No segueixo aquesta sèrie, Fatmagül, de fet no en segueixo cap que tingui més de mitja dotzena de capítols, però de tant en tant, sapejant sense cap objectiu, me l'ensopego i m'hi quedo una estoneta. És una sèrie turca que ha tingut un èxit sense precedents, també a Hispanoamèrica i a països com Pakistan. Per la xarxa es poden trobar capítols i fragments doblats en alguna de les moltes varietats americanes del castellà.
La passen en un canal que es diu NOVA. Em recorda les llargues novel·les que emetien per la ràdio durant la meva infantesa. Es beneficia d'uns bons actors, una gran part de joves, sobretot, que ens són, per ara, absolutament desconeguts, i d'uns enquadraments innovadors, que mostren una mena de perspectives aèries, de tant en tant, dels decorats.
La història procedeix d'un llibre de l'autor turc Vedat Türkali (1919-2016), poc conegut encara entre nosaltres. La narració televisiva té vuitanta capítols. L'argument explica els problemes de la noia que dóna nom a la història, Fatmagül, una actriu molt maca que es diu Beren Saat. Viu amb un germà que sembla una mica beneit i una cunyada que sembla una bruixa, cuida ovelles i es vol casar amb el seu amor de la infantesa, un pescador de bon veure.
Una nit s'ensopega amb quatre brètols borratxos i drogats que la violen. A partir d'aquí, de forma injusta, el promès trenca la relació, a la noia l'obliguen a casar-se amb un dels violadors, el més pobre, bonifaci i ben plantat. Després sabrem que aquest xicot anava per casualitat amb la resta, uns noiets de casa bona els quals la protagonista vol portar als tribunals, i que, de fet, no va agredir la noia.
Pel mig surt un munt de gent, els bons són molt bons i comprensius, és clar. Les escenes amoroses són, com sol passar en el cas de les produccions iranianes, pudoroses i respectuoses i mostren el complex país que és Turquia en els aspectes de la vida quotidiana, tot i que es dóna una visió idealitzada i modernitzada del context.
Explicat així pot semblar un fulletó i potser ho és però, com va passar amb La cabana de l'Oncle Tom pel que fa a la qüestió de l'esclavatge, ha tingut una gran influència en el tractament del tema de les violacions en els països musulmans, però també en molts sectors de les societats llatines. Ha aconseguit trencar silencis i que es fomentessin les denúncies. El títol original de la novel·la, precisament, ja cerca incidir en la qüestió: Quina culpa té Fatmagül? Aquest és un gran mèrit de la narració i cal tenir-lo en compte.
En la darrera escena del conjunt, que es pot veure a la xarxa, i per tant crec que no faig cap irreverència si us l'explico, Fatmagül, ja feliç, amb els dolents condemnats i embarassada del seu marit, que és un tros de pa, l'ha respectat i s'ha guanyat el seu amor amb paciència i constància, a banda de fer la mar de goig, i que va créixer sense pares a causa d'una trama secundària en la qual no cal entrar, recorda, amb el recurs d'una veu en off, casos reals de noies que no han aconseguit, com ella, que es castigués els violadors. Sembla que si un violador es casa amb la víctima se'n surt, encara avui, a molts països del món, i, a sobre, la pobre noia ha d'aguantar aquest tipus de casament.
Els actors turcs que hi participen, un munt, ja que a banda dels protagonistes se'ns mostren tots els contextos familiars dels personatges, han guanyat molta popularitat amb la sèrie, com sol passar. El llibre, amb una clara intenció de denúncia, va ser molt popular quan es va publicar i ja es va rodar una pel·lícula sobre ell el 1986 però no va traspassar fronteres, vaja. A Chile l'èxit ha estat esclatant i han premiat la protagonista. Una altra sèrie turca, Les mil i una nits, (res a veure amb el clàssic, més aviat amb allò de la proposició indecent del Redford), està aconseguint un èxit semblant en aquell país.
La producció televisiva ha tingut algunes crítiques, diferents associacions professionals han incidit en què no deixar de ser una trivialització del problema i la protagonista s'ha escoltat algunes bajanades pel carrer, però cal recordar que JR, el de Dallas, havia estat insultat en un munt d'ocasions per espontanis. De tota manera crec que ha pesat més el fet de posar en evidència el masclisme vigent i la indefensió de les víctimes entre els sectors populars.
De la Turquia d'avui ens n'expliquen poquet, als diaris i les teles, pel que fa a la política, després que el seu president empresonés mig país. Però com que Europa li convé estar-hi en bona relació... ja sabem com va la realitat de la vida, aquí vam haver d'aguantar un munt d'anys el dels segells i la pesca de tonyines per raons internacionals i polítiques. En tot cas, una cosa són els governs i, l'altra, la vida quotidiana, lligada a la televisió, al cinema, a l'escola, a la música.
Beren Saat s'ha casat amb un cantant pop que aquí tampoc no ens sona gaire i ha fet moltes coses de més volada, com la resta d'actors i actrius de la sèrie. Però ja se sap que el poder d'aquestes produccions populars televisives és important, aquí i a les antípodes.
Sense tenir res a veure, o potser una mica, m'ha vingut al cap una pel·lícula franquista de l'autarquia una mica rareta, Por qué te vi llorar, en la qual una noia de casa bona es violada per uns rojos, que maten el seu promès. Té el fillet i l'estima però la família, tot i que l'acull, rebutja la criatura i ho passa molt malament. Llavors s'ensopega amb un xicot de bon veure que es vol casar amb ella i li diu que va ser un dels violadors. Però res d'això, és un franquista generós que l'ha vist plorar a l'església i se n'ha enamorat.
Vaig llegir en algun lloc que la producció tenia la intenció de què casos d'aquest tipus, esdevinguts durant la guerra, no patissin un rebuig excessiu. Però el fet és que durant molts anys, a l'estat espanyol, les violacions no es denunciaven, les noies violades eren rebutjades, si la cosa transcendia, i els fills del pecat, volgut o no, les passaven magres.
I la violència contra les dones, ai, no sembla que minvi en excés, ni tan sols als països amb lleis més dures contra els atacants i maltractadors i amb més protecció pel que fa a les víctimes.
I la violència contra les dones, ai, no sembla que minvi en excés, ni tan sols als països amb lleis més dures contra els atacants i maltractadors i amb més protecció pel que fa a les víctimes.
8 comentaris:
El cas que bé comentes, Júlia, és el de les violacions que'es veuen', més si porten un fillet al món.
Però hi ha les violacions d'intimitat, el dret a la bona fama quan a algú li pengen el mot 'pederasta' sense comprovacions i no se'l pot treure de sobre perquè pateix el que en diuen 'pena de diaris i de telediaris', sense poder-se defensar. Ara en llegeixo un cas frapant.
Una abraçada, Júlia.
Cert, Olga, avui això de la pederàstia desvetlla moltes condemnes, moltes d'injustes, també, i a escola en vaig viure algun cas amb un pobre mestre gran i solter. La calúmnia sempre ha estat una arma que s'ha esgrimit, de vegades de forma intencionada i, d'altres, de forma inconscient i absurda.
Les xarxes i les teles donen més difusió però recordo casos on funcionava el boca-orella, com en el cas d'un establiment de corseteria barceloní del qual es va dir que feia tracte de blanques, la gent de l'establiment i un personatge de la ràdio del qual van dir que també tenia a veure amb el tema, ho van passar molt malament, sembla que és una llegenda urbana que funciona i ha funcionat a molts països.
És un tema delicat i es posa al mateix sac l'agressor violent que el desgraciat que fa tocaments a l'autobús i que totes -i també els noiets- vam patir en algun moment sense que ens generés un trauma irreversible. En aquests temes hi ha molt hipocresia vigent i la sobreprotecció dels infants de la qual parlava quan comentava el tema de la mort.
I un cop t'han penjat la brama ja es fa molt difícil que te la treguin del damunt. Recordo com la gent anava a insultar una suposada assassina fa uns anys i després de tot plegat es va demostrar que era innocent.
Els diaris i telediaris són molt imprudents en parlar de fets que no estan jutjats ni resolts, a més a més, amb segons qui donen dades i amb qui no els convé, les silencien. Quin món aquest.
També recordo que a prop d'una escola on vaig estar hi havia una residència d'avis, un que no tenia el cap bé de vegades s'acostava a la tanca de l'escola i deia alguna bestiesa a les criatures o en ocasions es posava a orinar no gaire lluny, l'esverament dels pares i mares, disposats gairebé a linxar-lo, feia por, la veritat.
¿Joaquin Soler Serrano ?...es que me acuerdo de ello...y creo que el establecimiento estaba (supuestamente) en la calle Pelayo.
Yo era un crio y todo quisqui hablaba de ello y en verdad los niños no sabíamos a que se referían, pero claro, cuando se hablaba a escondidas y bajo secreto sumarial uno ponía más atención.
Ves per on , jo si que segueixo la sèrie, la vaig trobar per casualitat i me la miro cada dia...M'agraden els actors protagonistes i també que la trobo molt tendra la seva relació...
Bon vespre, Júlia.
Sí, Miquel, i la botiga es deia 'La Sirena', els van amargar la vida, la botiga va acabar per tancar i no sé si a causa d'això Soler Serrano va marxar un temps a Hispanoamèrica, després va tornar i va fer aquelles entrevistes tan bones de 'A Fondo'. No sé d'on va sortir la brama, ni si va ser intencionada o casual, la història era que quan t'anaves a emprovar alguna cosa desapareixies, si eres una noia joveneta, i t'enviaven als països àrabs o ves a saber on. Jo anava amb por a comprar-me roba, he, he.
Soler Serrano tenia una certa fama de faldiller, tot suma. M'han dit que aquesta mateixa història corria per altres països, una mica com allò de la noia difunta de la corba de la carretera, vaja.
Parece mentira lo fácil que es propagar disparates, sobre diferentes políticos he escuchado cosas muy raras, la mayoría sin fundamento.
M.Roser, tens raó, tenen encant i té el valor afegit de què l'amor entre ells, malgrat el que ha passat a la noia, és tendre, com molt bé dius. Avui es passen molt amb les escenes pujades de to i s'agraeix la moderació romàntica, la veritat. Jo la miro de forma intermitent, de vegades tan sols veig el tros final per motius d'horari, de tota manera he mirat per les xarxes i hi ha un munt d'informació sobre la sèrie, els actors i la resta. Malgrat que hi ha dolents la gent bona és molt positiva i comprensiva, també dóna gust trobar-te amb aquest tipus de relacions.
Publica un comentari a l'entrada