OCULI SUNT DUCES, MIRADES COM LES NOSTRES

Fa anys, quan feia el batxillerat elemental a les monges del Sortidor, recordo que una companya arrauxada, a la classe de matemàtiques va comentar que el llatí no servia per a res, la ignorància és molt agosarada i en aquestes etapes vitals primerenques encara més. En aquella època el llatí era molt present a l'ensenyament però ja començava a anar de baixa. N'iniciàvem l'aprenentatge a tercer de batxillerat, als dotze o tretze anys. El professor, un home cult i amb un cert mal geni, però amb virtuts educatives que en aquella època no vaig ser capaç de valorar, ens va esbroncar de valent com també es va queixar del qualificatiu de llengua morta amb el qual se'l denominava.

Hi ha un munt de coses de tota mena que semblen mortes i revifen i son molt vives. Sobre la utilitat dels ensenyaments, tot és relatiu, no és pas que avui utilitzem les matemàtiques molt sovint si la nostra feina no ho exigeix, més enllà de repassar les llistes del súper o dividir el que toca pagar per cap en un sopar d'amics. Quan els ensenyaments es valoren per la seva utilitat pràctica no anem bé. Molts autors de fa uns anys que avui ens sorprenen i ens admiren tenien una base sòlida fonamentada en el llatí i el grec.

Ahir vaig anar a escoltar una xerrada, una màster-classe segons la terminologia actual, suposo que aquests qualificatius deuen atorgar prestigi a determinats actes. Màster, com és sabut, vol dir Mestre i, en aquest cas, vaig anar a la xerrada pel fet que la impartia una veritable Mestra, la Mònica Miró. Vaig tenir-la de professora de llatí fa uns vint anys, em sorprèn pensar en el jove que era ella aleshores, considerant la categoria de les seves classes, al Grup Pilot de la UOC. Això dels grups pilots acostuma a funcionar molt bé, després, en general, les coses es massifiquen i s'espatllen. En tot cas tinc un record excel·lent d'aquells anys de la UOC, sobretot dels tres o quatre primers ja que la carrera d'Humanitats la vaig fer amb tranquil·litat i sense pressa.

Amb la Mònica Miró vaig recuperar el llatí de la meva adolescència, molt a gust. Mònica Miró, però, és molt més que una professora de llengües clàssiques, és una dona del Renaixement, en el sentit més positiu del terme, empeltada de gent il·lustrada com Madame de Staël. 

La xerrada d'ahir duia per nom Oculi sunt duces: una antropologia de la mirada a l'antiga Roma. Encara patim molts tòpics a l'entorn de la cultura romana i aquesta visió sobre la seva visió, a través de camps com la filosofia, la religió, la màgia, l'erotisme o la lingüística em va encantar i fascinar, paraules aquestes que també van sorgir a la xerrada i a les quals dono el valor positiu actual i no el negatiu amb el qual van formar part de la vida quotidiana d'aquells avantpassats nostres, tan semblants i tan diferents de nosaltres a la vegada.

L'acte l'organitzava EPOMA (Estudis sobre Història i Civilització al Pròxim Orient i la Mediterrània Antiga), institució sobre la qual tinc molt bones referències, per cert, tot i que no puc participar en tantes coses com m'interessen, la vida és breu i el temps, limitat. A l'acte em vaig trobar amb dos savis més, l'Enric H. Marc, del blog Bereshit, que molta gent coneix i llegeix i que darrerament ha publicat llibres imprescindibles sobre aspectes històrics de la ciutat de Barcelona, i la seva dona, l'Eulàlia Lorés, que és del camp del llatí i la cultura clàssica, també havia estat alumna de la Mònica Miró uns anys després que jo, i ha esdevingut el pal de paller de les tertúlies de Tot Història quan incidim en el món clàssic.

L'Eulàlia, fent honor a l'etimologia del seu nom i al seu tarannà de jove i digna matrona romana, fins i tot m'explica que ha participat en trobades viatgeres on es practica la immersió en llatí. Podríem proposar al govern de la nació espanyola un retorn al llatí original i potser així molts problemes escolars esdevindrien relatius. Amb el llatí i l'anglès potser ja faríem, a la Pell de Brau. No diuen que l'anglès és com una mena de llatí modern?

Això del títol ve d'un vers de Properci,  oculi sunt in amore duces  (Elegies, II). I és que encara avui hem d'admetre que tot ens entra pels ulls, en general. La Mònica Miró ha escrit moltes coses, també poesia pròpia, i compta amb un best séller, Perennia, un recull d'epigrafia romana dedicada als difunts, una delícia en edició bilingüe, cosa que ajuda a repassar el nostre probablement empolsinat llatí de l'escola. Afortunadament, de llengua morta, de moment, res de res. Hauríem de trobar algun mot entre la mort i la vida que servís per qualificar de forma precisa tot allò que potser no té una utilitat perceptible i directa però que és o hauria de ser ben viu en el nostre món cultural, fins i tot en la nostra cultura de supervivència. Jo, modestament, proposo que en diguem la perènnia.