26.10.17

EN VAIXELL, PELS CANALS FLUVIALS DE LA VIDA

Resultat d'imatges de l'atalante

La televisió de Barcelona va recuperar fa alguns dies aquesta petita joia que és L'Atalante, una pel·lícula aparentment senzilla que ha guanyat prestigi al llarg dels anys. Crec que es pot trobar amb facilitat per la xarxa.

És aquest un dels dos llargmetratges que va realitzar Jean Vigo, un home brillant que va morir de tuberculosi, de forma prematura, als vint-i-nou anys, tot just estrenada L'Atalante. Vigo era fill d'un anarquista, de sobrenom Miguel Almereyda, anagrama de Y'a la merde. 

El pare del cineasta va ser un home lluitador i actiu, anarquista militant, un dels impulsors de les manifestacions fetes a França a favor de Ferrer y Guardia i va col·laborar en un munt d'accions de tot tipus entre les quals crides a la deserció i la pau amb motiu de la Primera Guerra Mundial. Empresonat, va morir a la cel·la, escanyat amb els cordons de les seves sabates, la cosa va passar com un suïcidi, però hi ha molts punts obscurs en tota la història que ja sabem com les gastava el militarisme gavatxo en aquells anys i amb el senyor Daudet exaltant els ànims.

Jean Vigo, pràcticament abandonat per la mare i amb el pare mort, va passar per diferents internats. A causa de la militància política paterna durant un temps es va haver de canviar el cognom. 

Resultat d'imatges de Jean Vigo


La família Vigo provenia d'una família important de  la Cerdanya francesa, el besavi de Jean Vigo havia estat alcalde de Sallagossa i primer veguer d'Andorra. 

La protagonista de L'Atalante és una actriu brillant i bonica, Dita Parlo.
Resultat d'imatges de Dita Parlo
Dita Parlo, el nom real de la qual era Grethe Gerda Kornstädt, era d'origen alemany. A causa de la guerra i de la política va rebre per totes bandes, per la part francesa a causa del seu origen i per la part alemanya a causa de ser contrària al nazisme. Va estar durant força temps internada en camps de concentració, camps instal·lats a França, per cert. Malgrat això, en acabar la guerra va ser investigada per si un cas era propera al nazisme. Per sort o per atzar va sobreviure a tantes desgràcies i persecucions i es va casar amb un pastor protestant amb qui sembla que va ser feliç. Tan sols va treballar en un parell de pel·lícules més i va morir a París, l'any 1971.

Jean Dasté, la parella de Dita Parlo a la pel·lícula de Vigo, va tenir una llarga vida, dedicada, sobretot, al teatre. Va estar molts anys allunyat del cinema però hi va tornar a treballar a partir dels seixanta. Michel Simon, el tercer personatge de la pel·lícula, va fer de gran molts papers d'avi amable, bonhomiós i innocent però era un gran visitant de bordells i un remarcable col·leccionista d'objectes eròtics i de pornografia, col·lecció que sembla que a la seva mort el seu fill es va anar venent.

D'una història, en aquest cas d'una pel·lícula, en surten mil més, és ben veritat.


2 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

I jo, llegint-te, m'he recordat de la pel·lícula "À propos de Nice" de Jean Vigo, una perla del dit "cinema verité" que entusiasmava a Truffaut. A la pel·lícula de Truffaut "La nuit americaine" el cineasta filma, com qui no vol, la placa del carrer Jean Vigo.
Interessant, Júlia!

Júlia ha dit...

À propos de Nice, com Zero a conduite, són migmetratges interessantissims, sembla que Truffaut va tenir molt en compte aquesta segona als 'quatre-cents cops', per això l'homenatja en algunes pel·lícules com a la que menciones, també Godard n'hi va dedicar una i hi ha diferents premis que porten el nom de Vigo, entre els quals un d'hispànic, una mort excessivament prematura, vaja.