Hi ha moments vitals en els quals t'escarxofes al sofà i estàs disposada a contemplar el que sigui que facin per la tele. I, de vegades, aquesta manca d'iniciativa té les seves sorpreses. Així, per exemple, ahir em vaig ensopegar amb una pel·lícula que duia per títol Extraña aventura, de l'any 1954. Era una d'aquestes pel·lícules que jo titllo sovint de cine Condal, ja que fornien la programació doble dels cines de barri de l'època i l'antic Condal era el meu cinema familiar de referència.
La pel·lícula no era res extraordinari però tenia, a més a més del seu perfum pretèrit, valors afegits. Mostrava dues dones fortes i decidides, col·laborant i lluitant per la supervivència. No era, per tant, la típica i tòpica història de l'oest, una d'aquelles de combois o d'indis i americans, que dèiem, aleshores. Esbrinant per la xarxa vaig veure que el nom original era Jubilee Trail, i que es va basar en una novel·la d'èxit que encara es continua reeditant, als Estats Units. La va dirigir Joseph Kane, un prolífic realitzador que es va especialitzar en el gènere del western. La banda sonora era del gran Víctor Young i resultava agradable i evocadora.
La seva autora, Gwen Bristow (1903-1980) va ser una escriptora i periodista rellevant. Va escriure relats i articles per a revistes diverses. Moltes revistes femenines del passat acostumaven a incloure relats breus, moltes bones escriptores i escriptors van trobar una sortida i una possibilitat de començar a guanyar diners amb aquest tipus de col·laboracions. Bristow es va casar amb un guionista, Bruce Manning, autor de la versió en cinema de la novel·la. Va publicar més narracions llargues però no van tenir el mateix ressò que Jubilee Trail. No crec pas que per aquí s'hagi fet alguna traducció dels seus llibres però, qui sap.
He trobat valoracions actuals que reivindiquen el llibre, situat en l'època de la incorporació de Califòrnia als Estats Units tot i que en el present desplagui, en general, el tractament que es dóna a les tribus d'indis en el llibre, tots som fills del nostre temps. Però l'amistat entre les dues dones protagonistes, tan diferents, és molt interessant, per exemple. He llegit que Bristow s'ha inclòs al Saló de la Fama de la Dona d'Alabama, una mena de museu a una mena de Premis d'Honor femenins, a títol pòstum, atorgats a dames d'aquell estat, un d'aquells en els quals la discriminació racial cueja encara amb més intensitat.
A la llista hi trobo una sola senyora negra, Maria Fearing, missionera i amb una vida d'allò més interessant, però malgrat això resulta interessant comprovar el poc que sabem, en general, en matèria de rellevància femenina en tota mena de camps professionals. La darrera incorporació a la llista d'alabàmiques importants ha estat Sara Crews Finley, científica, pionera en genètica mèdica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada