DEL PRESENT FEIXUC I ALTRES DIVAGACIONS

Sovint, i no és pas d'ara, llegeixo o escolto persones que es planyen del present i que evoquen un abans mític que mai no va existir. Tan sols cal consultar hemeroteques i llibres d'història per constatar que sempre hi ha hagut guerres, genocidis, crims, violència de gènere i coses encara pitjors. I això que els diaris no ho diuen pas tot, ep. Fa un temps es creia que durant el neolític, en algun lloc, hi va haver una societat fraternal i pacífica però cada vegada es descobreixen violències ocultes o ignorades, fins i tot entre els animalons. 

Un altre tòpic recurrent és el de la deriva de l'educació, els nens i joves d'abans eren educats, disciplinats i bons creients, sabien jugar al carrer i no perdien el temps amb iphones o maquinetes. La gent estava més preparada i raonava amb més cura. El periodisme era seriós i els llibres d'història, objectius. Ja els antics, com Ciceró o Plini, es queixaven més o menys del mateix. Es trist envellir i morir és irreversible, per això, pensar que vas viure en un món imaginari que no està a l'abast dels joves del present, en certa manera, consola. 

Ah, què be ens ho passàvem, aleshores, jugàvem al carrer, ballàvem boleros i als catorze anys, la gran majoria, ens havíem de guanyar les garrofes i estàvem reprimits i controlats -les noies més- per uns adults amargats per les circumstàncies però, que, això sí, organitzaven animades festes de carrer després de treballar catorze hores al dia i fer hores extres si tocava...

He trobat errades de gruix en enciclopèdies serioses, amb l'agreujant de què un error virtual, a internet, es pot arranjar amb relativa facilitat però una cosa que s'ha escrit en un llibre suposadament seriós ja resta allà, in secula seculòrum. I, a sobre, com que la gent copia i plagia, l'error es va repetint i ja esdevé un dogma. Un gremi amb tendència al dogmatisme és el científic quan, de fet, ens han amollat també moltes inexactituds suposadament irrefutables i no podem saber mai del cert si una cosa està o no està prou contrastada. I per una raó evident, ningú, per savi que sigui, no ho pot saber tot en tot moment i la superespecialització ha conduït al fet de què els arbres no deixen veure el bosc. De tot es fan estudis estranys, pagats per algú, dels quals surt el que sembla que havia de sortir, ara diuen que la contaminació ens torna més ximplets, menys intel·ligents, per exemple.

Sóc una fan absoluta del telèfon mòbil modern. Allà hi tens diccionaris, informacions actualitzades, articles d'opinió, reportatges de tot tipus, mapes i enciclopèdies actualitzades. I hi pots llegir novel·les i llibres de filosofia. El món a les mans, vaja. Hi ha qui creu que avui no es llegeix perquè tothom mira el mòbil, però jo mateixa llegeixo força al mòbil, hores d'ara. I, no ens enganyem, per aquí no s'ha llegit mai de forma excessiva. La televisió i el cinema ja van ser, en el seu temps, novetats perilloses que, segons els tòpics, acabaven amb la vida familiar. No diré que a cada bugada no es perdi un llençol però la veritat és que els llençols perduts tampoc no eren res de l'altre món.

Moltes vegades les condemnes a la modernitat amaguen interessos corporatius. Els editors es queixen de les autoedicions, com si el gremi no hagués editat bajanades diverses en moltes ocasions. Els periodistes creuen que fan falta per 'interpretar' allò que ens baixem de la xarxa, com si et poguessis refiar d'ells, quan tantes vegades ens han fet passar bou per bèstia grossa. Els metges, alguns, s'empipen si mires la xarxa i saps més de la teva malaltia que no pas ells mateixos. Moltes professions acabaran per ser obsoletes, al menys en part, i això dol. Perdre autoritat, fot.

La massificació de la cultura té molts avantatges però, evidentment, presenta alguns inconvenients lligat al fet de què hi ha més de tot i s'ha de triar i destriar, cosa gens fàcil. La llibertat fa por, si et surten quatre nòvios i n'has de triar un et pots equivocar, si tan sols en tens un a l'abast el problema ja no es planteja i si t'equivoques, mira, paciència. El mateix quan cerques feina i te'n surten unes quantes, pots triar malament i, a sobre, no tens a ningú a qui culpar de la teva tria.

Un altre tema recurrent és el de pensar que aquí estem pitjor que a la resta del món. Més enllà del fet de què hi ha gent que mor i fuig, que pateix violències diverses de forma injusta i que passa més fred i gana que nosaltres, també escolto sovint que el feixisme, en la seva forma franquista, és aquí molt resistent. Però el fet és que a països europeus ben apeixats i cultes estan ressorgint creences i moviments que semblaven esborrats del mapa gràcies a l'educació, la política i la resta. I la història, ai, la història, mostra que països suposadament admirables en alguns aspectes en van fer de tots colors i encara n'estan fent. No hi ha un pam de net.

Ens hem de resignar i admetre que l'espècie humana no és res de l'altre món. Quan algú es plany del futur que deixarem a la nostra descendència no li pots dir, per educació, que li valia més no haver perpetuat l'espècie, considerant la realitat. Tenir fills és una estranya compensació a les nostres frustracions i solituds. Però per més que els cuidis, eduquis i protegeixis, tu moriràs i no els podràs donar suport en les seves velleses. A més a més, sovint tinc la impressió de què s'enfoca això de la paternitat com una mena d'inversió. 

De la mateixa manera que la gent rumbeja d'un bon cotxe o una bona casa pel feisbuc sempre em trobo qui penja fotos de fills i filles maquíssims, que han acabat carrerons d'alt voltatge i són una meravella. Però a la vida real els fills i filles també generen problemes de gruix i no tothom és tan happy flowers.  En això dels fills, el mateix que pel que fa a les possessions més materials, hauríem de fer com aquells musulmans de Granada que amagaven els seus bonics habitatges rere murs austers, per no generar frustracions ni enveges entre la gent poc afavorida.

La humanitat potser té espurnes de grandesa però també tones de misèria, a nivell individual i col·lectiu. Deu ser allò del pecat original, vaja. Els creients en alguna cosa es poden remetre a la voluntat de Déu, una voluntat sovint injusta i galdosa, tot s'ha de dir, però viure sense déus es fa feixuc i aleshores tot manca de sentit, per més poemes que llegim i escrivim. I en aquest paquet dels déus hi incloc coses com les pàtries, les identitats i d'altres abstraccions etèries que no són ben bé res però que no podem defugir mai del tot. Tot, fins i tot allò més demostrable, al capdavall és qüestió de fe.