VIOLETES PRIMAVERALS I CINEMA CLÀSSIC

Com que cadascuna és filla del seu temps i del seu imaginari, quan arriba aquesta època de l'any, em venen al cap dues coses, l'anunci del Corte Inglés que ja s'ha convertit en un clàssic i la cançó que refilava Luis Mariano a la pel·lícula Violetas Imperiales: La primavera ha venido no sé cómo ha sido...

L'anunci ha fet fortuna. Fa anys, quan es demanava als nois i noies de l'escola que fessin dibuixos sobre la primavera sempre n'hi havia uns quants que dibuixaven coses relatives a l'anunci i hi afegien el nom dels magatzems. Així és la vida.

Pel que fa a Violetas Imperiales va ser un dels gran èxits cinematogràfics de la meva infantesa, és un altre conte de la Ventafocs empeltat de Pigmalió i el tema sempre té èxit, malgrat els canvis en el temps i els costums. Fins i tot en una cosa tan surrealista com són les Ombres de Grey, més enllà dels cops de fuet, el noi es ric, ella es pobra i s'acaben -de moment- estimant de veritat. 

Les Violetes imperials, no pas imperialistes, de la meva infantesa, no eren pas les primeres, encara que ho digui la cançó. Eren les terceres. La bonica història de la gitana de bon cor i ganes d'aprendre, enamorada d'un aristòcrata, ja havia conegut dues versions. Totes dues fetes a França i protagonitzades per la gran Raquel Méller. La primera era muda, cosa que palesa com a Méller no li feia falta ni tan sols cantar per omplir la pantalla amb la seva fotogènia.

La segona versió ja va ser sonora, alguns actors van repetir. Amb els anys la va fer seva aquell personatge singular que va ser Cesáreo González i la va dirigir un francès i va comptar amb molts actors i actrius d'aquell país. Però la parella protagonista, com és sabut, van ser Luis Mariano i Carmen Sevilla, ell en un moment àlgid de la seva popularitat a casa nostra i ella joveneta i guapíssima. Carmen Sevilla sempre va ser més bona actriu del que volíem admetre i té papers dramàtics on es pot comprovar. 

Luis Mariano va treballar molt a França, on es va establir, esdevenint el rei de l'opereta, allà ho valoren tot a fons, no com aquí. Encara és un ídol per als francesos d'una certa edat. Va tornar en alguna ocasió, de passada, i va fer alguna cosa a la televisió primigènia.

Violetas Imperiales se situa en el temps del Segon Imperi, amb Eugenia de Montijo lligant amb Napoleó III, ambdós eren un parell d'arribistes i trepes però els tinc carinyo. Van tenir mala sort, la veritat, fins i tot amb la mort tràgica del seu únic fill. Tot i amb això van poder envellir tranquils, a Anglaterra, ben avinguts i sense trasbalsos. Considerant com van acabar molts monarques del passat és gairebé un triomf vital, això. 

Una anècdota que em fa molta gràcia, no sé si és certa o no, explica que Napoleó III va preguntar a la dama per on s'anava a la seva cambra, amb males intencions. I que Eugènia li va respondre: per l'església, senyor. França se sent incòmoda, encara, amb allò del Segon Imperi però el fet és que el París actual és fill directe d'aquella època, el mateix que la Barcelona del present és filla o néta de Porcioles, ens agradi o no. 

L'altre dia escoltava per la ràdio un bon programa de cinema en el qual parlaven sobre Cesáreo González, un senyor molt franquista, molt pintoresc i molt negociant i amb grapa per fer calerons amb el cinema. Ha fet aquests dies cinquanta anys del seu traspàs. Malgrat ser tan espanyol no va perdre mai l'accent gallec ni va arribar a parlar l'idioma hispànic amb propietat i correcció. Sempre va dir pinícula i expliquen que aquell acudit en el qual un diu que ara que ha après a dir pinícula en diuen flim va ser, en realitat, una anècdota protagonitzada per aquell senyor. 

Li devem molt de cinema religiós i patriòtic però també algunes coses que aguanten bé el pas del temps i curiositats pujades de to com Los pianos mecánicos. Va treballar fins i tot amb Berlanga i hi hauria treballat més si no s'hagués mort l'any 1968. Expliquen que es va enamorar de Maria Félix i que va aconseguir regalar-li un collaret que cobejava la primera dama, ço és Carmen Polo, qui, com és sabut, tenia una gran afició a la bijuteria de preu.

No he vist mai les dues primeres versions de Violetes Imperiales, tot i que m'agradaria. La de 1952 l'he vist en alguna ocasió, potser ara l'han restaurat bé però el color original s'havia esvaït d'allò més, com passava amb moltes pel·lícules d'aquella època autàrquica. Luis Mariano cantava també, en aquella pel·lícula, una cançó que feia: Cerca de aquí/ me la encontré/ mi caballo al trote/ la alcancé... Sempre hi ha hagut la dèria de posar lletres de riure als grans temes i amb aquella música corria per l'escola, sotto voce, una cosa molt agosarada que feia: Cerca de aquí/ me la encontré/ con las bragas rotas/ y sin sostén... Recordo que era la lletra més pecaminosa que vaig poder escoltar en aquells anys i nenes descarades n'escrivien fragments a les parets del pati de l'escola, fet aquest que em semblava horrorós.

La música de la pel·lícula era d'autoria francesa però les versions en castellà eren d'Arozamena. Luis Mariano va ser un home bo, molt estimat per tothom, que va saber dur la seva homosexualitat amb discreció i dignitat. Expliquen que a la seva tomba, al País Basc francès, mai no hi falten flors. El tenor Roberto Alagna va gravar fa pocs anys un disc amb temes que havia popularitzat Mariano i va ser record de vendes al país veí.

Per cert, Dalí va posar el nom de Violetes imperiales a un seu quadre ombrívol i estrany, de l'any 1938, per tant la referència no té res a veure amb la versió de la meva infantesa sinó amb les anteriors.