19.11.17

SOMNIS, LITERATURA I ESCRIPTORES MÍTIQUES

Resultat d'imatges de MARIA AURELI CAPMANY AGUSTI PONS

He mencionat en diferents ocasions al blog l'escriptora -i moltes coses més- Maria Aurèlia Capmany. Va ser tot un personatge, controvertit, complicat, amb llums i ombres, contradictori i extraordinari, intel·ligent i, de vegades, insuportable, tremendament humana, tot un luxe en un país com el nostre, que en moltes ocasions és ranci, purità, hipòcrita i mesquí. Agustí Pons en va escriure una magnífica biografia, una de les millors que he llegit escrita per algú d'aquí sobre algú d'aquí. 

Resultat d'imatges de biografia aurelai capmany pons
Al TNC es pot veure un muntatge que escenifica una conversa entre Pasqual Maragall i l'escriptora, l'ha escrit i dirigit Jordi Coca a partir d'uns llibrets, Diàlegs a Barcelona, endegats per Xavier Febrés fa alguns anys. La conversa entre Capmany i Maragall va encetar la col·lecció, el 1984, col·lecció que es va tancar el 2011 amb un diàleg entre Josep Maria Bricall i Jordi Nadal. Tot i que la sèrie es va iniciar amb la Capmany la presència de les dames, en aquests diàlegs, molt interessants per altra banda, va ser, com sol passar, absolutament minoritària. En tot cas la iniciativa va resultar interessant i innovadora.
Resultat d'imatges de Agustí Pons Maria Aurèlia Capmany
No crec que vagi al teatre per veure una conversa força coneguda entre uns personatges que tinc encara molt presents. D'aquell 1984 ja fa més de trenta anys i, per tant, hi ha molt de jovent per al qual Capmany, que va morir en fa més de vint, el 1991, ja és el passat remot i s'ho pot mirar tot amb uns altres ulls i reflexionar sobre els somnis impossibles. I això que crec que els actors ho deuen fer força bé, ells són Anna Güell i Òscar Intente. Em temo que em resultaria incòmode veure la representació. La Güell, gran actriu, semblava molt contenta del paper i no m'estranya, la personalitat de la Capmany, que va ser molt propera al món del teatre, deu resultar tot un repte.

Resultat d'imatges de discos maria aurèlia capmany
Una de les coses que es perd amb el temps és el record de les veus, si no les tenim gravades en algun lloc, però la de la Maria Aurèlia Capmany encara em ressona al cap després de tant de temps, el mateix que la de Montserrat Roig, que la va entrevistar a la televisió de l'època. Capmany compta amb el penjament d'haver escrit de tot i molt. A més a més de narrativa, un munt d'assaig i literatura juvenil,  teatre i lletres per a cançons, va fer d'actriu de forma ocasional i va cantar, en algun disc en el qual es recollien cançons diverses amb rerefons feminista.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Si aquí es fessin bones pel·lícules sobre escriptores Capmany podia ser objecte d'un biopic interessantíssim, tant per la seva personalitat com per l'època en la qual va viure i els personatges que la van envoltar. Montserrat Roig, potser perquè era més maca i va morir més jove, és objecte de més devocions però intel·lectualment Capmany, dona que s'havia pogut formar en una altra època, li donava mil voltes i crec que Roig n'era conscient i per això va conrear la seva amistat.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Sembla que hi ha una tímida recuperació i reedició d'autors de fa anys, potser pel fet què s'acosta el centenari Pedrolo n'han publicat alguns de l'escriptor. Per la ràdio vaig sentir, en un espai on parlaven de l'obra de teatre i fins i tot feien una mica de broma sobre que tot plegat feia pensar en l'enyorament del PSC, que es reeditaria o s'havia reeditat Un lloc entre els morts. I també va sorgir la qüestió de què a una conselleria -o ministeri- de cultura hi hagués hagut algú amb cultura, cosa molt excepcional en els temps que corren.
Resultat d'imatges de un lloc entre els morts
Un lloc entre els morts, un llibre emblemàtic de Capmany que, de fet, ja ha conegut diverses reedicions, va guanyar el Sant Jordi, tot i que en alguna edició anterior l'havien refusat en pensar, els savis senyors del jurat, que era una mena de transcripció històrica. Capmany tenia geni i figura però va patir un cert menyspreu masclista de les patums del seu temps. La novel·la es va fer en teatre i es va passar fins i tot per televisió, interpretada per Enric Majó i Àngels Moll.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Les fotografies juvenils de Capmany ens la mostren atractiva i, com sempre, amb una gran empenta, de gran era grassa i semblava no tenir complexos tot i que això cadascú s'ho sap. Quan va patir el càncer que la va matar es retratava sense cabells, crec que és la primera dona coneguda que vaig veure, en aquesta situació, capaç d'entomar el fet de la calvície sense manies, barrets ni perruques. Manifestava que si hi havia homes calbs per què havia de sobtar veure una dona sense cabells. I tenia tota la raó.
Resultat d'imatges de cartes impertinents 2010 Horsori
Vaig escoltar, i encara he escoltat anys després, comentaris de menyspreu sobre el físic de l'escriptora, això de ser gras sembla que no toca, és com si fos una malaltia, cosa que en ocasions pot ser, fins i tot, certa. Poca gent, avui, l'ha llegit a fons. 

Però retorno al present, ahir vaig passar per una llibreria d'aquestes grandetes, per mirar si trobava la nova edició d'Un lloc entre els morts i l'única cosa que vaig trobar de Maria Aurèlia Capmany van ser les Cartes impertinents, un volumet en el qual l'autora aplega cartes imaginàries entre dones diverses, famoses i anònimes, personatges històrics i literaris, ella mateixa inclosa. No l'he llegit encara així que ja el comentaré a fons més endavant, tot i que és un llibre conegut i que ha comptat amb alguna reedició.
Resultat d'imatges de la joventut és una nova classe?
Capmany va escriure un llibre d'assaig que es deia La joventut és una nova classe? L'interrogant final és molt important, de vegades se'l deixen, i és que l'escriptora planteja el tema com una pregunta i crec recordar que arribava a la conclusió de què no era així. En aquells anys el nombre de joves era molt alt, avui tots aquells joves som jubilats i jubilades i potser caldria que algú amb grapa escrigués una cosa com ara Els jubilats són una nova classe? Llegeixo i escolto moltes bestieses suposadament humorístiques sobre el tarannà dels jubilats, coses que, si es referissin a un altre grup social, generarien grans protestes, en aquests anys d'alta correcció política. 
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany montserrat roig
Mentre per algunes manifestacions es té la pell molt fina d'altres no fan ni fu ni fa, com ara aquest insult recurrent, del qual s'abusa a tort i a dret, fill de puta, en uns temps en els quals la prostitució es veu ben bé com tota una altra cosa, més aviat lligada a l'explotació que no pas a la vida pecaminosa. M'estranya que encara es faci servir tan sovint en el llenguatge quotidià però també en la literatura i en el teatre on resulta d'un ús abusiu. Però aquest seria un altre tema, és clar, i els entesos en blogueria deien, fa anys, que les entrades havien de ser breus... Segurament que la Capmany, si fos viva, tindria moltes coses a analitzar i comentar, sobre els fills de dones públiques i, encara més, sobre els homes públics i les seves nissagues oficials.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Va ser molt important pel nostre temps. Tota una intel·lectual -aquesta era la seva imatge- que era dona i escrivia en català !. Vaig llegir els dos volums de les seves memòries on es mostrava molt desmemoriada. D'un dels llibre se'n deia amb raó "Mala memòria". També em va agradar molt aquella novel·la epistolar de títol "Lo color més blau", era excel·lent o el "Quim/Quima" un recreació de l'Orlando. Seria bo que el jovent redescobrís aquell ser que sempre tenia coses per dir i sempre les deia bé. És cert que era grassa i, a més, brutejava de valent però, segons tinc entès, va tenir enceses històries d'amor amb gent d'ambdós sexes. Misteris de l'atractiu que no té perquè anar sempre lligat a l'esveltesa i l'higiene.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi hi ha molts llibres d'ella que m'agraden molt, jo no diria que brutejava, ep. En la seva vida personal també s'hi va posar més pa que formatge, però per això m'agrada la biografia del Pons, que intenta ser objectiva i equànime fins i tot en aquests temes íntims. Tenia aspiracions de ser una mena de Simone de Beauvoir i durant un temps es retratava imitant-la, cosa que no li feia cap falta, i ens volia fer passar el Vidal Alcover per una mena de Sartre nostrat. De fet això de grassa era de gran, de més jove era una noia ben maca o, a tot estirar, una mica 'pleneta'. Però, és clar, la darrera imatge que tenim d'ella és la que ha quedat més fixada en el nostre imaginari. A mi m'agradava molt escoltar-la tot i que es reinventava constantment, però potser aquesta era una altra de les seves gràcies, la de la seva memòria desmemoriada i oportunista. De fet una vegada li vaig sentir fer una mena d'elogi de la mentida, en segons quines circumstàncies. En el context de la literatura catalana crec que és un cas ben especial i singular, que cal tenir sempre en compte i rellegir.

gloria abras pou ha dit...

Està be que no diguis que brutejava, ja ho dic jo que vaig estar més d'un cop vora d'ella i, no només no anava neta sinó que feia una descarada pudor de suor. Ho dic sense manies perquè està clar que ella tampoc en tenia i que prescindia olímpicament de la imatge de dona pulcra perquè, no en va, ella era una intel·lectual. De jove es descriu a sí mateixa com a dona "escandalosament desitjable". Quant a les aventures que va tenir ella era la primera en presumir d'una moral lleugera -cosa que no li retrauria mai-. I sí, és cert que anava de Simone de beauvoir -aquesta tenia gran cura de la seva imatge- però a mi no em va arribar mai la sensació de que ens volgués fer creure que en Vidal Alcover era una mena de Sartre. No relacionaria mai el distingit senyoret balear, de gustos efèbics i bon traductor de Proust al filòsof francès tan tancat en el seu cercle parisenc de comunistes de saló amb sopar a La Coupole...i molt faldiller.

Júlia ha dit...

Glòria, jo la vaig veure poques vegades però anava 'normal', he, he, tot i que admeto que tenia la fama del que dius, és clar que durant una època en segons quins ambients semblava que anar brut feia modern.

Vidal Alcover era homosexual, ja ho sé, això està ben explicat al llibre del Pons. El que volia dir és que crec que Capmany va intentar que la seva parella fos molt ben considerada en el món de les lletres per esdevenir una mena de parella de culte intel·lectual. Ho dic més aviat en això del sentit de 'parella de prestigi' que no pas per coincidències intel·lectuals. Vidal Alcover es va comportar molt malament amb ella i en llegir el testament Capmany va tenir un gran disgust. HUmans tanmateix, vaja. Sembla mentida que una dona d'una gran alçada intel·lectual i que no es va casar, suposo, per poder ser més lliure, després mostrés determinades dependències però la gent som així, contradictòria, en general i no sempre, és clar.

En tot cas, amb les seves mentides, contradiccions i vanitats, crec que paga la pena recuperar la seva obra i tenir-la en compte. Al capdavall molta gent menteix, de les memòries de Neruda més d'un va dir que en lloc de Confieso que he vivido s'havien d'haver dit Confieso que he mentido, cosa que no els treu pes literari...