Fins al 4 de febrer La Pedrera acull una exposició antològica del pintor Joan Ponç. En alguns textos que he llegit el titllen de pintor oblidat, jo no crec pas que sigui així. És possible que per a la gent jove sigui avui un relatiu desconegut i aleshores ens hem de preguntar els motius i quina és la transmissió cultural que es fa als centres educatius en l'actualitat.
Ponç va arribar a ser fins i tot popular a finals dels setanta, hi va haver un reconeixement de la seva obra i el vam poder veure sovint per la televisió, entrevistat per gent emblemàtica com ara Montserrat Roig o Soler Serrano, en aquells programes que han fet història i que també haurien de ser material educatiu imprescindible per a les noves fornades de periodistes culturals.
Ahir mencionava el tema de la ceguesa, amb motiu de l'estrena de la pel·lícula Hacia la luz. Ponç va ser un pintor que va haver de lluitar amb aquest problema, el mateix que el fotògraf de la pel·lícula. De vegades estranyes casualitats vitals coincideixen de forma atzarosa. La pervivència de l'obra de Ponç ha estat destorbada, en part, per problemes familiars a l'entorn de l'herència. Tot i amb això el 2002 es va poder veure una exposició a la fundació La Caixa i hi ha una Associació que el reivindica. Però una anunciada exposició antològica amb motiu del trentè aniversari de la seva mort, el 2014, que s'havia de fer al MAC va quedar a l'indret misteriós de les iniciatives esvaïdes.
En el tema de l'art tot són gustos i els gustos canvien. Hi ha molts interessos comercials en el món de l'art. En el de la literatura es donen així mateix alts i baixos, promocions i oblits, però no mou tants diners ni tant de turisme i la cosa va una mica d'una altra manera.
Escoltar avui els plantejaments i les reflexions de Ponç en un d'aquells programes, l'únic que he pogut recuperar per la xarxa, el de la Montserrat Roig, resulta interessantíssim. Moltes coses han canviat però no pas tantes com sembla i les reflexions del pintor són ben actuals. Al capdavall Ponç comenta coses sobre el món i la vida, i, què hi ha més enllà del món i la vida? L'art també és una part d'aquest món i, de fet, no sabem ben bé de què parlem quan parlem d'art.
Escoltar avui els plantejaments i les reflexions de Ponç en un d'aquells programes, l'únic que he pogut recuperar per la xarxa, el de la Montserrat Roig, resulta interessantíssim. Moltes coses han canviat però no pas tantes com sembla i les reflexions del pintor són ben actuals. Al capdavall Ponç comenta coses sobre el món i la vida, i, què hi ha més enllà del món i la vida? L'art també és una part d'aquest món i, de fet, no sabem ben bé de què parlem quan parlem d'art.
L'exposició de La Pedrera mereix una visita tranquil·la i llarga. Hi vaig anar ahir pel matí i érem quatre gats, no sembla que, de moment, el poder de convocatòria d'un esdeveniment tan important hagi estat excessiu, però això pot canviar, és clar, hi ha temps fins a primers de febrer.
Expliquen que Joan Ponç va rebre més admiració dels poetes que no pas dels pintors de la seva generació, quan ell havia estat el primer en endegar iniciatives innovadores, com la mítica Dau al Set. I és que hi ha molta poesia en aquestes imatges estranyes, inquietants, que de vegades semblen malsons fascinants, en aquests dimonis estrafets, aquests rostres impossibles i aquesta mena de lluita constant entre la llum i la foscor, passant per uns paisatges imaginaris, amarats d'una bellesa subtil i inexplicable.
Expliquen que Joan Ponç va rebre més admiració dels poetes que no pas dels pintors de la seva generació, quan ell havia estat el primer en endegar iniciatives innovadores, com la mítica Dau al Set. I és que hi ha molta poesia en aquestes imatges estranyes, inquietants, que de vegades semblen malsons fascinants, en aquests dimonis estrafets, aquests rostres impossibles i aquesta mena de lluita constant entre la llum i la foscor, passant per uns paisatges imaginaris, amarats d'una bellesa subtil i inexplicable.
2 comentaris:
De lo mejor del mercado, sin duda alguna, de lo mejor.
Un simbolista del que poco se ha hablado. Un creador.
me quedo helado de lo poco que se le nombra y de lo mucho que se le olvida.
Brossa, Pons y Beneyto...me río de los itsmos...Lo mejor de la escuela catalana de lejos, y sin ánimo de dejar de lado a Tapies o Barceló (por ser el más próximo, pero resulta que ninguno de estos tres, los primeros nombrados, tiene nada colgado en los dinteles de un despacho de un político de nuestra tierra, , ni tan siquiera significativamente cosas que se asemejen a estandartes que quieran significar nada.
Brossa, Pons y Beneyto son, sin duda , los pensamientos catalanes más liberales, anarcos, y sin ataduras de los que podamos disfrutar.
Pons tiene unas ilustraciones de maravilla para un libro de Juan Eduardo Cirlot. El libro es insuperable, EN LA LLAMA, se titula, y como no podía ser de otra manera es de composiciones de Dau al Set, dado que Cirlot fue su maestro espiritual.
Habría que hacer un estudio de estos tres pintores en un envoltorio singular, EL SIMBOLISMO en CATALUNYA, debería titularse, pero para ello hace falta mucha preparación y ganas de estudiar el porqué de esta tendencia tan singular y con tanto y recóndito significado.
Gracias por ponernos lo de la exposición.
Un abrazo
Miquel, yo no entro en valoraciones, los gustos son diversos y también las modas y el mercador influyen en el tema artístico, lo cierto es que desde la primera vez que vi imágenes de la obra de Ponç y lo escuché a él -no te pierdas la entrevista que enlazo, hecha por Montserrat Roig- su obra me ha interesado y fascinado.
Ya lo sabes, a La Pedrera falta gent.
Publica un comentari a l'entrada