14.1.18

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES HUMANÍSTIQUES PERÒ POC FILOLÒGIQUES

Resultat d'imatges de ANTONIO POBLE-NOU

Fa més de vint anys que va començar tot això de les sèries nostrades que ara ja han esdevingut una plaga bíblica. Un èxit emblemàtic de la nostra prehistòria televisiva va ser Poblenou. Poblenou, per cert, sembla que s'ha d'escriure junt mentre que Poble-sec s'ha d'escriure amb aquest guionet, el mateix que Vila-seca o Vila-rodona, la raó va lligada al tema de la consonant 'essa' i el seu so, que varia segons com ho vulguem escriure. 

Jo respecto des de fa anys això del guionet però moltes vegades, fins i tot en documents que venen d'institucions diverses, es passen pel folre el preceptiu guionet. Si insisteixes en el tema et diuen que ets una torradallonses, quan ho diu una autoritat la cosa canvia, però això no vol dir que li facin cas. Faig constar, però, que no acabo d'entendre per quins set sous no es pot escriure Poble Sec tot i que he llegit molt sobre el tema. 

La gent més jove no ha viscut la divertida, però en ocasions encesa, polèmica blogaire sobre la normativa, allò del blog/bloc i d'altres invents (dip, bitàcola) així com una ordre de les altures que va indicar que les entrades als blogs s'havien de dir apunts. Jo no sóc gaire dogmàtica, amb els anys veus com coses que defensaves i que no es tenien per correctes tornen a la lògica primigènia, o t'adones que el tema no s'acaba d'aclarir mai del tot, com ha passat amb la bòbila/bòvila i amb l'anxaneta/enxaneta, paraules que de tant en tant tornen a generar debats i polèmiques molt interessants i totalment inútils, segons el meu parer.

A la sèrie Poblenou Miquel Cors feia un personatge que es deia Antonio. Ja aleshores va començar a popularitzar-se la moda d'escriure aquests noms castellans que s'han pronunciat durant anys en català, tal com ragen i tal com sonen. Algun lingüista ja va protestar i ironitzar sobre el tema, en aquella època. No hi havia cap necessitat d'escriure Antoniu quan això de pronunciar el nom d'aquesta manera ve, precisament, de llegir com si fos català el nom castellà. Però ara, en moltes ocasions, si escrius Antonio i et refereixes a un Antoniu sempre hi ha qui et diu que ho has escrit en castellà.

Un d'aquests despropòsits és el dels Papitus-Pepitos, en tenim un de ben popular i conegut, el Benet i Jornet, i recentment la seva filla li ha dedicat un llibre i l'ha titulat Papitu, seguint una tendència que no sé si ja és normativa o què tot i que,  en aquest cas la filla de l'escriptor té una justificació evident, en fer coincidir el nom amb el diminutiu de papa (papito) que ha utilitzat des de sempre en el context familiar. Un complicat joc de paraules, doncs.

El fet és que fa anys, quan es referien a aquest escriptor, sempre escrivien Pepito i encara he llegit el seu nom escrit així en alguns articles actuals, però en molts altres ja sembla habitual utilitzar el Papitu i prou, en qualsevol context. A mi, potser és mania persecutòria, però això de Papitu, segons on m'ho ensopego, em fa mal a la vista. I això que, tot s'ha de dir, el nom té tradició històrica, gràcies a la popular revista d'abans de la guerra. Però eren d'altres temps i el nom tenia en aquest cas un evident rerefons satíric i provocador.


Resultat d'imatges de papitu revista
No sempre resulta fàcil reflectir (no pas reflexar tot i que en una ocasió una blogaire gairebé se'm va empipar quan vaig comentar el tema i molta culpa la té Sau i allò de la llum reflectida a la copeta) la llengua viva, que es troba en constant transformació malgrat els obstacles normatius. Hi ha gent que et corregeix bajanades i després en diu de tots colors, en general es té una tendència a corregir paraules concretes, fora de context, però després es fan unes construccions gramaticals d'allò més surrealistes. 

Algunes fornades de joves filòlegs surten, com passa en totes les carreres, em temo, molt dogmàtics, no és culpa seva sinó del sistema i dels qui els ensenyen. I malgrat el dogmatisme, escoltar teles i ràdios fa riure -o plorar-, els carrerons i els màsters periodístics no han servit, en general, per millorar l'expressió oral o escrita. Amb l'escrita no es nota tant ja que hi ha correccions prèvies a l'abast.

Jo, de moment, quan hagi de referir-me a Fernandus, Antonius o Papitus continuaré escrivint aquests noms com si fossin en castellà i llegint-los com si fossin en català. De fet, tots aquests noms es troben en perill d'extinció, la tendència actual ens porta als Ferrans, Antons o Peps, més aviat. Això dels noms respon a modes, volem ser originals i després tothom es copia els noms de moda.  Avui, en català, es volen defugir noms que puguin reconvertir-se en diminutius i per això cada vegada trobem popularitzats noms més breus, Iu, Ot, Pol, sobretot en el cas dels nois. Quan jo era jove el meu nom no agradava a ningú i ara està de moda des de fa uns quants anys.

La multiculturalitat ens ha portat la diversitat patronímica i pel que fa a la transcripció dels noms estrangers em temo que no hi ha gaire unitat, de moment. Al parvulari, suposo que encara es fa, es partia del nom de les criatures, per iniciar la lectura i l'escriptura, però aquests darrers anys tot plegat era un calvari. El món llatí aplega moltes rareses, es fan servir noms anglosaxons i cadascú els escriu com li sembla, moltes vegades tal com sonen en castellà, Izan, Jeison, coses així. Però també hi ha qui en respecta l'origen. En els noms d'origen àrab es trobem moltes variacions en la seva escriptura, segons procedències culturals i tradicions familiars. I això passa amb la gent que ve de Filipines i de la Xina i de molts altres indrets, cosa habitual avui. 

Com que la veritable història de les llengües, dialectes i la resta, ha estat una de les més amagades i tergiversades en el món cultural oficial, s'escolten moltes bajanades a l'entorn de tot plegat i encara funciona allò del correcte/incorrecte que s'hauria d'aparcar per tal d'intentar entendre la procedència de la suposada incorrecció. També tot depèn d'allò de caure en gràcia, a determinats escriptors, que tampoc no són Shakespeare, se'ls accepten formes dialectals diverses mentre que a d'altres, de  cap manera, tot va a modes, tendències i grups de pressió literària.

Malgrat la gran defensa que cadascú, en general, fa de la seva llengua i, avui, de la seva forma dialectal, encara no hi ha ningú que pugui explicar amb claredat meridiana què és o no és una llengua -o un dialecte, o un idioma, o una variant territorial de la llengua-. Qui no s'ho cregui que tingui la paciència de cercar definicions, per la xarxa o en els manuals seriosos, a veure si se'n surt. No pots dir que no se sap què és una llengua, la gent normativista se t'enfada, tot i que no sigui capaç de donar una explicació coherent sobre la qüestió. En tot això hi ha molta política i al capdavall el que domina el context no és el món acadèmic sinó l'atzarosa societat real i els seus usos, costums i influències.

Si la gent de tradició familiar castellana fes això dels Papitus, quan posen noms en català, cosa que sol passar, tindrien tirada a escriure Llusef, Chordi, Chuan i d'altres meravelles. Cal recordar que quan els catalans no sabíem pronunciar la jota castellana dèiem kefe, don Kosé i Don Cuan. Quan a escola ho fèiem tot en castellà, en el passat remot, algun infant simpàtic i que tot just començava a aprendre les beceroles, m'havia escrit dedicatòries reconvertint el meu nom en Chulia. Potser hauria de transcriure Xúlia, en aquest cas? 

D'algunes innocents lletres se'n fa bandera, bandera ideològica, cas de la 'enya' castellana o de la geminada catalana. Fa quaranta anys hi havia lingüistes del país que intentaven suprimir la geminada amb el seu incòmode punt volat però s'ha reconvertit la geminació en una mena de senyal d'identitat irreversible i tot sembla sagrat, com els accents, que avui dia ja no serveixen per res i que gent com els anglesos, pragmàtics i cultes, ja fa anys i panys que s'han carregat, sense massa conseqüències. Encara més, en la parla habitual la geminada no es percebia però ara, els dogmàtics, la remarquen, perquè es vegi que hi ha de ser. La remarquen quan se'n recorden, ep.

Em temo que en tot plegat no hi ha una solució fàcil que es pugui consensuar a gust de tothom. Conec gent que quan té fills cerca noms que sonin igual en català, castellà i anglès, al menys. Per no embolicar-se, vaja. Un altre tema és que després les criatures, quan creixin, es faran dir com els diguin els amics de la seva generació, i pot passar de tot. Un nom que m'agradava molt era Oleguer i conec jovenets amb aquest nom als quals els diuen Ula, i suposo que quan es promocionin amb aquest diminutiu escriuran Ula i no Ole, ja que resultaria una mica exòtic, ben mirat. Els Ius poden esdevenir Iurets i els Ots, Otets, coses més rares he vist i escoltat al llarg de la vida.

No, si ja deia un company que vaig tenir fa anys, filòleg i molt bon lingüista, que voler encotillar els temes relatius a la llengua era ben bé com agafar aigua amb un cistell. Al capdavall, però, l'ortografia és arbitrària i no pas cap dogma de fe, i tot depèn, com diuen, del context comunicatiu.


7 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Els anglesos no posen accents gràfic però tenen autèntics problemes per poder-se entendre. Jo que he tingut molts profressors d'anglès de diverses procedències, en vaig tenir un del Regne Unit que, en un viatge als Estats Units, li preguntaven si era francés...A molts comerços d'Estats Units, o a la majoria, tenen a mà paper i bolígraf i, si no tenen clar el que demanes, et preguen d'escriure-ho. La televisió va ajudar a cohesionar força la llengua anglesa en cada un dels països que l'empra. A Joan Collins la reprenien perquè a "Dinastía" tenia un accent tan britànic que ningú l'entenia. Ella presumia -explicat per ella mateixa en la seva autobiografia- d'anglès modèlic però es va haver d'adaptar o perdia el paper.Liza Minnelli canta un canço: My name is "Laisa"" per deixar clar com se li havia de pronunciar.
Tot això t'ho dic perque la manca d'accents, les diverses pronúncies sempre poden tenir conseqüencies. A Riudellots de la Selva l'accent rural és notablement diferent del de la gent del poble però és ben cert que l'idioma és el mateix.
Parles dels "Antons" per "Antonios". Sovint he sentit dir -mai no he comprovat- que es tracta de noms diferents. Antonio seria Antoni. El poeta Mn. Pere Ribor, amic de la meva família, i molt catalanista sempre deia "Antoni" al meu cosi Antonio. També va tenir una picabaralla a través del vell setmanari telestel on asseguraba que "Guillermina" no era correcte. Calia escriure i dir Guillemina. Té la seva lògica. Mn. Ribot era molt savi i, reclós a Riells, feia país.

Júlia ha dit...

Glòria, el problema no crec que sigui pels accents, quan més fent fa servir una llengua més variants hi ha. La majoria de persones no respecta pas la normativa a l'hora de parlar o de fer servir els accents, els escriu per obligació escolar, més aviat.

Avui ja va de baixa això de la llengua 'modèlica', en tot cas es pot parlar de l'estàndard.

Els noms propis cadascú els pot dir com li sembli, en això hi ha molta llibertat i Mossèn Ribot ja s'havia quedat una mica desfasat, el vaig conèixer, però 'de passada'.

Crec que Anton i Antoni són el mateix, dues variants del mateix nom. Avui la gent ja passa del tema i inscriu els fills amb els diminutius, Biel, Quim i la resta.

De tota manera no sóc filòloga ni experta però en aquests temes sempre hi ha hagut debats encesos entre 'experts' i tendències de tota mena, avui em temo que ja no hi ha ni debats encesos de gaire res.

Júlia ha dit...

volia dir 'quan més gent'

gloria abras pou ha dit...

No tothom pot dir els noms propis com els sembla. Jo tinc una amiga que no es vol dir Nuri perquè és diu Núria i la meva germana es diu Margarida tot i que molts li díem Margarita i alguns Ita o Marga...No és gens fàcil inscriure el nom que vols. Els meus veïns tenen una noia que es diu Galadriel a qui diuen Gala. Varen tenir problemes molt seriosos perquè els hi acceptessin el nom extret d'El Senyor dels Anells.
Jo també crec que posem els accents per obligació escolar igual que quan fem el quatre fem un 4. Està clar que tu no et dius Júlia Costà ni jo Glòria Abràs i mira, que a mi, m'ho diuen molt sovint i em molesta moltíssim atès que el meu cognom, com bé saps, no en porta d'accent. Probablement el teu pensament quant a la llengua sigui revolucionari però no aconsegueixo entendre què persegueix l'orfandat d'accents o també dels pronoms febles que, t'he llegit més d'un cop, que no haurien d'existir o no t'he entès prou bé?

Júlia ha dit...

Potser ha estat així, Glòria, però cada vegada és més fàcil inscriure les criatures amb el nom que vulguis encara que sigui un nom inventat, suposo que la gran diversitat de procedències ha complicat el tema i a contribuït a la màniga ampla.

Sobre la resta, sóc partidària de simplificar al màxim l'ortografia, que és arbitrària i pot variar, el mateix Fabra volia suprimir les 'hacs' i no se'n va sortir, no ens fan falta accents per entendre un text, per internet corren textos d'on s'han tret lletres de tot tipus i accents i la gent els pot llegir perfectament si entén el context.. Un altre tema és la política cultural, la tradició i el patrimoni.

Aquest es un llarg debat i avui més aviat s'ha tornat a les 'essències', quan jo era jove hi havia un sector que volia 'simplificar' però crec que la mateixa situació política no afavoreix això de la simplificació, un bon sistema seria aprendre l'alfabet fonètic, avui que la gent acostuma a haver de saber moltes llengües, però això seria massa revolucionari i demanaria un context 'universal', com passava amb les intencions esperantistes.

En tot cas, ja dic, no sóc experta. Els pronoms febles, en la parla real, es fan servir poc, al menys les seves combinacions més complexes. Tothom els defensa però poca gent els fa servir bé (tot i que això de 'bé' i 'malament' també és relatiu i el llenguatge ha de servir per entendre's i no per complicar-nos la vida), això passa amb moltes coses i alguna cosa vol dir.

Ja sé que molta gent no comparteix aquesta manera de pensar però crec que falta debat sobre tot això i vivim molt del 'costum'.

Júlia ha dit...

Un tema molt interessant és el llenguatge que fa servir el jovent en els missatges de mòbil, és una mena de taquigrafia, jo havia fet taquigrafia i podies entendre perfectament els textos que escrivies amb aquells signes, sense accents ni vocals. El llenguatge s'adapta a les necessitats de la gent però en ocasions el món acadèmic posa obstacles a la simplificació, i potser ha de ser així, no ho sé, en tot cas quan jo era jove hi havia molt de debat amb tot això i ara ja s'admet la normativa i para de comptar. Tot i que després escoltes els mitjans i llegeixes i les coses no donen el resultat cobejat, pel que sembla.

Júlia ha dit...

No és que vulgui fer polèmica per passar l'estona, és que em sembla un tema que no es debat gaire, encara més, sembla que incomoda, segons com, encara més en el present.