Tenia curiositat per veure La Cordillera, una pel·lícula argentina dirigida per Santiago Mitre, amb Ricardo Darín com a protagonista, secundat per un estol de secundaris excel·lents. Mitre és un director interessant però encara és jove per als paràmetres actuals, i potser sigui a causa d'aquest fet que les seves grans idees rellisquen en algun moment de la història explicada.
La pel·lícula té la seva gràcia escenogràfica, resulta fins i tot moderadament hipnòtica, amb aquests paisatges elevats i desolats, aquests interiors ombrívols i freds i una música que fa por. Té bons moments i també parrafades que no venen a tomb. No voldria fer massa broma amb els tòpics, però en una pel·lícula argentina no hi podia faltar un psicòleg o un psiquiatra, com és el cas. El qual, per a més misteri, encara hipnotitza al vell estil. A la pel·lícula, per variar, l'han etiquetada com a thriller, com a thriller polític, avui tot són thrillers, què hi farem.
La pel·lícula se segueix amb curiositat i inquietud però acaba de forma sobtada i abrupta, es veu que en alguns cinemes de la seva terra aquest final ha provocat fins i tot rialles divertides. No sabem si les coses són o no són, l'argument i les seves moltes suposades metàfores i simbologies han fet córrer molta tinta virtual, els cavalls, el dimoni, la serralada... Hi han inserit una escena de sexe apressat que no calia i un altre moment fluixet es el de l'entrevista periodística que resulta molt metafòrica, amb referències etèries al bé i al mal, sobretot al mal.
Com en d'altres pel·lícules del moment pesa més el farciment que el gall. He llegit en algun lloc que d'aquestes coses que prometen molt més del que ofereixen en diuen elefants blancs, cada dia s'aprèn alguna cosa, tot i que sembla que l'expressió compta amb diferents interpretacions, segons el context. Per la xarxa he trobat fins i tot un debat -amb spoiler- sobre la pel·lícula on cadascú diu la seva i inventa l'explicació de tot allò que no s'explica, m'ha recordat els debats a l'entorn d'aquelles pelis d'art i assaig del meu temps jove.
Malgrat tot plegat sempre agrada veure Darín, en aquest cas amb la Fonzi fent de filla seva, una actriu que excel·leix quan li donen personatges turmentats, com és el cas. En algun lloc he llegit una pregunta retòrica sobre el protagonista, amb resposta divertida:
-És bo o dolent, el president de 'La Cordillera'? Si el fa Darín, és boníssim...
El món de la política està una mica de moda, al cinema i a la tele, pel que sembla, llàstima que a Espanya, Catalunya inclosa -de moment- no sembla que sigui aquest un tema estrella. I això que fa anys, a tocar de la transició, vam veure històries polítiques remarcables, com ara El Diputado, El disputado voto del señor Cayo i, en català, fins i tot una narració premonitòria i conspiratòria, El complot dels anells.
En cercar informació sobre això de l'elefant blanc m'he ensopegat amb un article sobre el 23-F en el qual, amb un sentit ben diferent, s'explicava com es creia que el general Armada seria l'elefant blanc del moment, si reeixia el tema. De fet va reeixir, en part, però no com potser esperava una part dels organitzadors. En aquella història, com en totes, queden molts misteris per resoldre, tants o més que a l'entorn de La Cordillera, vaja.
Hi ha gent a qui no agrada que els expliquin gaire les coses i que xala amb els finals oberts, no és el meu cas. La manca d'explicacions, sovint lligada a pistes falses, em sembla, moltes vegades i amb poques excepcions, una presa de pèl. Al lavabo de senyores, indret adient per copsar la valoració immediata de les pel·lícules, vaig poder escoltar comentaris diversos sobre la peli i em vaig adonar de què cadascú de nosaltres havia vist una pel·lícula diferent, cosa que potser és un mèrit. Una senyora li explicava a una altra que tot era ben real, que ara es carregarien el Lula da Silva i els que vinguessin al darrere i que tot continuaria com sempre. Potser sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada