SOBRE PRESONERS, PRESONERES I PRESONS

L'actor José Sacristàn, gran professional, ha manifestat que les persones privades de llibertat a causa del Procés no són presos polítics i que qui diu això no sap el que és un veritables pres polític, per exemple, els del franquisme. Suposa, doncs, que per ser un veritable pres polític t'han de mantenir en condicions absolutament lamentables i ser víctima de maltractaments i tortures. No és l'únic personatge conegut, suposadament d'esquerra, que en aquests darrers temps es despenja fent aquesta mena de declaracions. 

De vegades sembla que tothom hagués lluitat molt per la llibertat durant el franquisme, quan, al capdavall, aquell senyor que ho va deixar gairebé tot lligat, més o menys, començant per la seva successió, va morir de vell i al llit, ni que fos entubat. Recordo la Montserrat Roig, una vegada en què es parlava d'una d'aquelles tancades polítiques, mencionant, amb ironia, que eren quatre gats i  que després resultava que tothom havia passat per allà.

Encara més, el senyor Sacristán, si és fiable la transcripció del que va dir, va titllar els afectats de esos muchachos catalanes, com si fossin unes criaturetes a tocar de l'adolescència i fent el ximple. A més a més, afegeixo, també hi ha muchachas tot i que semblen una mica oblidades, fins al punt de què les afectades s'han queixat de l'oblit, i amb tota la raó. 

Admeto que aquest tipus de declaracions de gent coneguda es publiquen als diaris fent titular d'allò que més pot cridar l'atenció i que potser l'actor no va dir ben bé això o no volia dir ben bé el que va dir. La majoria de gent, jo inclosa, diem sovint bestieses diverses que no acabem de creure del tot, però evidentment, com en el cas dels comentaris sobre mamelles i conselleres, alguna cosa hi ha en el rerefons real de qui amolla disbarats i grolleries, sigui davant d'un periodista o pel telèfon mòbil.

No som en el franquisme però, evidentment, hi ha símptomes alarmants que potser ja suraven pel context però dels quals no fèiem gaire cas, tan contents com estàvem de no haver d'anar ja a Perpinyà per veure cinema polític o agosarat. Semblaven anècdotes xarones i tot, encara més quan l'escola catalana va tirar endavant de forma coratjosa i universalitzada. Pel que fa a la gent coneguda, famosa, popular, per volada que tingui en el seu camp professional, no mereix la sacralització que els donem, tan si diuen coses que ens agraden com si diuen coses contràries a aquelles que nosaltres sostenim. 

Què és un pres polític? Està mal utilitzat el terme, per raons d'estratègia? Si no són presos polítics ni presos comuns, què són? Presoners ideològics? Presoners de consciència? Hi ha aspectes que tan sols podem esbrinar, i encara, recorrent als diccionaris i enciclopèdies. Aleshores t'adones de què coses que semblen molt clares no ho són gens. Fa un temps em vaig adonar, per exemple, de què ningú no és capaç d'explicar-me amb claredat què és o no és una llengua o una cultura, paraules que, per cert, fem servir a tort i a dret i serveixen per a defensar les essències. Parlant la gent no s'entén, es resigna o es posa d'acord per no llençar més benzina als focs, a tot estirar.

Consulto internet, doncs, i trobo aquestes definicions, que copio en castellà per a la major comprensió del problema per part del senyor Sacristán si entra al meu blog, cosa altament improbable, i perquè potser si recorro a la viquipèdia algú pensarà que està mediatitzada pels convençuts:

Un preso político o prisionero político es cualquier persona física a la que se mantenga en la cárcel o detenida de otro modo, por ejemplo bajo arresto, por su activismo político o ideología. Normalmente, los estados niegan la existencia de presos políticos en su jurisdicción y les imputan delitos de terrorismo, traición, sedición o rebelión para tratarlos como a presos comunes, negándoles su estatus de preso político. El motivo de que esto ocurra, es que la existencia de presos políticos es contrario a los derechos humanos, en la mayoría de cartas y tratados.

Admeto que la definició de presoner polític no és ben bé la mateixa si llegim la definició en un idioma o en un altre, això passa amb molts temes, i no tan sols a les xarxes sinó també pel que fa als diccionaris i enciclopèdies convencionals. No hi ha res innocent ni consensuat del tot a nivell universal, em temo.

L'Assamblea Parlamentària del Consell d'Europa considera que una persona ha de ser considerada pres polític també en aquests casos:

-si la detenció s'ha imposat en violació d'una de les garanties fonamentals establertes en el Conveni Europeu de Drets Humans i els seus Protocols, en particular la llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d'expressió i informació, llibertat de reunió i associació;

-si la detenció s'ha imposat per raons purament polítiques sense connexió amb cap delicte

-si, per motius polítics, la durada de la detenció o les seves condicions són clarament desproporcionades a la infracció per la qual la persona ha estat declarada culpable o sospitosa;

-si, per motius polítics, la persona va ser detinguda de forma discriminatòria en comparació amb d'altres.

-si la detenció és el resultat d'un procediment clarament injust i això sembla estar relacionat amb motius polítics.

He subratllat els dos apartats que em semblen susceptibles de ser compartits per més gent, i indiscutibles, pel que fa a l'estatus de presoners polítics de les nou persones -per ara- empresonades, tot i que sembla que hi ha opinions per a tots els gustos, sobre el tema. No vull dir que la resta no es puguin aplicar al cas però suposo que hi ha qui m'ho podria discutir amb legalismes diversos.

Sobre el presoner de consciència, llegeixo:

Presoner de consciència (POC) és un terme creat pel grup de pressió pels drets humans Amnistia Internacional a principis dels seixanta. Es refereix a qualsevol persona empresonada per la seva raça, religió, ètnia, idioma, orientació sexual o creences, mentre no hagi defensat o practicat la violència.

El 28 de maig de 1961, l'article The forgotten prisoners va llançar la campanya 'Appeal for Amnesty 1961' i va definir per primera vegada 'presoner de consciència'. 

"Qualsevol persona que és físicament restringida (per empresonament o altres causes) d'expressar (en qualsevol manera de paraules o símbols) qualsevol opinió que honestament manté i que no defensa ni perdona la violència personal". 

Les referències són molt més llargues, tan sols en transcric els primers fragments. La insistència estatal per tal de trobar violència on no n'hi ha, a tot estirar, convertiria els presoners de consciència en presoners polítics, de tota manera la distinció és subtil i complexa pel que fa a la violència, dins del sac de la qual s'hi posen coses molt diferents. La distinció també suposa que el presoner polític, d'alguna manera, no rebutja la violència, cosa molt i molt matisable.  De vegades, quan més es volen encotillar les definicions més les compliquen, la veritat.

El presoner polític no cal, pel que llegeixo, ni tan sols que sigui a la presó, pot trobar-se en arrest i prou. Entenc que hi hagi qui no  se senti independentista, fins i tot qui tingui mania, fonamentada o no, a un determinat catalanisme militant i qui rebutgi com ha anat el tema del Procés. El que no entenc és que es defensi l'estada a la presó de qui sigui per motius que, filant prim o no tant prim, podrien ser controlats amb multes i inhabilitacions. Encara menys que no es pugui gaudir de fiances per sortir de la presó. Millor, és clar, que les coses s'arrangessin i controlessin amb política, i no vull mencionar això del diàleg perquè és una paraula tan malmesa que ja no vol dir res. Més que diàleg hauria de ser negociació o com en vulguem dir.

El senyor Sacristán i alguns altres han dit el que els ha abellit, és fàcil condemnar-los i dir-ne penjaments, com va passar amb Serrat. Però a mi m'anguniegen més determinats silencis de casa nostra. O el pas definitiu a l'indret fosc del nostre PSC. O que, per exemple, quan la gent del cinema d'aquí va a rebre premis a la capital del regne faci l'orni i no aprofiti l'aparador per fer política, ja que la gent de la faràndula és molt amiga d'amollar manifestos progres de tant en tant. Com va escriure, crec que Montesquieu: una injustícia feta a un home -o a una dona, afegeixo- és una amenaça contra tothom. 

De tota manera, al món, per desgràcia, hi ha situacions molt més galdoses que la nostra. El pitjor és que no hi podem fer res o ben poca cosa, més enllà de sortir fent processons col·lectives i brandant banderetes i pancartes, cosa amb la qual ens quedem la mar de descansats i descansades. O creant acudits sobre els dolents i amollant penjaments per les xarxes. D'alguna manera ens hem d'esbravar, vaja.

A la novel·la -i bona pel·lícula- The Remains of the day la serventa interpretada per Emma Thompson, quan l'amo de la casa decideix retornar a Alemanya dues noietes jueves, protesta i assegura que ella també tocarà el dos. Però després no fa res i les noies se n'han d'anar cap a la mort segura i terrible i  ella admet que és una covarda. Al capdavall s'hauria quedat sense feina i no hauria aconseguit salvar les pobres noies. La dignitat d'autoconsum pot estar bé per a un mateix però els seus efectes pràctics són molt poc efectius.

No és fàcil admetre la covardia davant de la injustícia directa i per això construïm mites d'herois improbables quan poques biografies s'escapen d'una lectura objectiva i seriosa, tots tenim moments de tot, a la vida. Pots ser un heroi patriòtic al mateix temps que un pare i marit molt poc recomanable, per exemple. Pots escriure coses meravelloses i que la teva vida no tingui res a veure amb els teus textos admirables. 

Sobre opinions dels famosos bocamolls, d'aquí o d'allà, en molts casos són gent grandeta, el seu mal ja no vol soroll i, com jo mateixa, potser comencen a repapiejar, tot compta. Qui estigui lliure de pecat...