VÍCTIMES, MONUMENTS, ELECCIONS I TRAGÈDIES

Tot i que a Madrid es va fer un acte oficial d'homenatge a les víctimes, la meva percepció és que per la televisió han recordat poc, enguany, l'atemptat de Madrid. Gairebé dos-cents morts i no sé quants ferits, un balanç esgarrifós.

Jo era a l'escola aquell dia, ho recordo molt bé, tenia cura de l'aula d'ordinadors i una mestra més jove va venir, esverada, a consultar les notícies per via informàtica, s'havia assabentat de la tragèdia per la telefonada d'un familiar, però encara no se'n sabia l'abast ni el nombre de víctimes. 

Més enllà de la desgràcia el tema va provocar informacions errònies, apressades, oportunistes. Es va culpar ETA, la culpa es va publicar a l'inefable País en primera plana, tot i que aviat van rectificar, i aquella cadena d'enganys, amb pressions fins i tot internacionals pel mig, va provocar que el Partit Popular no guanyés les eleccions immediates, com estava previst.

Com a mostra del surrealisme en el qual ens movem, recordo que es van aturar tots els programes de televisió però no es van suprimir ni el futbol ni la publicitat. La publicitat és la senyora i majora del context, al principi de TV3 s'insistia en no utilitzar el castellà en cap cas, a la cadena, però la primera falca en espanyol en aquell temple de la catalanitat van ser els anuncis, per raons comercials. 

I del futbol, val més no parlar-ne, a banda dels programes esportius de la ràdio i de la televisió colonitza qualsevol noticiari i mou diners, comentaris i ànimes de càntir. I no sembla que els xicots molt ben pagats que aprenen a fer córrer la pilota amb grapa i a guanyar calerons a l'escola elitista del barça-més-que-un-club tinguin, amb poques excepcions autòctones, ni tan sols un nivell bàsic de català de supervivència.

El tema va portar cua, divisions entre les associacions de víctimes del terrorisme, desqualificacions diverses i les inevitables teories conspiratòries. Malauradament quan més unitat fa falta més difícil es fa que existeixi. I saber la veritat no es gens senzill, la veritat.

En la inauguració d'un espai commemoratiu al Parc del Retiro, el 2005,  els familiars de les víctimes van demanar i aconsegur que no hi hagués discursos inútils. Un violoncel·lista va tocar El cant dels ocells. Ara es veu que segons on van els músics nostrats eviten la peça ja que sembla massa catalana. 

A tocar de l'estació d'Atocha també hi ha un monument, que, per cert ADIF no volia, amb els noms de les víctimes, molt innovador i que es va fer malbé aviat, va estar durant anys en un estat lamentable de conservació i no vull ni pensar en el que va costar.  Copio de la  wikipedia i constato que si l'origen no fos tan tràgic les peripècies del monument semblarien ben esperpèntiques i berlanguianes:

En 2009, dos años después de la inauguración, el monumento se resquebrajó en su parte superior.​ En septiembre de 2015 la estructura interior de plástico caía por quinta vez al suelo al no funcionar el compresor de aire que la mantiene elevada. (...)

La instalación tuvo un sobrecoste de aproximadamente el 40% (6,6 millones de euros frente a los poco más de 4 en que se adjudicó).Tras su inauguración, el 13 de diciembre de 2007 el Ayuntamiento de Madrid y el Ministerio de Fomento (a través de sus sociedades Renfe y Adif) firmaron un convenio para su mantenimiento y conservación, por el cual el municipio asumía el 50% de los gastos y las dos empresas públicas un 25% cada una.

Un informe de febrero de 2015 reveló que el Ayuntamiento de Madrid había estado sin abonar su mantenimiento seis años, el sistema de climatización no funcionaba porque no se conocían las claves informáticas para encenderlo, la instalación tenía goteras, se desprendían partes y no había dotación presupuestaria para arreglarla.

En la inauguració d'aquest monument, per cert, també van tocar El cant dels ocells i és una llàstima que un tema tan bonic hagi acabat per formar part del repertori tanatorial (amb l'adagi d'Albinoni i La vall del riu vermell) i commemoratiu de desgràcies diverses, la veritat.

Madrid és una ciutat admirable, sempre m'hi he trobat molt bé però hi ha gent que m'ha dit que s'ha ensopegat amb algun problema per allà, quan l'han sentit parlar català. A tot arreu hi ha de tot, per desgràcia. A Barcelona conec persones que han estat increpades per portar el llaç groc i quan els cotxes antics duien aquelles matrícules que n'evidenciaven la procedència a alguns pobres madrilenys els havien punxat les rodes. Fa molts anys, per Sant Jordi, un despenjat es va ficar amb el meu nòvio perquè duia corbata.

Un conegut, professor d'història per a més inri em deia en una ocasió que Franco va voler destruir Barcelona però no així la capital. La ignorància és molt agosarada, Madrid va patir moltíssim i es va defensar amb un gran coratge, fins a convertir-se en un símbol mundial de la lluita contra el feixisme, va quedar feta miques. El govern hispànic va guillar i va venir a ficar cullerada espanyolista a la Generalitat, abandonant el poble. I Franco es va dedicar a fer d'altres malvestats per la rodalia. Fins el 28 de març de 1939 Madrid no va caure en mans dels feixistes. Un altre tema és en què van voler convertir després la ciutat, els guanyadors.  Però a la capital s'hi han congriat revoltes diverses de protesta i moviments importants d'esquerra.

Amb el  temps i la por a morir vestits que ens amara es van anar posant un munt de controls als aeroports, tants que ja fa angúnia haver de volar per aquests cels de Déu. Però aquell atemptat, el més sagnant que hem patit a l'estat espanyol, es va esdevenir en uns trens de rodalies i ni els metros ni els trens de rodalies tenen, ni de bon tros, els controls que trobem als aeroports. De fet, seria gairebé impossible un control semblant, faria impracticable l'ús del transport privat, vaja.

Hi ha desgràcies mediàtiques i manipulables, que beneficien uns o altres, i desgràcies incòmodes per a tothom i que s'obliden sense manies. Un cas va ser l'atemptat a la caserna de Vic, durant molts anys no se'n va parlar gens, ara fa quatre dies, com qui diu, que es va fer alguna cosa per a recordar-lo. I l'altre crec que és l'11 M, tot i que en aquest cas no es pot deixar de banda, hi va haver massa morts, massa ferits.

Va guanyar el PSOE, gràcies a la desgràcia. I ja sabem com va anar. Va fer bitlles el president Zapatero, aquell senyor que havia de defensar a fons el nostre Estatut. I a partir d'allò de l'Estatut afaitat va començar la resta de la nostra vida.