22.1.18

PERIODISME I PODER

Resultat d'imatges de los archivos del pentagono

Hi ha gent que li té mania a Meryl Streep, potser en ocasions resulta una mica irritant i moltes actrius de la seva edat es queixen de què li donen tots els bons papers de senyora madura, que no són gaires, a ella,  però jo la trobo una gran actriu. Amb el Hanks he passat per diferents etapes, de jovenet no m'agradava gens però quan el vaig veure a Camí de perdició em vaig haver de treure el barret i reconsiderar la meva opinió sobre un actor que ha tingut grapa a l'hora de triar papers i que ha produït, així mateix, coses interessants.

Per altra banda, malgrat la devoció per Spielberg, força generalitzada, em temo que els  sectors progres de la nostra societat que militen en l'antiamericanisme visceral pensaran que aquest The Post rebla el clau d'un cert orgull patriòtic cofoi, molt d'aquella terra, però trobo que aquesta és una pel·lícula interessant i ben feta, amb una primera part un pèl ensopida si no es coneix el context. 

El cinema americà té de tot, sàtires furibundes en contra del periodisme oportunista i sensacionalista i lloances per als bons periodistes arriscats, cosa que està molt bé. En tots els grans temes socials i polítics el seu cinema és capaç d'autoretratar-se de forma negativa sense concessions i de lloar-se per damunt del raonable. Ho trobo una virtut, ves. En aquesta pel·lícula hi ha una mica de tot, un excés de bones intencions, una poc subtil picada d'ullet al present Trumpero, i una fe que en ocasions sembla ingènua sobre el poder del periodisme quan hem constatat que saber la veritat no sempre produeix efectes polítics esperats o desitjats. Com que no hi ha gaire història el director ha optat per un excés de dinamisme de la càmera, i tots van amunt i avall de forma excessiva.
Resultat d'imatges de katharine graham
Per altra banda, la pel·lícula ens dóna l'oportunitat de conèixer una mica més la gran personalitat de Katharine Graham, una dona destinada a fer de florero de luxe i que va evolucionar de forma impressionant en haver d'agafar les regnes del diari que havia estat del seu pare. La personalitat del seu marit, Phil, podria ser objecte d'una altra pel·lícula, va ser un personatge turmentat que, per cert, va destapar segons sembla, entre d'altres coses, l'afer de Kennedy amb Mary Pinchot Meyer, pintora, morta en estranyes circumstàncies i cunyada de Bren Bradlee, el periodista a qui dona vida Hanks. Embolica que fa fort i la realitat supera la ficció. 

A més a més, un fill de Katharine Graham, William, es va suicidar no fa gaire, poc abans de l'estrena de The Post. De forma inevitable s'ha recordat la mort del seu pare, tot i que les circumstàncies i l'edat són molt diferents. El suïcidi, en la nostra societat, és encara un tema espinós i incòmode, quan pel que vaig sentint, i això que molts suïcidis s'han maquillat o amagat, a moltes famílies n'han tingut algun cas o més d'un.
Resultat d'imatges de los archivos del pentagono
Un dels temes que semblen secundaris però que he trobat interessant pels paral·lelismes els quals, en un altre nivell, molt més casolà, m'he ensopegat pels nostres verals és el dels amics polítics amb poder evident. Aquí tots dos periodistes se senten estafats quan evoquen la seva amistat amb els Kennedy, que els van enredar, com a tothom, pel que fa al tema del Vietnam i ves a saber en quins altres. Era aquella, ja, una guerra perduda a la qual s'anava enviant jovent a morir i a patir. Com a la Batalla de l'Ebre, vaja.

Gent que coneixia i admirava persones com Pujol o Millet també s'ha sentit estafada en aquests darrers temps. Els polítics o manaies amb poder, ai, no tenen amics, no en poden tenir, i això es pot viure fins a nivell molt bàsic i personal, així que algun conegut o saludat assoleix un lloc en un ajuntament de tercera categoria o un antic mestre i company aconsegueix un càrrec al Departament. 

Quan jo treballava en una empresa, la promoció d'algun jovenet de la meva edat (les noies encara no assolien càrrecs de poder, ni tan sols de poc poder) a cap de secció o el que fos comportava que ja no et tractés amb la mateixa franquesa i que guardés les distàncies. Què hi farem. Així és la vida i potser ha de ser així. 

The Post, tot i que ja sabem l'argument i com s'acaba, ens retorna a aquells anys del Vietnam en flames i a aquelles protestes, en els quals el periodisme dels Estats Units va fer un salt endavant important, pel que fa a la difícil i sempre fràgil llibertat de premsa. Ja ho sabem, sí, però està molt bé que ens ho recordin, de tant en tant. Tot i que aquí el poble surt de passada i de forma gairebé anecdòtica, tot s'ha de dir.

11 comentaris:

Allau ha dit...

És una pel·lícula ben feta i força interessant que s'eleva un graó per la impressionant interpretació de Meryl Streep que fa apassionant allò que no ho hauria de ser.

Júlia ha dit...

Tens raó Allau, avui coincideixo amb tu. Darrerament moltes dames del cinema eleven el to de les pel·lícules gràcies a les seves interpretacions.

Tot Barcelona ha dit...

Como bien sabes no soy muy cinéfilo.
Algunas de la Binoché. Algunas de Ulises Dumont y muchas de esas que solo duran un par de semanas en cartelera, como por ejemplo "No estoy hecho para ser amado".

Esta entrada me ha remitido (de verdad que creo estoy ya obsesionado) a lo que leo en El Periódico, con eso de la CIA y la información desinformada de Pugdemont, Forn y Trapero.
¿Qué quiero decir ? que no sabes lo que es verdad de lo que no lo es. No sabes si creer o no, y no sabes que opinar con tanto "tontuliano" suelto.

Si es cierto, estas tres personas no se merecen consideración alguna. Si no lo es, el director de El Periódico debe de plegar porque su misión consiste en contar la verdad y no en explicar mentiras.

Y es ahí donde quería ir a parar. El Periodismo está enlazado con el poder, porque quien tiene la información tiene un tesoro, y eso ni es discutible ni lo podemos poner en duda. ¿Porqué los grandes magnates o los grupos quieren manejar la información ? porque así ponen sus peones a ocultar la realidad.

La iglesia tiene a la COPE. Grupo Prisa era sociolista. Planeta tenía Antena 3 y acciones en El periódico. El conde Godó, La Vanguardia y 8tv; Pujol fundo El Imparcial con Prenafeta al frente:; l´Ara, El Punt , y medios afines sabemos todos a quien deben subvenciones ... y todos con sus respectivas radios.

Hoy ya no existen medios independientes. Pero lo bueno es que lo sabemos, aunque queramos leer solo aquellos medios que confirman nuestra manera de pensar.

Bon día
salut

Júlia ha dit...

Miquel, no creo que nunca hayan existido medios independientes, lo que pasa es que antes teníamos más fe en los periodistas, pero no solo, también en los médicos, en los maestros, etcétera. La masificación del conocimiento ha hecho que no lo tengamos ya sacralizado pero eso tambien produce malestar e inseguridad.

Si no sabemos la verdad ni tan solo de la familia!!!!

Por lo menos hoy tienes más posibilidades de contrastar informaciones, ahora bien, al final se cree lo que se quiere creer por 'fe' en quién lo dice.

El Periódico últimamente se ha desprestigiado del todo, eso no quiere decir que todo lo que cuenta sea mentira o medias verdades, se critica mucho La Vanguardia pero todavía es, con mucho, segun mi opinión, un buen periódico, sobre todo por lo que se refiere a informar sobre el resto del mundo mundial, el motivo no es filantrópico, es práctico, sabe que vende a un público muy diverso y have equilibrios para no perder mercado, lo ha hecho siempre.


Sobre el Washington Post, el periódico de la peli, alguien dijo que unos lo odiaban y otros lo amaban pero que tdo el mundo lo leía, cuando leí esto pensé en la Vanguardia. Quizás no se compre tanto, de hecho el periódico en papel ha ido de baja por razones obvias y comprensibles, pero la gente lo lee de gorra en la biblioteca y también se consulta mucho por internet, la Hemeroteca es excelente.

Se pusieron esperanzas en periódicos más pequeños como el ARA, pero tienen pocos recursos e incluso quién fue su director, prematuramente desaparecido, Capdevila, en sus últimos tiempos me pareció muy decepcionado con el tema de la independencia periodística, a veces esos periódicos más pequeños acaban siendo de 'la colla'.

Júlia ha dit...

Miquel, te recomiendo el libro sobre la historia del Avui, que comenté en su día. Sobre los primeros tiempos de la Vanguardia, Servitud, muy interesante, aunque nada inocente, ya es bastante antiguo.

Todos los periódicos tienen algo que se salva, incluso ABC tiene un buen suplemento cultural, y todos tienen cosas infumables y partidistas. Pero, aun así... hace falta el periodismo tradicional, todavía. Peor es la radio macuto.

Júlia ha dit...

Yo ya ves que sí soy cinéfila, si pudiese, iría cada día al cine, como una cosa más, ahora me sacaré un abono de la Filmo que a los jubilados nos hacen descuento.

Tot Barcelona ha dit...

Hay películas que me sobrepasan. El Havre es una de ellas. Y siempre busco pequeñas comedias, como Las vacaciones de ferroagosto. Esas son las que me gustan.

Antes de ayer vino una periodista a casa, una periodista de El periódico. Un trabajo sobre las tapas de registro, de lo cual tengo muchas fotos y buena información.
estaba triste. Bajarles el jornal un 40% y casi la mitad a la calle no es de recibo. Pero como te he dicho antes, el diario tal como lo conocemos tiene ya los días contados.

Un abrazo.

Júlia ha dit...

MIquel, en este caso muchos problemas son o han sido internos y de mala gestión o de 'deriva política poco clara', vaya, es mi opinión.

Els periodistes joves i sense 'enxufes' ho tenen molt malament, és un sector on hi ha molt de treball escombraries, per desgràcia. En d'altres temps la situació que comentes hauria generat molt de soroll, per part dels sindicats i de la gent normaleta, però avui no és el mateix per molts motius. Sálvese quién pueda, vaja

Unknown ha dit...

No penso llegir aquest post fins haver vist la pel·lícula. Espero no tardar. Al post anterior, com altres vegades, t'hi he afegit un comentari.

Unknown ha dit...

Júlia, ja hi he anat. Te un començament ensopit però es va fer interessant. Ella, que no sempre em complau, és una immensa actriu. No és darrerement que els actors pugen el grau de les pel·lícules. En temps dels nostres pares les pel·lícules, ja ho saps, eren, sobretot, dels actors. Tom Hanks que mai m'ha agradat gaire m'ha semblat bé en el seu paper de periodista intel·ligent i alhora discret.
El que si vull subratllar és que l'entrada que dónes de wikipedia -gràcies- és pobre i molt inexacte. Precisament la meva germana, avui mateix, en sortint del cinema m'ha posat al corrent del tema. Jo ja sabia que ella havia llegit les biografies d'ella i d'ell i m'ha dit que el guió era fidel als fets però...Graham no estava destinada ser un "florero". El Washington Post li va regalar el seu papà tot i que, per un masclisme encara vigent, el dirgia el periodista graham amb qui ella (Meyer) es va casar. La senyora va estudiar a Yale i no satisfeta se'n va anar a fer això que ara en diuen un posgrau a Chicago on deien que hi havia la millor facultat de periodisme del Estats. El seu espós la va deixa peer una de més jove -rar?- i, amb el temps, va esdevenir literalment foll. Katharine el va tornar a acceptar i es va ocupar de tenir-ne cura a través d'una clínica psiquiàtrica. Durant un permís que passaven en una preciosa mansió que tenien al costat de nova York, ell es va etzibar un tret. I així ella va passar al davant del diari confiant i compartint tot el pes amb el personatge que fa Hanks.
Espero no haver-te avorrit. M'he permès explicar-t'ho perquè et sé interessada per la Història real. Si t'interessésssin aquests llibres, m'ho dius i en demanaré dades a la meva germana tot i que, a tu, res t'és de difícil de trobar.
Bona nit!

Júlia ha dit...

Glòria, gràcies pels aclariments, en tot cas una dama de pes i molt interessant. A mi l'inici també se'm va fer ensopit, fins que 'entra en matèria', hi vaig anar a la sessió de les quatre i m'agafava son però després en vaig eixorivir. Ja buscaré els llibres que dius, si et va bé m'indiques títol i editorial, això si és que es troben en castellà ja que no sé anglès.

El Hanks, com dic, aquí està bé però el vaig començar a valorar amb Camí de Perdició, on em va semblar esplèndid, també em va agrada a la del Pont dels Espies, crec que es deia. Ha millorat amb els anys i a més a més crec que se sap triar els papers i ha fet una carrera sòlida i ascendent, també com a productor.