moment, la mona del cul pelat.