PRIMAVERES DIFÍCILS I MUSICALS ENTUSIASTES

Fa anys, molts, quan Flotats era polèmic, ens va oferir una versió magnífica de El despertar de la primavera. L'obra original és del dramaturg alemany Frank Wedekind. Avui la història que explica ens pot semblar superada, al menys pels nostres verals, però no és gens estrany que quan es va estrenar, en aquella època remota de principis del segle XX, provoqués escàndol. Si nosaltres, els vells d'avui, l'haguéssim pogut veure o llegir durant els seixanta també ens hauria trasbalsat, aquí les coses van trigar molt a canviar. Aquí i potser a molts més països propers.

L'obra de teatre es va convertir en musical, un musical que ha tingut un èxit remarcable, Spring Awakening, amb música de Duncan Sheik. En el musical, al menys en moltes de les versions, s'han suavitzat alguns aspectes de l'original i queda en suspens si el tema de la relació entre els dos joves protagonistes és consentida o una violació. Avui ens costa d'entendre que un noi tan saberut en el tema com Melchior no prengui mides a l'hora de sucar el melindro, i perdoneu la grolleria.

Un grup de gent coratjosa i arriscada va portar fa un parell d'anys una versió en català del musical al Teatre Gaudí. Van rebre molts reconeixements i ara s'han instal·lat durant un mes al Victòria. Un dels valors més evidents del musical, que el fa totalment recomanable és l'entusiasme de tots els que hi participen i això compta molt. Jo tinc poca tirada als musicals, amb algunes excepcions i encara. I és que si el cinema destraleja com li sembla els textos originals, amb resultats diversos, segons la grapa del responsable, els documentals converteixen Guimerà, Víctor Hugo i, en aquest cas, l'inquietant Wedekind en tota una altra cosa.

Un tema a considerar són les versions en català que es mostren en el teatre. Mentre en els llibres de narrativa trobem traduccions molt bones en el cas del teatre contemporani gairebé sempre em grinyolen. M'ha passat amb les darreres obres representades a La Villarroel i també en el cas d'aquest musical. Això de L'has ben cagat, convertit en tornada d'un dels números més emblemàtics del muntatge crec que treu dramatisme al conjunt. En la versió original el número musical es diu Totally fucking, més contundent i menys escatològicament català. Crec que pagaria la pena que els adaptadors s'assessoressin amb gent de lletres, del seu gust estètic però una mica saberuda, a l'hora de les adaptacions. Consultar algun poeta de culte no els aniria malament.

Aquí podeu llegir una ressenya que Joan de Sagarra va fer de la versió dirigida per Flotats, en aquell llunyà 1986, abans de les Olimpíades i tot. Hi van participar grans actors que aleshores eren joves i que fins ara no han tingut el ressò que mereixien, Àlex Casanovas, Núria Cano... En la versió actual del musical hi col·labora una altra gran actriu de mitjana edat també poc aprofitada en els nostres escenaris i les nostres pantalles, Roser Batalla. 

En moltes coses hem evolucionat. És fàcil inferir que aquella educació abusiva va generar el nazisme, ja que l'autor és alemany. Però el capteniment d'aquells adults era força general, en aquells anys. Aquests adolescents que exigeixen llibertat i pateixen tant, els supervivents, van continuar patint després, i potser repetint esquemes educatius i flagel·lacions perverses. Qui sap. Aquest Despertar de la Primavera és, de fet, una gran tragèdia inquietant, encara que se'ns presenti amanida amb musica moderna i al final ens amollin una mena de cant optimista, gairebé imprescindible després de tantes desgràcies.