FELIP CORTIELLA I EL TEATRE ANARQUISTA

 

 

 

Felip Cortiella, creador del teatre anarquista català

 

El pas del temps,  els interessos polítics i les modes culturals, fan que figures cabdals del passat siguin avui gairebé desconegudes, més enllà d’àmbits minoritaris que no sempre compten amb el ressò merescut. Una petita gran col·lecció és la imprescindible ‘Històries del Raval’. Els seus llibres es poden trobar a “El Lokal”, al carrer de la Cera, 1, on s’editen. Un dels darrers, obra de Ferran Aisa, fins i tot l’he pogut veure en alguna llibreria de les  que en diríem ‘convencionals’. No és estrany, ja que Felip Cortiella és una figura que darrerament sembla recuperar el prestigi que mereix.

El teatre popular va ser molt important en el darrer quart del segle XIX, es va incrementar a tots nivells, i les noves idees polítiques van veure que podia anar molt més enllà de la diversió necessària, una de les poques a l’abast de la gent humil, sinó que podia tenir un objectiu educador i de propaganda ideològica. A més a més van sorgir molts grups d’actors i autors afeccionats. L’església i la moral vigent també el van aprofitar en aquest sentit però al mateix temps va sorgir el teatre anarquista, com alternativa al teatre burgès i moralitzant.

La vida associativa va incrementar-se amb la proliferació, en els barris treballadors, de centres i ateneus obrers, la gran majoria  amb els seus grups teatrals. Per altra banda sorgeixen agrupacions con ‘Foc Nou’, amb gent al seu volt com Ignasi Iglesias o Pere Coromines. Malauradament els fets violents, com ara la Bomba del Corpus, van generar una repressió generalitzada que va afectar també el teatre obrer.

Malgrat tot, més endavant, sorgiran de nou associacions teatrals, la més rellevant ‘Avenir’, creada i potenciada per Felip Cortiella. Cortiella ha estat un personatge marginat sovint de la història de la cultura oficial. L’anarquisme, polièdric, sovint ha estat i associat de forma injusta amb una mena de violència generalitzada, lligada a lectures oportunistes, conservadores, i a fets reals lligats a la guerra civil. Per altra banda, determinats sectors llibertaris el consideraven excessivament catalanista. Hi ha molta ignorància sobre el rerefons cultural del teatre de Cortiella, qui va tenir cura de traduir, sovint ell mateix, i publicar, textos d’Ibsen, Mirbeau, Hauptmann... Va crear una editorial econòmica i un diari.

Felip Cortiella havia nascut al Raval barceloní el 1871, va treballar tota la vida de tipògraf, va ser un convençut naturista i va escriure un munt d’obres teatrals, poesies i narracions. Se’l pot considerar el gran representant del  teatre anarquista. Va ser molt fidel als seus principis, un home molt honest, respectat i apreciat en els cercles anarquistes. Va morir el 1937, ja oblidat, i des d’aleshores no s’ha reeditat la seva obra, manquen estudis sobre ell i, fins fa poc, publicacions sobre la seva vida i ideologia.

A una de les seves obres més rellevants, ‘Els artistes de la vida’, incideix en el tema de la defensa de la voluntat individual, per damunt de les imposicions. L’anarquisme no pot cauré en el desencant, no pot abandonar la lluita per la recerca d’una societat ideal. En una altra obra característica, ‘Dolora’, recull un tema emblemàtic, l’amor lliure. 

L’obra més coneguda i valorada de Cortiella es, però ‘El Morenet’. L’autor pren per escena els barris marginals de la ciutat, el protagonista és un ex-presidiari que descobreix, gràcies a l’anarquisme, la possibilitat de reeixir. Morirà de forma violenta, perdonant el seu assassí i fent una apologia contra la violència. L’obra va rebre crítiques de la premsa burgesa però també de publicacions llibertàries, cosa que va doldre molt Cortiella.

Una de les característiques de la vida i obra de Cortiella va ser la seva defensa del català, i això sent un internacionalista amb una visió realista del tema. Aquest tema el va enfrontar amb companys seus, com Anselmo Lorenzo, que no permetia parlar català a les assemblees. Aquest tema, com és sabut, va perllongar-se al llarg del temps, amb estranyes identificacions entre burgesia i llengua catalana o amb un rebuig de la llengua per part de sectors àcrates però també d’ideologia comunista.

Cortiella traspua amor a la cultura, criticarà la societat burgesa i el capitalisme, a la recerca d’un mon lliure, sense explotació, una mostra del caràcter llibertari d’aquell moment, que en ocasions pot haver semblat utòpic. L’Agrupació Vetllades Avenir, malgrat la seva profunda tasca pedagògica, es dissoldrà el 1910, tot i que ell continuarà escrivint i treballant a la recerca de l’ideal emancipador de l’anarquisme, fins a la seva mort, el 1937, en una època en la qual la crida a un pacifisme regenerador s’havia esberlat en la realitat d’una època violenta. Les esperances posades en el segle XX van donar pas a la realitat d’un segle absolutament violent i decebedor. 

 

  https://vaixellblanc.blogspot.com/2018/11/felip-cortiella-teatre-anarquista.html

https://jjmlsm.wordpress.com/2023/06/26/felip-cortiella-y-ferrer-vida-y-obra/

 

EVOCACIÓ DE RAMÓN ACÍN, PINTOR, ANARQUISTA, PEDAGOG I MOLTES COSES MÉS

Aquests dies sembla que no et puguis escapar del tema principal. No entraré a fer valoracions polítiques, tan sols constatar que sovint em sento tractada com una criatura a la qual cal renyar, castigar, advertir i educar. Ja tinc una edat i que això ho faci gent de la generació dels meus fills o una miqueta més gran em fa certa angúnia.

Afortunadament, enmig de l'apocalíptica temàtica piconadora, espigolant per la televisió es poden trobar algunes perles, en alguns casos son perles repetides, però se'ls perdona la insistència considerant el context. A la segona cadena fan des de fa temps un programa interessant, que em miro quan puc, Un país mágico. El presentador és un senyor que fa jocs de mans, com és lògic també promociona la seva feina, però ho fa amb moderació, després d'haver-nos passejat per diferents indrets hispànics, de forma acurada i respectuosa. 

Avui hi ha molta gent que viatja a les antípodes. Viatjava, és clar, quan es podia. Però que potser no coneix indrets propers, molt interessants o poc promocionats, si no és que hi té família o coneguts. Ahir la ciutat triada al programa era Osca, lligada en el meu imaginari a allò del rei Ramir i els caps tallats, un fet que té molts aspectes llegendaris, tot i que pots estar a l'indret o se suposa que va passar tot plegat i contemplar l'original del famós quadre de Casado del Alisal que va forjar el nostre imaginari infantil. Una meva tieta en tenia una reproducció de mida moderada, penjada a la saleta, amb d'altres estampes igualment alegres.

Osca és una ciutat meravellosa, una petita joia, tinc pendent tornar-hi, tan sols hi he estat de passada. Però més enllà de la ciutat i els seus voltants es va parlar d'un seu fill il·lustre, molt recordat però jo diria, i no sóc l'única, que poc conegut més enllà de la seva terra. Parlo del pintor Ramón Acín, Pintor, escultor, periodista, pensador, pedagog i anarquista. Un home compromès amb el seu temps, amb la seva terra, amb l'art i amb la gent. Aquestes odioses comparacions han fet que algú el titllés de Lorca d'Aragó però això és absurd, també podria ser Lorca l'Acín andalús.

El pintor havia nascut l'any 1888 i va dur una vida interessantíssima, activa i compromesa. En el moment del cop d'estat va anar amb d'altres a cercar armes per defensar la ciutat i la República, però li van dir que tot estava controlat. L'endemà van entrar els nacionals, ell es va amagar però en escoltar com maltractaven la seva dona, Conchita Monràs, es va entregar. Va ser afusellat i disset dies després van afusellar la seva dona. Les seves dues filles, encara adolescents, van anar a viure amb uns oncles, van estudiar i es van intentar adaptar a la nova situació, fins i tot la gran, que es deia Katia, es va haver de canviar el nom per Ana María. 

Katia va ser una dona molt activa, amb relacions amb Catalunya, va estudiar durant un temps en una escola de Barcelona i es va llicenciar en Belles Arts als setanta anys, també a Barcelona, en l'especialitat de gravat. Durant els seus quinze darrers anys va fer una obra plàstica de gruix. Tenia un estudi a Altafulla. Va fer una vida activa i feliç, malgrat els mals records, reivindicant la figura dels seus pares en tot moment. Va morir l'any 2004, la seva germana Sol havia mort el 1998, havia escrit poemes remarcable, alguns dels quals publicats en un volum gràcies a Ana Maria Moix, per cert.

La pintura de Ramón Acín és original, intensa i absolutament homologable a qualsevol altre pintor del seu temps, d'aquests tan coneguts i valorats, sobretot si son francesos. M'agradaria que el MNAC o CaixaFórum aconseguissin donar-nos a conèixer en profunditat l'obra d'aquest pintor, assassinat de forma injusta i absurda i que em fa pensar en allò que algú va dir quan van tallar el cap a Lavoisier, que costaria molt de temps aconseguir un cap igual. I  també la de la seva filla, Katia. 

Osca té un bon museu històric i una fundació dedicada al pintor. Paga la pena que els interessats espigoleu per la xarxa, on trobareu molta informació sobre Acín, la seva vida i la de les seves filles. Sobta i neguiteja pensar en el poc que sabem d'ell, en general, pels nostres verals, amb poques excepcions, car sempre hi ha gent encuriosida i compromesa amb l'art i la història. Osca té moltes meravelles, entre les quals la seva catedral, tot i que el retrobament amb la polièdrica i admirable figura de Ramón Acín ja justificaria la visita. 

VIVERS DE REVOLUCIONARIS, UNA CIUTAT NO TAN LLUNYANA

Existeix una sèrie de publicacions que no segueixen les rutes habituals i que responen a iniciatives d’associacions diverses de tot tipus i de molts indrets. En aquest context, que pot semblar una mica marginal o minoritari, és habitual trobar veritables perles, com aquest llibre, que es pot comprar a un preu absolutament mòdic en diferents indrets lligats a la ideologia anarquista. 

Del seu autor en sabem poca cosa, més enllà de l’èxit assolit per aquest volum, que era, fins fa poc temps, difícil de trobar. La versió original, escrita durant la República, es va publicar l’any 1938. A la premsa de l’època es cita l’autor amb motiu d’alguna conferència sobre la temàtica del llibre. 

En determinades referències se suposa que devia ser pintor però en d’altres, centrades en un dels seus fills, Emili Salut i Payà, músic, amb una vida complexa i extraordinària, es diu que potser era barretaire. Amb motiu de la donació de documents familiars a la Biblioteca de Catalunya es van publicar alguns articles sobre la trajectòria vital d'aquest notable músic. Un seu germà, Antoni, va ser també un músic remarcable, sobretot en el camp sardanístic. 

Un germà de l'autor d'aquest llibre va ser, això sí, president de la societat de pintors, en la qual Salvador Seguí, un dels personatges coneguts al qual l’autor dedica un capítol sencer i part d’algun altre, va tenir un càrrec rellevant. Identifiquem l’autor com una persona d’un humanisme extraordinari, un llibertari catalanista i, malgrat les circumstàncies, enemic de la violència poc fonamentada, partidari de l’extensió de la cultura d’alta volada entre els obrers i totalment contrari a gent com Lerroux. El seu catalanisme, però, defuig el folklorisme excessiu, fomentat per la Lliga. 

L’autor intenta comprendre i explicar les causes de la Setmana Tràgica i d’altres moviments revolucionaris que el poder reprimiria amb absoluta crueltat i sense contemplacions, de forma brutal i indiscriminada. Coneix a fons el context del Raval, la misèria generalitzada, mostra compassió per persones que cauen a fregar de la delinqüència, sense objectius ni perspectives. Reivindica el paper de la dona, critica el seu maltractament i el seu valor a l’hora de tirar endavant la llar, així com el seu coratge en el moment en el qual cal protestar contra la injustícia. Incideix en la situació d’uns infants que han de treballar des de molt petits en llocs perillosos, com ara fàbriques de vidre, i que son maltractats pels seus mateixos companys més grans o fins i tot en el context familiar. 

Emili Salut divideix aquest llibre, de poc més de cent pàgines, en deu capítols. Una part del text és testimonial, es forneix de records del passat, evoca paisatges urbans deteriorats, a conseqüència de que la ciutat i el país han empitjorat en molts sentits. Al llibre s’expliquen un munt d’anècdotes i situacions que reflecteixen aquell món de pobresa i hi sorgeixen un munt de temes, polítics, socials i quotidians o fins i tot costumistes. És un llibre molt ben escrit, en un català excel·lent i fins i tot envejable, considerant el que es pot llegir avui. Tot i que l'autor fa servir paràgrafs molt llargs i, en ocasions, explica fets i records de forma una mica desordenada, la sinceritat i emoció que traspua fa oblidar els petits defectes d'estil. El text, a més a més, recupera mots catalans que van ser molt vius i que avui semblen haver passat a la història, com quinzenaire i d'altres.

Hi ha gairebé, en aquell món d'un passat relativament proper, una total absència d’educació convencional, i les escoles existents, com la tètrica Galera són lamentables, com ho és l’Hospital de la Santa Creu, que mostra una desorganització i una manca d’higiene i de recursos impressionant. És aquesta la Barcelona de la presó de Reina Amàlia, la de les execucions públiques convertides en espectable, la del procés i les tortures de Montjuïc, en la qual malviuen els mutilats supervivents de les guerres colonials i els infants abandonats i sense recursos. Es palesa allò de què l’home explotat explota la seva dona i els seus infants, amb poques excepcions. 

Però també ens ensopeguem amb una Barcelona viva, colorista, amb festes tradicionals que se celebren cada any, amb jocs d’infants al carrer i amb tot un planter de personatges estranys i pintorescos, marginats i marginals però molt populars. Evoca el Paral·lel dels inicis i, més endavant, el dels anys de la Primera Guerra Mundial, quan corren més diners però també més corrupció. Ell i els seus amics debaten sobre política i anarquisme al Cafè Español, mentre intenten incidir en els aspectes més positius de les relacions humanes.

Salut mostra una gran admiració per personatges com Layret, avui relativament oblidat pel present, en comparació amb d'altres mites recurrents, i és relativament crític amb determinats aspectes de la trajectòria personal i política de  Salvador Seguí, segurament pel fet de què el devia conèixer molt bé. Un d’aquests aspectes rau en l’abandonament de la ideologia catalanista lligada a l’obrerisme, aspecte aquest que lliga molt amb el nostre present, per cert, i que en alguns moments ha portat a identificar, de forma injusta, la llengua i la cultura catalanes amb la ideologia burgesa. Én aquest tema, a nivell hispànic i en diferents moments de la història, coincideix des de la dreta més rància fins a l'extrema esquerra. És estrany que en les referències a Ferrer y Guardia i la seva mort absolutament injusta l'autor no faci referència, així mateix, al rebuig i incomprensió del pedagog pel tema català.

Pel llibre desfilen tot un munt de personatges, alguns de més coneguts que els altres, uns quants d’oblidats però que van tenir el seu paper i la seva rellevància. Emili Salut evoca amics anònims, morts en plena joventut a causa de la misèria i la manca de perspectives, en optar pel suïcidi o en patir malalties com la tuberculosis o la sífilis, molt habituals. 

L’autor reivindica l’Ateneu Enciclopèdic Popular, recorda conferències escoltades, llibres llegits i comentats, i valora escriptors de pes encara que no hi coincideixi ideològicament. També evoca el París acollidor i complex al qual s’acullen molts exiliats a causa de la repressió, una ciutat en ebullició i amb els seus propis problemes i les seves violències, com l’assassinat de Jaurés. Plany el gran nombre de morts provocats per la guerra del 1914-1918 i encara no sap que la propera multiplicarà aquest nombre de forma gairebé exponencial. 

Tot i que cal agrair aquesta bona reedició, el gran nombre de personatges i fets que trobem citats mereixerien un annex o un nombre més gran de notes a peu de pàgina. La Barcelona i la Catalunya d’aquells anys se’ns han descrit a través de moltes visions, diferents i, en ocasions, contradictòries. Aquí trobem un fresc molt interessant perquè s’intenta comprendre els fets i la gent des d’un amor a la humanitat que emociona, sense que aquesta sigui, potser, la pretensió de l’autor. Si no tingués por de caure en el tòpic o de ser mal interpretada podria afirmar, sense manies ni prejudicis, que aquest és un llibre escrit amb el cor. 

Malauradament, tot i que hem millorat força, alguns aspectes d’aquella situació ens fan pensar en el present. Encara més, en molts llocs del món la situació de misèria, revolta latent i manca de perspectives és si fa no fa. Les causes són complexes i les solucions no són mai senzilles. Aquest llibret té la virtut, immensa, de desvetllar la nostra part més humana i els nostres, sovint abaltits, bons sentiments. I ens fa recordar que la identificació, en ocasions i de forma barroera o indiscriminada, de l’anarquisme amb la violència és absolutament injust i que a dins d'aquesta ideologia hi cap tant el pacifisme militant com, és clar, el recurs a la violència. També ens cal recordar que hi ha un obrerisme històric de base catalanista o que no tots els empresaris han estat uns perversos explotadors.

Fragment del llibre publicat a Catxipanda, diari no diari d'Història.

Fernàndez, M. (1975). Una nueva fuente històrica sobre la formacion de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut y su obra Vivers de revolucionaris. Convivium; No 44-45, 102-122

VIVERS DE REVOLUCIONARIS

Emili Salut

Apunts històrics del districte cinquè(Col·lecció Històries del Raval)