Existeix una sèrie de publicacions que no segueixen les rutes habituals i que responen a iniciatives d’associacions diverses de tot tipus i de molts indrets. En aquest context, que pot semblar una mica marginal o minoritari, és habitual trobar veritables perles, com aquest llibre, que es pot comprar a un preu absolutament mòdic en diferents indrets lligats a la ideologia anarquista.
Del seu autor en sabem poca cosa, més enllà de l’èxit assolit per aquest volum, que era, fins fa poc temps, difícil de trobar. La versió original, escrita durant la República, es va publicar l’any 1938. A la premsa de l’època es cita l’autor amb motiu d’alguna conferència sobre la temàtica del llibre.
En determinades referències se suposa que devia ser pintor però en d’altres, centrades en un dels seus fills, Emili Salut i Payà, músic, amb una vida complexa i extraordinària, es diu que potser era barretaire. Amb motiu de la donació de documents familiars a la Biblioteca de Catalunya es van publicar alguns articles sobre la trajectòria vital d'aquest notable músic. Un seu germà, Antoni, va ser també un músic remarcable, sobretot en el camp sardanístic.
En determinades referències se suposa que devia ser pintor però en d’altres, centrades en un dels seus fills, Emili Salut i Payà, músic, amb una vida complexa i extraordinària, es diu que potser era barretaire. Amb motiu de la donació de documents familiars a la Biblioteca de Catalunya es van publicar alguns articles sobre la trajectòria vital d'aquest notable músic. Un seu germà, Antoni, va ser també un músic remarcable, sobretot en el camp sardanístic.
Un germà de l'autor d'aquest llibre va ser, això sí, president de la societat de pintors, en la qual Salvador Seguí, un dels personatges coneguts al qual l’autor dedica un capítol sencer i part d’algun altre, va tenir un càrrec rellevant. Identifiquem l’autor com una persona d’un humanisme extraordinari, un llibertari catalanista i, malgrat les circumstàncies, enemic de la violència poc fonamentada, partidari de l’extensió de la cultura d’alta volada entre els obrers i totalment contrari a gent com Lerroux. El seu catalanisme, però, defuig el folklorisme excessiu, fomentat per la Lliga.
L’autor intenta comprendre i explicar les causes de la Setmana Tràgica i d’altres moviments revolucionaris que el poder reprimiria amb absoluta crueltat i sense contemplacions, de forma brutal i indiscriminada. Coneix a fons el context del Raval, la misèria generalitzada, mostra compassió per persones que cauen a fregar de la delinqüència, sense objectius ni perspectives. Reivindica el paper de la dona, critica el seu maltractament i el seu valor a l’hora de tirar endavant la llar, així com el seu coratge en el moment en el qual cal protestar contra la injustícia. Incideix en la situació d’uns infants que han de treballar des de molt petits en llocs perillosos, com ara fàbriques de vidre, i que son maltractats pels seus mateixos companys més grans o fins i tot en el context familiar.
Emili Salut divideix aquest llibre, de poc més de cent pàgines, en deu capítols. Una part del text és testimonial, es forneix de records del passat, evoca paisatges urbans deteriorats, a conseqüència de que la ciutat i el país han empitjorat en molts sentits. Al llibre s’expliquen un munt d’anècdotes i situacions que reflecteixen aquell món de pobresa i hi sorgeixen un munt de temes, polítics, socials i quotidians o fins i tot costumistes. És un llibre molt ben escrit, en un català excel·lent i fins i tot envejable, considerant el que es pot llegir avui. Tot i que l'autor fa servir paràgrafs molt llargs i, en ocasions, explica fets i records de forma una mica desordenada, la sinceritat i emoció que traspua fa oblidar els petits defectes d'estil. El text, a més a més, recupera mots catalans que van ser molt vius i que avui semblen haver passat a la història, com quinzenaire i d'altres.
Hi ha gairebé, en aquell món d'un passat relativament proper, una total absència d’educació convencional, i les escoles existents, com la tètrica Galera són lamentables, com ho és l’Hospital de la Santa Creu, que mostra una desorganització i una manca d’higiene i de recursos impressionant. És aquesta la Barcelona de la presó de Reina Amàlia, la de les execucions públiques convertides en espectable, la del procés i les tortures de Montjuïc, en la qual malviuen els mutilats supervivents de les guerres colonials i els infants abandonats i sense recursos. Es palesa allò de què l’home explotat explota la seva dona i els seus infants, amb poques excepcions.
Però també ens ensopeguem amb una Barcelona viva, colorista, amb festes tradicionals que se celebren cada any, amb jocs d’infants al carrer i amb tot un planter de personatges estranys i pintorescos, marginats i marginals però molt populars. Evoca el Paral·lel dels inicis i, més endavant, el dels anys de la Primera Guerra Mundial, quan corren més diners però també més corrupció. Ell i els seus amics debaten sobre política i anarquisme al Cafè Español, mentre intenten incidir en els aspectes més positius de les relacions humanes.
Salut mostra una gran admiració per personatges com Layret, avui relativament oblidat pel present, en comparació amb d'altres mites recurrents, i és relativament crític amb determinats aspectes de la trajectòria personal i política de Salvador Seguí, segurament pel fet de què el devia conèixer molt bé. Un d’aquests aspectes rau en l’abandonament de la ideologia catalanista lligada a l’obrerisme, aspecte aquest que lliga molt amb el nostre present, per cert, i que en alguns moments ha portat a identificar, de forma injusta, la llengua i la cultura catalanes amb la ideologia burgesa. Én aquest tema, a nivell hispànic i en diferents moments de la història, coincideix des de la dreta més rància fins a l'extrema esquerra. És estrany que en les referències a Ferrer y Guardia i la seva mort absolutament injusta l'autor no faci referència, així mateix, al rebuig i incomprensió del pedagog pel tema català.
Pel llibre desfilen tot un munt de personatges, alguns de més coneguts que els altres, uns quants d’oblidats però que van tenir el seu paper i la seva rellevància. Emili Salut evoca amics anònims, morts en plena joventut a causa de la misèria i la manca de perspectives, en optar pel suïcidi o en patir malalties com la tuberculosis o la sífilis, molt habituals.
L’autor reivindica l’Ateneu Enciclopèdic Popular, recorda conferències escoltades, llibres llegits i comentats, i valora escriptors de pes encara que no hi coincideixi ideològicament. També evoca el París acollidor i complex al qual s’acullen molts exiliats a causa de la repressió, una ciutat en ebullició i amb els seus propis problemes i les seves violències, com l’assassinat de Jaurés. Plany el gran nombre de morts provocats per la guerra del 1914-1918 i encara no sap que la propera multiplicarà aquest nombre de forma gairebé exponencial.
Tot i que cal agrair aquesta bona reedició, el gran nombre de personatges i fets que trobem citats mereixerien un annex o un nombre més gran de notes a peu de pàgina. La Barcelona i la Catalunya d’aquells anys se’ns han descrit a través de moltes visions, diferents i, en ocasions, contradictòries. Aquí trobem un fresc molt interessant perquè s’intenta comprendre els fets i la gent des d’un amor a la humanitat que emociona, sense que aquesta sigui, potser, la pretensió de l’autor. Si no tingués por de caure en el tòpic o de ser mal interpretada podria afirmar, sense manies ni prejudicis, que aquest és un llibre escrit amb el cor.
Malauradament, tot i que hem millorat força, alguns aspectes d’aquella situació ens fan pensar en el present. Encara més, en molts llocs del món la situació de misèria, revolta latent i manca de perspectives és si fa no fa. Les causes són complexes i les solucions no són mai senzilles. Aquest llibret té la virtut, immensa, de desvetllar la nostra part més humana i els nostres, sovint abaltits, bons sentiments. I ens fa recordar que la identificació, en ocasions i de forma barroera o indiscriminada, de l’anarquisme amb la violència és absolutament injust i que a dins d'aquesta ideologia hi cap tant el pacifisme militant com, és clar, el recurs a la violència. També ens cal recordar que hi ha un obrerisme històric de base catalanista o que no tots els empresaris han estat uns perversos explotadors.
Fragment del llibre publicat a Catxipanda, diari no diari d'Història.
VIVERS DE REVOLUCIONARIS
Emili Salut
Apunts històrics del districte cinquè(Col·lecció Històries del Raval)
2 comentaris:
a la que no s'està dins la línia oficial o oficialista, desapareixes i ja no existeixes, llevat que algú - com tu en aquest text - recuperi la memòria.
Vaig a un grup de lectura i debat de llibres d'història i el van proposar i el vam llegir, m'alegro molt d'haver sabut que existia, Francesc.
Publica un comentari a l'entrada