MOR EL GOS PERÒ LA RÀBIA AGUANTA EL QUE SIGUI

Experimento una certa angoixa quan els temes més terribles es tracten en clau de comèdia i humorística però he d'admetre que l'humor és sovint una sortida imprescindible per a les nostres pors i inquietuds basades en fets reals. Hi ha qui ha rigut amb aquesta comèdia negra, excel·lent. Jo no vaig riure o en tot cas vaig riure de por, com ens passava amb els antics acudits sobre Franco. El franquisme sembla una dictadura de nyigui-nyogui quan més sabem sobre Hitler, sobre Stalin. Sobre el que s'esdevé en el present, a tants llocs, en sabem poques coses però moltes són igualment esgarrifoses.

Els anglesos -en aquest cas un escocès, Armando Iannucci- són els millors pel que fa a l'humor, no tan sols al més subtil sinó en general. Els russos s'han emprenyat amb aquesta pel·lícula i, de moment, no l'han deixat estrenar, potser perquè els qui tenen cura d'aquesta mena de prohibicions desconeixen el fet de què Iannucci és humorísticament despietat amb tothom. 

L'estalinisme, que no es va limitar tan sols al temps del seu govern absolut sinó que té un abans i un després, ambdós molt llargs, em resulta encara més terrible que, per exemple, el nazisme, sobretot perquè recordo com ens el venia la progressia il·lustrada de la meva joventut, una gran part de la qual, per cert, descendent directa dels vencedors, i com encara ningú no ha demanat excuses per haver-nos enredat a fons sobre les virtuts de la URSS d'aleshores, potser de forma inconscient i a causa de la fe obligatòria en aquell comunisme mitificat. 

El que s'esdevé en aquesta pel·lícula pot semblar inversemblant, està basada en un còmic però sembla que les coses van ser així, si fa no fa, i encara pitjors. Quan jo era jove si no admeties les virtuts del comunisme semblava que eres franquista i massa sovint s'ha identificat antifranquisme amb comunisme. Segons la meva opinió és molt pitjor quan les barbaritats es cometen rere la màscara de bones idees d'igualtat, llibertat i fraternitat que no pas quan ja la doctrina que les provoca és perversa d'entrada. I en això incloc no tan sols el context polític sinó també el religiós, el cristianisme, per exemple. Potser al capdavall hem d'admetre que allò que no funciona és la nostra espècie en concret, al menys una bona part d'això que en diem éssers humans. 

The Death of Stalin té un ritme trepidant, uns actors excel·lents i en estat de gràcia perversa i una ambientació d'allò més reeixida. M'ha agradat molt i he patit tant com si estigués contemplant una tragèdia seriosa. En algun moment ha d'acabar però fins i tot sap greu que s'acabi. Sabem que Khrusxov, l'espavilat brètol i lúcid, va ser, al capdavall, qui va reeixir, també va tenir el seu final però els temps havien canviat i va ser un final relativament amable, limitat a l'arrest domiciliari. 

Fa uns dies mirava un programa per televisió en el qual preguntaven a gent de Moscú què votaria i tothom deia que Putin, ja que mai no havien estat tan bé com ara. Eren ben sincers, tan sols cal repassar la seva història per entendre que tenen tot el dret a voler tranquil·litat i bons aliments, malgrat que sigui sota llibertat vigilada. Em recordaven la gent de l'edat dels meus pares, quan acceptaven el franquisme del desenvolupament amb resignació poruga. És com allò de l'acudit, Mare de Déu de Lurdes, que em quedi com estic. 

De jove no t'agraden aquestes actituds d'acceptació de la realitat, la veritat. Després les comprens molt bé i et tornes més conservadora. És allò de el meu mal no vol soroll. Costa d'entendre com líders horribles generen grans devocions, però en tenim molts exemples i de moltes èpoques. Quan jo era joveneta i començava a haver-hi aldarulls d'una certa volada, una d'aquelles líders radicals que corria per l'Escola Normal fent discursos abrandats, embolcallada en un ponxo revolucionari, ens renyava sovint, en aquelles assemblees multitudinàries en les quals va començar a establir-se el trist costum de votar a mà alçada: aquí els qui no sou individualistes sou massa, ens repetia. De fet tots som individualistes i massa amorfa a la vegada, depèn de la situació i del context. 

Aquest conjunt de polítics que envolten el líder i que estan disposats a no deixar anar el pastís del poder reflecteixen tot un conjunt de personalitats evidents. Hi ha el sàdic sanguinari que ha trobat el mitjà idoni per assassinar i torturar en sèrie però també hi ha qui no és sanguinari, qui fins i tot té ganes de què s'acabi amb tants morts absurds, però està disposat a vendre Déu i sa mare per tal de sobreviure. 

I res no seria possible sense la participació popular, que dóna força al sistema, per por o per devoció, amb un braç militar disposat a complir ordres, siguin les que siguin. El nombre de víctimes indiscriminades que va generar aquell sistema supera qualsevol altre genocidi proper, però com que no responen a una ètnia, a una religió, a una professió o a qualsevol intent de classificar-les de forma lògica, no tenen uns defensors consolidats. Avui és ben coneguda la trista posició de Sartre i la seva gent, no es podien explicar aquelles purgues per tal de no desmobilitzar els obrers... Recordo un comentari semblant per part d'una mestra de Rosa Sensat que havia estat a Rússia, sobre el que havia copsat, i això que ja eren temps aperturistes: això t'ho explico a tu però no ho diré pas a tot arreu. La ignorància preserva la revolució pendent, vaja.

Molta gent va morir de mala manera pensant que el culpable no era el pare Stalin sinó els malvats que l'envoltaven, això també és un clàssic. En alguna cosa hem de creure, quan van mal dades. Hi ha un tòpic sobre allò de què la història és la memòria dels vencedors, un personatge de Barnes, un professor, explica al seu alumne que també és l'autoengany dels perdedors. Encara més, les revenges, ni que siguin revenges intel·lectuals, dels vençuts, generen molts llibres de culte, vegis sinó com s'explica la nostra guerra civil avui. 

The Death of Stalin, és clar, la miraran amb uns ulls diferents els joves i els vells. De fet, al cinema, la gent jove era la qui més reia davant d'algunes situacions surrealistes de la història. Quan ets jove tot és nou i el passat de seguida és remot, sembla que les malvestats no es repetiran i que tot evoluciona de forma positiva, malgrat les ensopegades. Un altre tòpic és aquell de què si no se sap la història tenim el perill de repetir-la, la història no es repeteix mai de la mateixa manera ni es coneix mai a fons, ni de forma coherent i objectiva. 

Vivim de frases fetes o tretes de context, un altre cas és allò de la banalitat del mal quan el mal no ho és gens, de banal. Aquesta pel·lícula pot tenir moments divertits, irònics, distesos, però res no és en ella banal, ni de bon tros. La pau és fràgil i el poder corromp, a petita i gran escala, amb poques excepcions, alguna en trobaríem cercant a fons, és clar. Els casos de Hitler, de Stalin, són ben coneguts, però tot un estol de poders absoluts ha esquitxat i esquitxa el nostre món, fent el mal. Quan no ens toca de forma directa sembla que no existeixi o fem com si no existís, a causa de la nostra impotència manifesta. 

Iannucci és un director que caldrà seguir amb molta atenció, tant de bo no perdi pistonada amb el temps i l'èxit. Sempre es poden fer paral·lelismes amb la nostra situació, però ara per ara seria injust comparar una situació com aquella a tot el que podem viure ara i aquí, de moment, per lamentable que ens sembli. No crec que sigui millor un boig conegut que un savi per conèixer però s'ha d'anar amb molta cura a l'hora de promocionar i donar suports a suposats savis actuals.

The Death of Stalin ha aconseguit comentaris diversos, divergents fins i tot. Els gustos són diversos, afortunadament, així com les valoracions de la crítica especialitzada o dels coneguts afeccionats al cinema. Sigui com sigui crec que, agradi o no, té valors evidents i ens enfronta amb uns quants dimonis incòmodes i resistents al pas de la història. Aquest mirall estrafet de la realitat, malauradament, pot ser més objectiu i efectiu que no pas un manual seriós d'història comparada.