24.6.18

L'ORFANETA ESFORÇADA, EL SOLDAT MALPENSAT I LA MATRIARCA CONSERVADORA

Resultat d'imatges de les gardiennes

Les gardiennes és una pel·lícula francesa que acaba d'estrenar-se als cinemes. És llarga i lenta i es pot adscriure a una mena de gènere una mica antic però que en els darrers temps ha revifat, el de la dona forta del mitjà rural, que ha de tirar endavant el tros i se'n surt d'allò més bé. En alguns aspectes fa pensar en La dona que sabia llegir o en Sunset Song, per exemple. També el western, com en el cas que comentava ahir, s'ha inspirat en més d'una ocasió en les dames pencaires i esforçades que treballen a casa i al camp i van tenint criatures.

La pel·lícula és molt llarga, més de dues hores durant les quals passen els anys i les estacions i per tal que no et facis un embolic es recorre al poc imaginatiu recurs d'anar posant la data a la pantalla. De fet, Les gardiennes és una mena de fulletó amb pretensions, aquestes pretensions excessives que sovint perjudiquen el cinema francès.

Resultat d'imatges de les gardiennes

L'ha dirigit Xavier Beauvois, que va desvetllar moltes expectatives amb D'homes i déus, fa alguns anys. La pel·lícula s'inspira en una novel·la poc coneguda a casa nostra, amb el mateix títol, d'Érnest Perochon. Perochon, mestre, com un dels personatges, va arribar a guanyar el Goncourt però em temo que per aquí en sabíem poca cosa. Va haver d'anar al front i va viure  les crides que es feien a les dones per tal que mantinguessin la fidelitat a la terra, calia continuar produint, i als homes absents. Sembla que el director ha tractat el tema a la seva manera, el llibre deu ser molt més dur i complex.
image illustrative de l’article Les Gardiennes (roman)
El repartiment compta amb Nathalie Baye i la seva filla, Laura Smet. Baye no m'ha acabat mai de fer el pes del tot. A les actrius, de grans, els perjudica l'expressió el fet d'haver endegat arranjaments diversos i com que, per exigències del guió, no pot anar maquillada i, a més a més, li han col·locat una perruca una mica a l'estil de la mare de Psicosis, doncs, no ho sé, no em convenç, com tampoc no em convenç la Smet, una mica ensopida. Potser és perquè una brillant debutant, Iris Bry, es menja tots els plans on surt, aquesta actriu, molt jove, és una veritable troballa i si li troben papers interessants en sentirem a parlar.

Resultat d'imatges de les gardiennes
La història podria incidir més en el discurs pacifista, la crítica al conflicte bèl·lic és tímida i poruga, no acaba de trobar el to, i és que el xovinisme francès no deu saber com criticar sense manies aquella carnisseria, amb la quantitat de francs que es van gastar en monuments als caiguts. Cal pensar que Paths of Glory va trigar molts anys a estrenar-se, a França. Aquí tot és molt nét i polit, els soldats moren o tornen una mica ferits, però mai desfigurats, com hi va haver tants casos en aquella horrible guerra. Les dones pageses tenen les mans més fines que les flors de primavera malgrat, que en aquell temps no es feien servir guants ni cremes per a la pell. Això sí, al menys, suen.

I això de la noia embarassada del fill de la mestressa i de les diferències de classe ja està molt vist. Aquí la noia troba feina sense problemes, no com li passa a la pobra xicota dels Miserables, vaja. I té estalvis i està disposada a viure i tirar endavant amb el fruit de la seva passió. Un altre tema és com el pagès carallot s'empassa la crítica materna sobre la seva enamorada. Però la ficció és la ficció, què hi farem.
Resultat d'imatges de les gardiennes
Tot i amb això, i malgrat la durada, la pel·lícula té bons moment, paisatges rurals bonics, fragments agradables i pictòrics i, si no se li demana més del que dona, descansar de la calor durant un parell d'horetes al cinema està prou bé. Sobretot si la refrigeració és discreta i no resulta abusiva. El final, malgrat la durada, m'ha semblat una mica apressat però bonic, esperançador i poètic i tot. Al capdavall la noia segurament s'ha lliurat de fer d'escarràs al camp i  a casa de la sogra, malgrat que la ruralia s'estigués, al menys a França, mecanitzant. Avui sabem, però, que a la criatureta sense pare reconegut, o potser reconegut per algun d'aquests xicots de bon veure que contemplen Iris Bry amb admiració, mentre refila al final de la història, li tocarà una altra guerra, quan sigui gran, i això neguiteja.

Els actors masculins no són gaire coneguts per nosaltres. Un altre debutant és el iaio que fa de marit de la Baye, un pagès de veritat que als setanta-nou anys ha estat fitxat per aquest paper, un paper que no s'acaba d'entendre del tot, fins al punt de què jo no estava ben segura de quin parentiu tenia amb la matriarca, la veritat, ja que sembla una relació una mica distant i rareta. Ho fa molt bé, per no ser de l'ofici.


1 comentari:

Cinefilia ha dit...

Estic bàsicament d'acord amb tot el que dius, Júlia, tret de quan fas referència al proverbial xovinisme dels francesos: vols dir que no som nosaltres els qui tenim una tendència malaltissa a menystenir tot allò que és nostre?

Per cert, només per curiositat: a quin cinema la vas veure? Com que parles de la refrigeració del local m'ha cridat l'atenció.

Per últim, l'al·lusió que fas a "Paths of Glory" de Kubrick m'ha fet adonar-me que ambdues pel·lícules acaben igual: amb la veueta innocent d'una noia que canta una cançó.

Abraçades cinèfiles!
Juan