CURRÍCULUMS OCULTS I TITULACIONS FRAUDULENTES

El cas del màster de la senyora Cifuentes és, de fet,  una anècdota comparada amb les moltes coses que passen a tocar de casa i més enllà de la frontera. Recordo, de passada, que Merkel va fer guillar una amiga seva del càrrec que ostentava quan es va saber que, ja fa anys, havia copiat una bona part del seu treball de doctorat. Però allò és Alemanya, un país molt ben organitzat per a les coses bones i per a les altres, vegeu la  història. Avui, amb això d'internet, moltes coses d'aquest tipus es poden més o menys saber però fa anys era difícil.

L'exhibició de titulacions inexistents va lligada a dues coses, la vanitat personal i les exigències de determinades feines, en les quals no pesa tant allò que saps fer com que tinguis el títol. Per això les mares i pares acostumen a insistir, encara avui, als seus plançons, de què s'han de treure un títol. Els títols acadèmics s'han massificat, amb l'arribada del poble a la cultureta oficial i cal inventar coses noves, com ara això dels màsters, que sovint, amb les excepcions pertinents, s'han convertit en un papadinero, que deien els meus majors.

Hi ha coses demostrables. Si algú sap anglès o alemany, cuina bé, coneix el llatí, toca el piano amb excel·lència, sap fer-se un vestit o treballar de paleta eficient ho pot demostrar. No sé, però, si hi ha algun interès, en molts casos, en millorar aquesta mena de demostracions que posarien en evidència la frivolitat de les titulacions. Amb els mateixos títols acadèmics assolits he conegut bons metges i mals metges, bons mestres i mals mestres, bons i mals economistes. Vaig fer fa anys un màster d'educació especial en el qual no vaig aprendre absolutament res, tan sols vaig entomar rotllos i endegar treballs absurds, però precisava tenir el títol per fer la feina, en un moment en el qual es tancaven moltes places de primària. 

He llegit darrerament les Memòries d'Aurora Bertrana, persona complexa i intel·ligent que no va voler estudiar una carrera convencional, cosa que, malgrat l'època que va viure, estava al seu abast. Quan va haver de subsistir a l'exili es va trobar amb problemes per aquesta manca de títol. Algú li va recordar, en aquells moments difícils, quan ella explica que el títol no serveix per a res, que el títol li serviria per treballar. Admeto que la fragilitat dels títols es manifesta molt més en el camp de les lletres que no pas en el de les ciències i la tècnica, ja que els continguts assolits, amb una part pràctica, són molt més comprovables. Hi ha feines, sobretot funcionarials, en les quals la diferència de sou, per la mateixa feina, si tens títol o no el tens, és important.

En el meu temps jove poca gent anava a la universitat i els estudis universitaris estaven sacralitzats, se suposava que la gent que estudiava sabia moltes coses. L'autodidactisme ha estat mal vist, sobretot pels que tenen títols, és clar. Calders i Tísner explicaven que a Mèxic podies posar un cartell a la porta que aclarís que exercies -del que fos- sense títol i para de comptar. En això de les professions de categoria ha funcionat molt el corporativisme, que es defensa aferrissadament de l'intrusisme, però que sovint no entra a fons en l'excel·lència, més aviat hi ha una tendència a tapar els errors dels col·legues encara que no els puguis veure ni en pintura. 

Alguns polítics i personatges públics potser no han falsificat currículums però han deixat entendre que havien acabat carreres que tenien a mitges o que tenien un títol que no havien aconseguit. L'inefable i massa oblidat senyor Roldan va falsificar tota la seva història acadèmica, sembla que no es comproven gaire aquests antecedents, en la gran majoria de casos polítics. Terenci Moix, avui també una mica oblidat, malauradament, explicava, amb ironia, que durant un temps deia que tenia la carrera de Filosofia i Lletres ja que li feia vergonya dir que no tenia cap títol. De vegades també hi havia qui s'inventava una universitat rareta i deia que havia estudiat en aquell lloc inexistent, estrany i misteriós.

Quan jo estudiava Magisteri el director de la Normal era un senyor pintoresc, Manuel de Guzmán. En una ocasió, quan jo ja estava acabant la carrera i els temps estaven canviant, pressionat per les noves generacions d'estudiants, va fer venir a l'entranyable Escola de Sants la Marta Mata. Mata va explicar en què consistia Rosa Sensat i va insistir en el fet de què no volien donar cap mena de títols ja que el que pretenien, segons la seva filosofia pedagògica, era que els mestres anessin allà a formar-se i no a fer currículum. El senyor Guzmán es va fer un embolic i deia Rosa Sensat a Marta Mata, cosa que ens va divertir molt. Insistia en dir-li: Rosa Sensat, dé usted un título, dé usted un título... verá como le viene más gente. 

El cas és que a Rosa Sensat van acabar per repartir títols i certificats. I és que sembla que no ens en podem escapar i que hi ha molta gent interessada en què no ens n'escapem. No entenc que la senyora Cifuentes tingués tant d'interès en assolir això del màster en nosequè, si no és que volia promocionar a algun lloc en el qual els demanen paperets. 

Hi ha feines absolutament imprescindibles molt mal pagades i mal considerades, per exemple, la neteja. Saber netejar bé hauria d'estar a l'alçada de ser una bona cuinera o un electricista eficient però els oficis femenins sempre han estat a la cua de la resta i en aquest camp de la higiene destinada al col·lectiu no s'ha endegat ni tan sols un primer cicle professional. Potser avui les coses estan canviant, m'alegra molt veure com les cambreres de pis s'organitzen, al marge dels sindicats convencionals, molt desprestigiats per motius diversos i comprovables. 

Hi ha qui creu que un arquitecte titulat ha de guanyar més que una Kelly però això és relatiu. Si la gent que neteja i cuida, a nivell bàsic, fes una aturada general durant dies i dies, el turisme patiria molt més que no pas amb les mogudes polítiques. Abans tenir un títol t'assegurava feina però avui ja no és així i molta gent amb títol ha de fer el que pot i encara gràcies. Semblava que allò de recórrer als coneguts -als enchufes- acabaria per desaparèixer però res de res. Un altre tema seria investigar quants màsters de patums s'han beneficiat de becaris i treballs elaborats per gent anònima, n'he sabut força casos en directe però la gent no vol parlar-ne gaire ja que no saps mai de qui t'has de refiar a l'hora de guanyar les garrofes.

Una noia jove, amb carrera i sense feina, m'explicava que el seu pare li deia que estudiés i tingués un títol, altrament acabaria escombrant els carrers i que en l'actualitat demanava al destí que li atorgués una feina, ni que fos escombrant els carrers. Un llicenciat pot escombrar carrers si no troba una altra cosa però qui escombra els carrers i no té títol acadèmic, per intel·ligent i savi que sigui, té poques opcions.

Ho deixo aquí, que encara hi ha qui se'm queixa de la llargada d'aquestes entrades al blog, encara més en aquests temps de piulades breus i contundents. Potser és que de tant fer treballs i treballets per treure'm títols i titolets he acabat per no saber recórrer a l'austeritat expressiva, qui sap.