FLASTOMIES, IRREVERÈNCIES, BLASFÈMIES, RENECS I EXECRACIONS

El temps passa i tot canvia però hi ha aspectes dels costums que es mantenen, com això de fer ballar l'ou a dalt d'un sortidor guarnit amb flors i cireretes. L'ou com balla, gairebé perdudes les seves connotacions eucarístiques, és tot un símbol de la resistència de la fragilitat. L'ou reflecteix, expliquen l'hòstia consagrada, homenatjada en el Dia del Corpus, mentre que per altra banda la paraula hòstia es va anar convertint, sola o acompanyada, en una exclamació de sorpresa o ràbia totalment polisèmica. Les bromes sobre ous, relacionant-los amb els atributs masculins, han estat una constant des del temps de la polca.

Dimecres vaig anar al teatre. A La Villarroel fan una obra excel·lent, divertida i amb un rerefons crític molt interessant. Mostra com la gent canvia quan té diners o poder, en aquest cas uns joves, que volen protestar davant de la situació laboral de l'empresa on treballen i fer un món millor, acaben per convertir-se en emprenedors, que avui és una mena d'eufemisme de la paraula empresari. El mateix que un acudit del Perich identificava el llibertinatge amb la llibertat espanyola un emprenedor és un empresari que vol creure que és d'esquerra. Tot i que els dogmàtics precisin les diferències subtils entre un i altre mot.

L'obra de teatre està molt bé però, com sol passar avui en un gran nombre d'obres de teatre que volen ser una mica trencadores, el text, ben elaborat, esdevé esquitxat d'allò que abans en dèiem paraulotes. En concret, en aquest cas, l'exclamació estrella és hòstia puta, una expressió d'ira gairebé surrealista, ben mirat, que es repeteix manta vegades al llarg dels fets que s'expliquen. En d'altres obres de teatre i produccions televisives es fa servir, a tort i a dret, l'insult fill de puta i solen ser habituals coses com ara l'has cagat. Avui no es respecten gaire els contextos, fins i tot en noticiaris seriosos he escoltat dir que determinat polític havia pixat fora de test. 

Aquestes expressions amb puta com a mot recurrent se suposa que reflecteixen la realitat, tot i que jo no crec que en un espai de temps relativament curt la gent amolli tants penjaments junts i repetits. Avui, per no ser titllats d'homofòbia paraules que abans eren insults com maricon s'eviten amb una gran delicadesa. El mateix pel que fa a paraules relacionades amb disminucions, com ara subnormal. El món irat del penjament té un gran problema, provocar ja no és el que havia estat i la correcció política ens condiciona, però d'alguna manera s'ha de reflectir l'empipament, la sorpresa o la necessitat d'insultar l'adversari de forma contundent.

Per què, en un món en el qual cada dia més s'entoma la prostitució com una feina o una explotació, fill de puta és, encara, un insult recurrent utilitzat fins i tot en la literatura o el teatre de text contemporani? Què vol dir això d'hòstia puta més enllà de ser una mena de renec ancestral i que no treu nas a res? En tot cas, si d'alguna cosa em queixo és de la poca creativitat aplicada al camp dels renecs actuals aplicats a l'escena, al cinema o a la sèrie de televisió. 

Els nostres avantpassats, sobretot els qui menaven feines com ara la de carreter, van inventar tot un ventall d'elaborats renecs, relacionats amb el món de la religió. Renegar era un gran pecat, els llibrets morals de la meva infantesa mostraven persones, homes en general, de les boques dels quals sortien serpents i llangardaixos, eren els renecs condemnables. De vegades, en un angle del dibuix, un dimoni amb banyes i cua reia i xalava d'allò més contemplant el pecador. Aquella mena de dimonis també il·lustraven dibuixos sobre els perills dels balls agarrats.

A Catalunya, en temps pretèrits, va existir la Lliga del Bon Mot, destinada a neutralitzar de forma militant catalana els excessos renegaires. Hi havia la percepció de què existia una tendència popular genuïnament catalana cap a la paraulota desfermada i em temo que la creença va durar anys. A escola, en una ocasió, una monja basca ens va comentar que en Cataluña es donde peor se habla. 

Deia la inefable Sor Rosario que des de les finestres del convent sentia cada dia rastelleres de paraulotes que la feien esgarrifar. I totes en català, cosa estranya, ja que durant la meva infantesa el meu barri era força eclèctic i practicava un bilingüisme popular i integrador, vaja. En tot cas, fins i tot al Trobador Català, un dels meus llibres de capçalera, hi ha un bonic vers sobre un renegaire. Es mencionava el pecador però mai no s'especificava el pecat, una mica com passava amb el sexe. No es concretaven frases ni continguts. Jo em pensava que els renecs no anaven gaire més enllà del mecàgum déu, la veritat.

Ja en edat juvenil vaig anar durant un temps a unes reunions amb rerefons religiós a una parròquia d'Horta, menades per un capellà que semblava modern. Contemplat en perspectiva, avui em sembla que era un carca amb aspiracions postconciliars però de jove ets molt innocent. Ens explicava acudits suposadament agosarats per palesar la seva modernitat desinhibida, en un d'ells  un home es dirigeix a un altre que tota l'estona va dient collons. I li diu una cosa així com que ell té els collons a la boca tota l'estona i els homes els tenen en un altre lloc. Un altre d'aquells acudits que recordo era una mena d'endevinalla sobre quants culs hi havia en un llit de matrimoni, la resposta era vint-i-tres, jugant, això sí, amb la incorrecció lingüística: el cul d'ella, el cul d'ell, el cul-xon i els vint culs (vincles) matrimonials. 

Els principis de la tele en català van ser molt moderats en l'ús de paraulotes, cosa que va provocar bromes cruels dels heterodoxos. Es deien coses com ara vatua, pendó i la resta. Després es va obrir l'aixeta i avui es pot escoltar de tot, àdhuc castellanismes i anglicismes adaptats a les circumstàncies. Fa anys gent esforçada va publicar per la xarxa o en lletra impresa llistes d'insults a recuperar, jo diria que han tingut poc èxit, a tots nivells. Per raons patriòtiques s'han fet esforços destinats a eliminar els manlleus castellans i propagar el renec nostrat, però, ara per ara, tot plegat ha estat, crec, minoritari i poc efectiu. I en el teatre i la tele no he escoltat gairebé cap dels renecs creatius proposats pels estudiosos del tema, la veritat.

En els principis de la immersió em vaig adonar d'un gran problema, l'escola podia ensenyar català i en català però les paraulotes genuïnes no es podien ensenyar de forma acadèmica als menuts, per raons òbvies. Les families convencionals, avui, també moderen les seves expressions malsonants en presència de les criatures. I al carrer ja no hi ha els carreters arrauxats d'abans. Hi ha gent que insulta quan porta el cotxe, això sí, la conducció sembla que provoca la producció d'insults diversos i creatius, encara. Així com les lluites entre ciclistes i vianants, un tema espinós que les autoritats responsables no volen entomar. Però tot va de baixa. 

I, en certa manera, això de la minva en el renec és positiu, és clar. Un camp semàntic de la grolleria era aquell que practicaven els paletes de les obres quan una noia passava pel carrer. Si els paletes actuals, la gran majoria d'origen foraster, amollessin una centèsima part del que vaig arribar a escoltar de joveneta provocarien racisme irat i serien denunciats a la policia i condemnats pel feminisme just.

En tot cas cal demanar a guionistes i autors teatrals un esforç més intens en la recerca d'expressions destinades a reflectir sorpresa, ràbia, ira i la resta. Jo crec que això de puta i fill de puta mereix desaparèixer del mapa de les vulgaritats recurrents, com ha passat amb d'altres penjaments. No té cap sentit, és injust i discriminador. Encara en té molt menys, de sentit, que una hòstia sigui puta. Dels renecs en deien, en un nivell més culte i inquietant, blasfèmies. Potser la subtil diferència entre blasfèmia i renec sigui com això de l'empresari i l'emprenedor, qui sap.

En una època en la qual existeix una tendència a castigar rebel·lions, sedicions, odis i coses d'aquest tipus, és possible que algú vulgui, en qualsevol moment, condemnar de forma més contundent la blasfèmia moderna, de fet, ja ha passat, amb això dels rapers i la resta. La blasfèmia encara està penalitzada en moltes constitucions democràtiques. És clar que en un context democràtic, més o menys, saber què és o no un renec o una blasfèmia resulta quelcom difícil de concretar. Depèn, ai, com tantes coses, de la interpretació que en pot fer això que en diem la justícia. De tota manera estaria bé que, ni que tan sols fos durant la vuitada de Corpus, les hòsties recuperessin el seu sentit primigeni i sacralitzat, sense banals afegitons de mal gust. Vaja, si torna la Lliga del Bon Mot potser me'n faig sòcia i tot.