DE DON CUAN TANORIU AL CALOGÜIN

La vida lliure, atzarosa i popular del llenguatge, tema sobre el qual fa poc debatíem amb la Glòria, ha fet que es popularitzés, en broma, això de dir Jalogüin a la festa d'avui. Així com allò del güisqui va ser una tria acadèmica que no va reeixir, crec que el jalogüin ha sorgit a nivell popular. Si els catalans fóssim com en temps del meu avi no sabríem dir jalogüin i diríem calogüin, com els nostres besavis deien Don Cuan Tenorio, un personatge que va ser el rei de la nit de Tots Sants durant llargues temporades.

Quan jo era petita tenia molts llibres de contes de l'editorial Molino, d'aquells que aplegaven les rondalles per nacionalitats. M'agradaven molts els d'Amèrica del Nord pel fet que eren contes fins i tot alegres, no tan estranys ni tètrics com els europeus, en concret com els alemanys o els anglesos. Gràcies a aquells contes em vaig assabentar de moltes tradicions i personatges, com ara l'emblemàtica Baba Iagà del recull dels russos, per exemple.

Un conte que m'agradava molt era el d'una bruixa que estava tipa de ser-ho i volia ser bona, La bruja descontenta. Al final trobava uns nens que estaven sols al món i aconseguia convertir-se en una iaia amable i feliç. Tot i que la il·lustració de la coberta del llibre pertanyia a aquest conte i sembla ambientat en la nit de Nadal jo diria que era en la nit de Tots Sants quan la bruixa es redimia. Va ser la primera vegada que vaig llegir coses sobre les carabasses il·luminades tot i que allà no es mencionava encara això del Halloween. Aquell conte el vaig perdre, es devia fer malbé amb el pas del temps, però per la xarxa n'he pogut recuperar la coberta.

En el mateix llibre hi havia algun conte basat en llegendes sobre els indis i un d'un tramvia que estava molt trist perquè l'anaven a convertir en ferralla. Les espurnes elèctriques de la catenària es convertien en ratolinets i el posaven en funcionament de nou, el tramvia era feliç, viatjava sense conductor i s'acabava convertint en l'habitatge d'uns sense sostre. A Montjuïc van aprofitar uns vagons de tramvia per a instal·lar-hi una escola, en aquells anys grisos i d'escassedat, i aquella utilització em recordava la història del tramvia Tilín. Una història força moderna i simpàtica, vaja, sense prínceps ni fades i amb un tramvia per protagonista, cosa aleshores gairebé exòtica.

La generació dels meus fills va començaR a sentir com a seva aquesta festa gràcies al bonhomiós ET, alliberat gràcies a les disfresses de la celebració. ET és ja un mite lligat al nostre imaginari sentimental. Uns anys després, quan a les escoles ens havíem passat a l'anglès, la professora de l'especialitat, al centre on jo treballava, va començar a ambientar el raconet del Halloween. Avui és ja aquesta una festa popular i admesa, ens agradi o no, i per molt que enyorem el Tenorio representat al teatre parroquial. I hem recuperat el conreu de les carabasses, que abans eren residuals i avui són molt presents a les parades de fruita.

El Tenorio tampoc era una obra gaire antiga, el seu èxit va ser inesperat i va resistir durant dècades. Zorrilla té coses molt millors i el seu argument és delirant però potser a causa dels fantasmes que surten per allà i de la grapa que té això de la redempció dels pecadors, sobretot dels pecadors sexuals, va fer fortuna. Hi ha molts Don Juans però cap d'ells ha arribat, a casa nostra, a ser tan popular i conegut.

Quan jo era joveneta tothom se'n sabia fragments i moltes frases fetes familiars s'originaven en el Tenorio, com ara allò de què quan algú sentia massa soroll a casa o al veïnat acostumava a declamar: Quan gritan esos malditos pero mal rayo me parta si en terminando esta carta no pagan caros sus gritos. Al poble del meu pare la majoria de gent era molt religiosa i es resava el rosari diàriament però la Nit de Difunts se'n resaven tres parts, o sigui, tres rosaris sencers, i ningú endrapava cap castanya fins que no s'havia acabat la pregària.

El Dia de Difunts era el 2 de novembre i, per tant, la nit en qüestió era la del dia de Tots Sants, amb el temps i els canvis socials tot es va concentrar en el primer de novembre i la nit de la Castanyada es va anar tornant festiva i es va passar a la vigília. Malgrat tants canvis encara es va molt al cementiri, aquests dies, a recordar, com diuen a missa aquells que ens precediren en la fe i ara dormen el somni de la pau. La fe del text ara potser és més terrenal, fe en la vida, més aviat i no pas en transcendències etèries però això de descansar en pau encara és una bona declaració d'intencions.

Les castanyeres han disminuït en nombre però resisteixen. Els panellets es venen més que abans, a casa en compraven pocs ja que resultaven cars, fins i tot en el cas de fer-los un mateix. A l'escola es va posar de moda fer panellets i la Castanya s'ha escolaritzat, com tantes altres coses, amb cançons com aquella del Marrameu que no sé d'on la van treure. Jo un any fins i tot em vaig disfressar de castanyera i els petitons de P-3 no em van reconèixer, em vaig fer acompanyar d'un cistellet ple de cargols, castanyes i bolets. 

Tot s'adapta al present, les festes, les rondalles, les tradicions. En aquests dies es percep aquesta nostàlgia ancestral per un passat relativament recent i això passa a totes les generacions. No crec que gaire gent resi el rosari, ni tan sols de tant en tant. A escola deien que quan tots els catòlics resessin el rosari cada dia Rússia es convertiria, no sé si s'ha convertit però s'ha reconvertit i ahir mateix van inaugurar un memorial, incomplet i relatiu, però per alguna cosa es comença, dedicat a les nombroses víctimes dels anys foscos. És clar que els rosaris catòlics no hi han tingut res a veure.

Tots crèiem que les tradicions que hem viscut de petitons eren les de sempre però un gran nombre tenien, com qui diu, quatre dies. A mi m'agradaria posseir una casa d'estil romà, amb pati interior i un altaret dedicat als meus avantpassats, amb un llumet d'oli que cremés sempre, o un habitatge amb claustre romànic, que és una cosa molt semblant al pati dels romans. Dels romans benestants, és clar, la gran majoria vivia en molt males condicions i amuntegats, no ens enganyem. 

Els Tenorios, avui, són políticament incorrectes i les virginals novícies ja no existeixen, com tampoc no existeix aquella Sevilla mítica de l'obra. Zorrilla va ser un senyor molt apreciat a Catalunya. Va tenir una vida de pel·lícula, moguda i amb molts alts i baixos. No va tenir sort amb els amors, la primera vegada es va casar, per cert, a l'església de Santa Anna de Barcelona o això m'han explicat. Va anar a parar al Mèxic de la revolució i les va passar magres en molts moments. Sembla que durant tota la vida va cercar el reconeixement del seu pare i no el va aconseguir. Al menys quan va morir era un escriptor reconegut. Mereix ser valorat en conjunt i no a causa del Tenorio, potser un alter ego de l'autor, a qui agradaven molt les senyores i que també va cercar la redempció.

El Tenorio va ser tan popular que se'n van fer un munt de paròdies, tots els còmics de fa uns anys en feien versions, Alady, Mary Santpere, Capri. Hi ha una paròdia molt divertida en catanyol macarrònic, Don Cuan Tanorio, de Llamp-Brochs, de veritable nom Sixte Rebordosa (1863-1921). Aquells autors satírics del passat eren divertidíssims, acostumaven a barrejar el castellà i el català fer fer riure, potser servirien d'inspiració al senyor Borrell per a futurs discursos incendiaris.  Amb el pas del temps ja no calia ni tan sols recórrer a les paròdies, el text original ja feia riure al públic.

Aquests darrers anys, com que ha vingut gent de tants llocs, també he vist que es popularitzaven els altars de morts mexicans, cosa que, en certa manera, relaciona Mèxic i Zorrilla per una estranya casualitat.